FINAL

Aquest bloc és tancat. Però segueix, d’un altre manera a:

fissures, segon moviment

Repeat.
La mateixa música. Una i altre vegada. Fins respirar en ella. Balbuceig de signes.
Vòmit espès de vidres i imatges que cremen en tu.

Tremolen les teves mans a prop de la sorra. Tremola i es desfà el teu cos prop
del passatge. Si tu no tornes, plourà dins els llibres,
un rec de lletres desconegudes ofegarà el desig.

Com qui t’espera per morir al teu costat i et lliura a la buidor.

Espero de mi un altre cosa. Com qui s’asseu als bancs de les andanes, i veu passar els trens, sense esperar-ne cap. Potser una abraçada. L’absolució de delictes d’un catàleg irreal.

Carretejar el pes de les paraules. I la ferida obrint-se a la boca de l'estómac.
Un silenci obstinat com la gènesis d’una revolta.
Res.
Lleu l’aire. La suavitat del llibre ja llegit. Personatges entre els carrers i les ombres d'aquí.
Una tristesa fins el dolor.

Res.
La biblioteca espera el retorn.
I en els corredors, prestatgeries que ja no existeixen. Apunts del natural. Incògnites..

1

Un bosc antic d’alzines. Les finestres d’habitacions d’hotel. Miradors nocturns
de ciutats que es permuten els noms, però repeteixen avingudes i boires llunyanes.

Vols d’ocells, entre els vidres i les branques.
Dins, i més endins del teu cos. Un vertigen de perdre l’espai. Un col·lapse.

2

He tornat al bosc d’alzines. Des d’on? la porta? el camí?
El to de la llum, la tarda, una reixa. Una cançó que repeteixes fins equivocar el nom i la data.
Tocar de nou el moment que encara crema en els racons de la memòria. Lluny del desfici dels dies.

3

Les frases s’allarguen. Comiats entre el silenci.

Quina tristesa et puja des de l'estómac? Quina desolació de paisatge et tremola en els llavis?
Llargs càlculs matemàtics exactes. Operacions al mínim detall. Física quàntica.
Però el gest: eclipsi.

Dins, un país on tremola la veu entre cordes de guitarra. La pluja en els vidres és el desig d’un cos nu. Un gest d’oblit surt a fora, a la superficie d’un mar en guerra.

En el moment en suspens en que es deté la llum, i el temps és un rellotge embogit. La mirada es solidifica. La teva imatge es repeteix en cada llàgrima seva, però no podràs consolar-la.

Discordances verbals. Esgarrapa les teles que cobreixen l’engany. Desprès, res entre el silenci. Un abocament de lentitud. Mort entre aquelles herbes cremades.

Retorna a la veu, acaricia aquella mà ja vella. La porta era oberta al carrer i al sol.

Quan no hi ets, la teva casa es sola. Viva?

Paraules d’aigua en fulles de vidre. Entre el desig i l’esperança i el somriure.
Signes de fum. Antics focs que incendien cossos nous.
El roig com un fervor, un bullir, en les parpelles tancades.

Interrogants, metralladores contra les parets d’aquest ara. Preguntes.
Ales d’ocells en una angoixa que es desfà contra les lletres.

Imagines escultures i sent el seu relleu a les mans. Superfícies de sers improbables.
Tacte de la ceguesa penetrant en les fissures de l’esfera perfecta.

La musica. Terra d’agua. Canals entre l’aspre buidor i els deserts estèrils. Entre l’odi
i els fútils ganivets de l'insomni. Que porten aquests canals entre la foscor?

Al mig del carrer, anomena els desertors de causes injustes.
Crida per el seu nom els assetjadors. Camí d’altres boscos.

En els colors del terra, en la llum d’una estacada, l’ imperceptible
aire d’altres moments. Vidres trencant-se. Frases que no porten la veritat,
però si les seves hipèrboles.
Figures geomètriques a tinta xina en quaderns escolars.

Elements essencials. El codi exacta d’aquesta llum que entra per la finestra. De la veu que parla a uns ulls tancats.

De la respiració lenta i fonda de les cases derruïdes.

Et preguntaran dels llimacs de la nit. De la seva baba omplin tota la zona on no arriba el somni.

Els llocs on mai arriba ningú. On ningú ha d’arribar.

Sota els ponts hi han dibuixos, i sota les taules les línies de murals escolars.
A les capses de sabates s’acumulen papers i frases, fotografies en blanc i negre.

O elements banals. Construcció obsessiva d’escales inverses. Un lent encongiment fins la solitud i la mort.

Volar en el vent. Aire o aigua. O foc i flama i incendiar l’espai on ets.
Cercle. Dins. I en el gir, surts a la mirada nova.

En el llindar de lo allunyat i de lo proper. En un enfrontament en l’arena immòbil.
I en el rompell de les ones. Remoli. Descens vertical.

En les estances closes. I en el badiu. En aquest fum enmig de la pluja.
En el sentit dels rellotges trencats en els contenidors de paper. En el guix de la paret.

La mà estesa caminant en l’obscuritat. El contacte inesperat de la teva mà.
Per que s’alcen els druides i els bruixots emmudeixen?
Tradueix la frase en un gest de la teva ombra. Negació. Colors esgrogueïts.

No queda res. Ni l'alè del record al pòsit de les botelles.
Algú les ha netejat: pulcra i cruelment.

Una pols equívoca i tràgica en l’aire. El perill dibuixa una aura groga al teu voltant.

I els miralls vençuts son només vidres. On veus els altres, però et desconeixes.

Les portes de les cases esdevenen túnels cecs enlloc. I en els carrers, dorm la gent entre els cotxes.
Preguntes en veu baixa sense esperança. El gust de polvora t’ofega. I qui et ve a abraçar porta punyals ocults. Però no et protegeixes.

La línia de l’amor penetra en l’obscuritat. Esglaons. Escales. Esglésies d’actes impossibles.

I sacerdots cecs alcen els braços a finestres de vitralls sense llum.

Un mur obert a la tarda. Portals i portes. Hi ha una línia argumental en els escrits.
També hi ha una lògica de l’al·lucinació?

Et porto grumolls de fang. I en les butxaques tinc tòtems d’alabastre?

En els corredors hi ha una absència. I en les rajoles, gots plens de paraules liquides. Llum.
Perque la foscor es un ofegament en la quietud. Una angoixa penetrant les parets, desfent el cossos abans de la carícia i el desig.

Pujo les escales que després baixaré. Resseguir el relleu dels dibuixos.
Hi han portes al soterrani. I també esglaons que segueixen pujant.
Qui te cura de les plantes amb la mirada cega?
Qui deixa cada mati a la bústia la mateixa carta, incansablement?

A cops m’acosto, fins el vertigen, a un abisme que desconec, i que crema sord.
Però no traspasso el llindar marcat. He fet vots, promeses estúpides que no recordo,
però respecto.

Espero.

Lucidesa.

Un son inesperat i profund. Del que despertes malalt. Un dolor que s’aferra al cos.
Com vaixells sense ancora. Naufragi o pèrdua. Curtcircuit.

Com cavar el terra fins trobar els ulls darrera les parpelles closes del somni.
I allà, retrobar els fils que porten fins la noia camí del mar. Ipanema.

Potser res. Potser el son només era un espai interromput. Un forat tancat a la tarda.

D’altres.
Camins en els carrers, la bellesa es allà. En elles. Fins l’estranyesa.

El·lipsis. El lent espai que s’allunya de la mirada. Repetir el calc exacte.
Dels núvols i el vent.

Lector de nits. Despertes a matins de jocs. I en els finestrals
el vol dels ocells, sempre. Contra el cel gris.

Les rialles i la tarda es condensen en la felicitat que serà en el record.
Ara, només el fluir. Corrent quasi enigmàtic de vincles i gestos.

Et mires les mans. A la pell hi han espurnes de llum. De la seva llum.
I dins hi vibra la música.

Si.

(mans, espurnes, llum, Gamoneda?)

Preludis. En una lenta aproximació. L’aigua en el cos. Com netejar el temps
i els carrers. De dins. El silenci en les habitacions. Dents.

Escales d’alts edificis. Habitatges. Corredors i portes i ascensors. I el capvespre.

La llum somorta. Les ombres d’altre gent. Fissures en moviment.
Estàs aquí. Estaràs amb mi, si trobo les claus que ja no tinc.
Contrasenyes de la teva pell, oblidades.

I al darrer pis, clausurat, qui escriu permutacions de mirades i tons. Els teus llavis.
La fina línia que em separa de l’abisme. Quines seran les paraules?

Racons solitaris al mig d’esglaons i hores i trànsit. Esllavissades fèrtils. Riuades
repetides. Quina és la teva porta? Jo també tinc por, d’entrar i trobar-te.
Aturo el rellotge. L’aigua s’atura.

(Cello Suite No. 1 in G major, BWV 1007)

No amb mi.

En els rostres, màscares, i sota les màscares, res sinó la por, i la pròpia buidesa.
T’aixeques i parles i les mentides ofeguen les paraules.
La teva esquena, on he vist cremar les cases de lo que era la meva ciutat. Odi i venjança.
En tu he vist el carrer en el foc, i la gent cridant i morint.
En les teves mentides. Rancúnia per assassins cecs.

No amb mi. Per que jo visc aqui.
I aquest son els meus carrers, i aquesta la meva casa. La casa on vivim nosaltres.

Dins els nostres ulls hi han tots els dies que hem viscut.
I a la nostra veu, totes les paraules que hem après i dit i oblidat.

En el mirall hem veig, envellint. Però en la mirada, hi ha un encadenat de temps.
Soc jo, d’ara, però també soc el que era.

Un lent espellar imatges i dolor. Una aigua de superficie. Un pou que crema en el record. I a la galleda que puja, monstres o només aire, o objectes perduts,
coses que en el tacte del teus dits reviuen i moren.

Som molts, aqui dins. I no sempre estem d’acord. Encara que tots miren a la finestra,
el dia aquest en la pluja.

Un tret obrint els camins de la nit. Dolor.

Les mínimes rutes on acaba per moure's el trànsit lent d’una vida.

Despertes de la migdiada a una tarda on ja quasi no queda res de la sorra de l’estiu.
Fa un moment, entre les columnes de fum del fràgil somni: pensament impossibles.

A la paret es mouen les ombres de les fulles de l’arbre del carrer.

El sol en els límits concrets del quadre. Pintura. L’art del moviment i de la mort.

El tret esquinça el guix. Trenca el maó, i penetra a altres habitacions. Ja res teu.

Nu de veus. Com un mag, mous les mans i de l’aire buit sorgeix l’aroma d’una noia nua. Angoixa antiga.

El gir de la roda d’aigua en el temps lent de la sorra. Els corredors foscos i freds de sota la muralla. Laberints de gestos on oblides amb qui et creues. I el vent. Catàleg improbable de musiques emmudint en la teva veu, i el somriure d’elles. Llibertat.

Del vol dels ocells, la línia que dibuixen contra el cel, i que es crema abans d’imprimir-se en els teus ulls.

De la por, viure ja en l’ahir. Ser passat. Mes enllà del desgast d’aquest cos on t'assentes i dorms.

Amb les mans agafes l’esfera sense superfície de la llum del capvespre. La talles, amb ganivets de frases no només buides o retòriques. Jaculatòries d’alguna secta dels boscos d’arena.

Vetllar l’espera. L’horitzó s’allunya, però el paisatge del bes és entre aquests carrers.

Dels paisatges que ens hem salvat. D’aquella carretera entrant en el mar. Obert.
De nit. De tempesta. Del cercle perfecta de l’amor, de l’al·lucinació del desig i la fi.

Savage Grace. Tremolen les mans. Tremola tot el cos.
Per que estem sols aquí dins. I els altres son ombres i sal, i fosca matèria.

I tu no estàs aquí, encara. I jo tampoc.
Resseguir la línia obliqua de les ones en aquest paper que no és.

No creuis el tangible mur on el foc crema. La mort mes poderosa es abstracta, allà.
No en tornaries. Potser el teu cos. Potser un record sanguinolent en un cervell ja buit.

On ets?
Et crido fins sagnar, fins emmalaltir, fins el desesper. I no em respons.

On ets, que no arribo fins a tu?
I et crido amb tots els noms que et se.

Surto a la nit, i l’eco de la meva veu em torna i fa mes fosca la teva absència.
Una obscuritat que penetra en els dies que vindran.

I a les parets, esquerdes. I dins les esquerdes, fissures de llum que obren aquest espai
on quasi no sóc.

.

On ets?

Qui ets?

En l’empremta que tanca el darrer reducte. En aquell solc fet per les hores del treball
en les sortides. Les lentes petjades del final de la nit en la gènesis d’altres insomnis.
Aquesta por que s’arrapa al teu cos com una derrota que no pots assumir.

Defenses la geometria neta de les mirades i els vincles. Sense esperar
cap ajuda. Aquest vent que et traspassa ara, el mateix primer vent de dolor:
des d’aquell aire on vas morir per primera vegada.

Entra al passadís, corrents, a les mans foc. Per incendiar les parets del batec.
Ajuda el vol. Les torres de control s’enfonsen en un vertigen d’espurnes.
I a les sales d’espera el silenci forada el record.

T’endinses en carrers fins allunyar-te del gust equívoc a insomnis i sexe.
Les portes son pedres infranquejables entre la foscor. I de les finestres, cap llum,
laments o el plany d’una bogeria dura, inhòspita. Potser només el crit del plaer
en aquella veu que busques des d'abans de l’alba morta.

Tornaràs alguna vegada i em diràs lentament els pocs nom que sabíem?
I quan tornis, i haurà algú per explicar-te com funcionen totes aquestes coses noves
i inútils?

Hi ha d’haver un lloc on es dibuixin el frec dels nostres dits. Galàxies en espirals.
Col·lisions amb forats negres infinits. I dins del nucli d’un àtom, partícules
elementals on s’inicia el teu somriure. De nit. En la ciutat de la pluja.

Secret

Escric per seduir-te, per res més. Per veure els teus ulls humits a prop, molt a prop.
Escric per seduir-te, a tu, encara que canvis de nom, d’identitat, de ser.
Fins el desconeixement.

La mirada. El color del teus ulls. L'intensitat de l’aurèola en l’aigua.

Conec aquesta roba. Dins els meus ulls crema.
No surts de l’habitació. Els corredors són buits. No veure't avui es no veure't en setmanes. I el temps, aquest temps dens on em capbusso i no floto..

Secret
Impuls que hom aplica a algú o a alguna cosa per comunicar-li una velocitat, un moviment, vèncer una resistència

Quan acabi aquests temps sense hores ni dies, fins el cansament. Quan morin els monstres i aquest desesper buit,

por oberta als vents.
Quan s’aturin les ones de mars que no són, i deixin de rompre a platges de veus absents.

Agafaré el teu rostre amb les meves mans, com agafar aigua per veure.
I et diré els signes que he après i dels que desconec encara el só.

Des dels balcons, et faré llargues i pomposes reverencies
fins fer esclatar el teu riure, fins cremar tantes frases ja escrites.
I de les cendres. Dels fragments del meu gest en el teu record.
D’allà, el rastre en el teus dits. Tangible. Real. Dels meus.

Els núvols dibuixen una incertesa de moments. Colors en gris. Espai
sense línies. I la llum brilla en un esclat d’aigües, i mirades.

L’anyell i darrera els teus ulls, dins, la sang relliscant per els llavis i el rostre.
L’animal mort i el desig de les hores obertes. Saciar-te.
Fins l’agonia furiosa de l’esperma en l’estómac. I en el seu ventre les senyals del foc,
la desesperança. El sexe obert. Paisatge desolat. Marea baixa.

Desprès es qualla la matèria intangible. Espessa absència de pluges, actes, memòries.
El viatge no fet. La carretera que gira com el gest de la mà en el cor d'el·lipsis.

La realitat filtrant-se i desapareixen en acceleradors de particulars, en dades econòmiques que ens redueixen a una por de pobresa.
La realitat son portes i murs. Arbres d’acer i escultures d’herba en un vertigen.

Realitats dels fulls i de les rameres del vent, i de les soledats. Crit llunya en passadissos circulars. I tu.

Una petita habitació i el moviment de les agulles del rellotge.
Et treus la roba i comences a despullar-te. Fins quedar nua de tu mateixa.

Per que d’altres escriuen estranyes paraules, o escolten de matinada els laments somorts en les parets de la seva vida. Drets.
Per que mes enllà de les rancúnies i de tots, hi han les paral·leles del reconeixement.

T’acostes. Sivelles et penetren. Estampes de martiris. I un somriure que brota.

Em dol la llunyania del teu somni. I també els capvespres en les carreteres.
El color dels dies oblidats i els noms de carrer enigmàtics.

Ets a la teva habitació. Com branques noves a les que no arribo, d’un arbre
que estimo, i m’abraça.

Trucades perdudes en el teu mòbil. Números ocults als que no contestes.
Trets en el carrer. L’espant de lo impossible fent-se real.

Corres a buscar el teus. Tot era un somni o el malson d’un altre.
I creix l’ira com la calor en les habitacions closes.

Descripció lineal de la suor del teu rostre:
no trobes els teus. No hi han mòbils, encara. Ets sol.
Connexions neuronals afectades. Sinapsi del dolor.
El calendari és fals. El rellotge de mentida. Fal·làcia infantil.

Neteges la casa interminablement. Quina angoixa et puja des de dins el cos?
Un vòmit de plors perduts, de cases enderrocades per ells, pedra a pedra.
Gira els teus braços d’una forma paranoica: no existeixen. Però si
els altres. Els seus diners són la teva pobresa.
El llindar de l'indigència. Valors. Regles.

I en el son de l'eremita, quins personatges edifiquen el riure?

Mesures complementaries. Com arribar fins a tu? S'enfonsen els murs
al teu frec. I l’abisme es un xiuxiueig de noms a cau d’orella. On som?

Aigua. En cercles. En l’aire esfèric.
Les teves mans al terra. On ets?

Una pluja agònica sobre la sorra. Per què l’esforç i les pedres rectangulars?

En el vent que ens arriba, molècules de mort. Ofec de rellotges on fitxem hores a canvi de vida.

Necessito aquella geometria del camins nous.
Em diràs els noranta-nou noms del teu desig?

Escrius en pagines gastades. Minúscules pompes de colors en el marge
de les frases, o de la mirada del núvols.

Un tremolor que m’acosta el teu cos

Entre parets, una musica que no identifico, i el teu somriure.
Si m’aboco, els records es solidifiquen en trinxeres de perill i mudesa.
Si m’aparto, l’abisme entre la pell. Surto amb una llanterna a ple dia,
recerco escales i corredors. El passat es remou. Animal desventrat.
La memòria pot ser un calidoscopi, un lent fregar les perilloses cuixes del desig.

El nom de les cruïlles i de les voreres. Els prestatges numerats de dins els armaris.
Peticions. Fre. Velocitat progressiva dels vagons en el desfici d’aquelles hores que esborro

fins reconstruir-me, com en un joc de daus. Cares. Lo que no significa, i la veritat en un lapsus.
Suor de gimnàs. Teclejar en un ordinador. I l’aire clar. Riure.

Us espero. Qui em falta, amb certesa.

Ressegueixo les línies del teu cos en la meva memòria de sal. Dits d'aigua.
I els llavis s’obren, lúbrics, amargs, mes enllà del desig.
M'arrabasses la pell cremada i l'alè de l’orgasme.

Lluny de mi, bull la teva absència en la casa sola de tu i d’elles.
Fotograma fitxa on et mous sota meu. Ocell en el palmell. Ona i vent a la cara.

Al final de la frase, ja a l’altre pagina, t’espera una taca de color
una tempesta entre les palmeres, soterranis on intenten protegir-se ulls atemorits.

Puja l’escala, lentament. Heroi salvador, inesperat. De res. El terrat és fosc
a ple dia, sota el sol enlluernador i les parets com forns de calor. El terrat és foc

i t’atures i no escrius. Esperar alguna cosa en les andanes, que no és cap viatge.

Hores amuntegant-se en un horitzó buit, vertical. Sacs d’aire i pols, i termini.
Un cansament repetit per conduccions obturades i laberíntiques.

La vista encegada. Un límit sense senyals. Una retorn constant i
interminable. L’aire dens de vidres mòlts, de sorra bruta. Desinfectants propers al verí.

Sortir a fora: la música dins la velocitat i el vent. La superfície de les formes. Oclusiva.

Llums esmorteïdes al final del túnels.

Penetrar dins el color. En el pètals trencats..

Com he arribat fins aquí?
Habitació d’extermini. Les lletres es trenquen, no al silenci, no al crit:
a un xiscle a prop de la paràlisis, d’un col·lapse del desig.

La causalitat dels encontres esdevé sorra a les venes. I et reclous
en antics camins que no són rutes. No veus ningú, només blocs grisos del temps.

A la tauleta de nit ja no hi han despertadors. Mòbils sota el coixí amb les seves alarmes
de músiques tan belles, en altres moments.

Sol de tu mateix, t’oblides en dies, no llargs: breus i d’intens cansament.
Una remor et neguiteja fins un malestar ja incomprensible.
Elles creixent. I en tu, una barreja d’orgull i de tristesa i d’alegria.

Qualsevol moment és ja irrecuperable. Lo que no és ara, mai serà.

Abisme. No és en mi l’abisme. Em rodeja, m'aïlla.

Miro els teus ulls, fins trobat el somriure: el demà existeix i hi som.
Les portes s’obren a corredors on la llum explota.

Una frase que és un punyal, breu i fervent i ràpida: a on endevino l'alè de l’enemic.
I on és ell quan en parlo? dins meu l’odi fins negar l’aigua?
Jaculatòria: fosc capellà predicant amb signes externs de luxúria.
Vàlvules de seguretat en submarins sota el gel de planetes sense estrella.

Arribar tard a la sala. Silenci inesperat en les cadires.
Després, rostres coneguts: els color il·luminats.
Habitacions de la llum. En el corredor, ella. Encreuament de somnis
en trens d’alta velocitat. En les mans un got de paraules, blanques, liquides.

Fragments. Llibres en triades, lectures possibles.
En les parades de l'autobús, un cos em parla del desig a l’estiu.

Aigua: com poder donar-la a l’enemic, si és lo més semblant a l’amor?
I l’amor, escorrent-se en les fissures del terra.

Escrius des de la foscor. En la foscor.
L’abisme: proper, o llunyà, o desert inacabable i il·legible.
El dubte constant del valor, i la certesa de l’afirmació de la teva vida en aquest signes.

Ulls obert. Llum tan negra, i poderosa.
I les mans palpant formes desconegudes. La textura interior dels cossos,
i el fullam de bosc espès del riure d’elles.

Les línies del textos s'entrecreuen i es tatxen. Com el gest que no fas
i mort en ascensors que no agafes. En les parets de les escales graffitis
antics i sense memòria, obscens fins esgarrapar el guix, el ciment, la pedra.
Fins arribar a una foscor on escrius i deixes d’odiar i de perdre.

Un vòmit d’esperma i de fel oblidada.
Grumolls de lletres que no arriben a paraules però si a frases.
Les teves mans captives a vitrines de museu resclosit.
Qui ens salvarà dels guies alienats? Del mati on treballen el seu buit
fins omplir de sorolls de mort el nostre menjar?

Et quedarà el carrer, després, i la nit i els cicles de la lluna. La pluja i tu.
Tu mateix esperant en un viatge on t’has perdut en estacions diferents.
Ciutats on arriben les marees però no el mar.

Resseguir el caminar de la gent, com un vol d’ocells. I el color
indefinit del somni. Allà, els nostres braços, figura de contacte,
les paraules detingudes, el somriure d’uns ulls on tot és possible.
La por visible en els meus palmells. O potser suor, o potser moll del teu sexe.

Zero, ú, zero, zero, ú, zero. Contrasenyes rovellant-se en butxaques
de la roba que no portes.

...
Dins aquesta calor fins el cansament. Espesses estones com embarrancar el cotxe en la sorra polsegosa. El carrer sota la llum vertical. Només ombres en el record.
...
T’he buscat de la mateixa forma de cada dia. Repetida, obsessivament. No trobo més que un alè,
l’aire perdut de les ombres que han passat. Una constant d'absència.
Trenta-dos cops i un lament. Dotze penetracions i un gemec.
...
De cop, els núvols, el fred inesperat a la finestra.
...

...
Passen els dies, com un saqueig de gent estranya en terres indefenses.
Acumulació de dolor intangible. Pèrdua d’hores, i de vida.
Condemna innecessària.
...
Diversitats.
També haikus, rostres, somriures.
...
En el ull de l’escala, el buit de la teva mirada. Suicidi.
...
També moren pixels a la teva pantalla. Una mort vermella. Inconstant.
...
Mosques, un moviment de la mà et torna aquí,
on ella dorm. Et condensa en raó i vida.
...

Llargues migdiades de l’estiu. L’ombra
i un silenci espès de calor i vida. El gir del ventilador, la pantalla del portàtil.
El record breu i recent del teus peus en la sorra i l’aigua. Del somni que t’ha fet moure els braços
en la frescor transparent. Les rialles d’elles.
El pòsit de la llum a la retina.

Dorms aquí, al meu costat, tranquil·la. Escric mentre dels teus somnis només
m’arriben finestres tancades. El gest mínim, les paraules que els teus llavis
només dibuixen.

Anoto dels dies, lectures, visions. Tendrums, pa moll, les ales quasi malaltes
d’un petit ocell. Espuma blanquissima de les ones. L’aire ple del pol·len de futures flors.

Fissures: dels túnels presoners, de les parets injustes. Potser només
pistes a més túnels, cecs. A portes closes, sumaris erronis, lents inverses.

Migdiada d’estiu, on t’espero amb un somriure. Vetllo el teu descans,
i mentre, m’atreveixo a entrar en els corredors circulars. Vaig fins una paraula
i la toco: consistència de cos, del desig on tremolen els amants. Per dins, allà, el silenci
en el capvespre és com saviesa. Quietud.

El futur són daus vibrant en la superfície equivoca. L’atzar,
una matemàtica embogida de numeracions perdudes. La finitud,
prestatgeries per suportar la immortalitat, una idea que ell va descobrir.
Entre les pàgines de sorra d’una biblioteca infinita.

Grans paraules. Passatges. Entre els carrers, corredors i pous comunitaris.
I la balconada sense porticons.
Tot ho pots esborrar. Cremar la memòria. Incendiar rastres i escrits i l'historia apagada
de tu i de tothom i del que ja no estan. Retrocedir fins la pedra i l’aigua, i el foc,
I oblidar.

El camí a la casa entre el bosc d’alzines. Ella t’espera. Elles t'esperen.
T’acostes a elles i veus el seu gest. Es allà, en aquell moviment, on ets tu.
I l'única cosa que vols salvar per demà.

Després de la pluja, en un aire estrany, m’adormo.
Somio amb la llum que flota en l’aigua,
en els trossos de corda mig podrits d’una platja, en els rostres que he vist avui i
que en aquest moments s’enfosqueixen fins l’oblit.

No equivoquis el dia de la data. Escriu amb lletra pulcra el nom
de malalties, tumors, desficis, buidors. Posa el segell
en el frontispici dels llibres profanats i tanca als armaris tot possible dubte.

Surto al carrer en el capvespre, els núvols tenen les figures de l’esperança
i m'esperen darrera les hores, amb una lleu indiferència feta de desig.

En la muntanya, amb les estaciones, construiran escales de pedra fins la carena.

El moment on gira la lucidesa. El vertigen de la mirada en una immobilitat
de certesa, d’exactitud febril. La veritat es una al·lucinació:
una flor oberta, descomponent-se en nous colors.

Ningú en els corredors. Les habitacions de la veu. Tu hi eres.
Gent estranya en sales d’espera. No són les teves en aquell dia.
Repeticions de diferents posicions fins la seguretat coneguda.

La casa de la teva infància ja no existeix. Si en el teu record.
I després de tu, deixarà de ser?
I tu: qui ets tu? jo? el desig? qui m’escolta? qui desitjo? tu? vosaltres?
Puc anotar, frase a frase, el subjecte real de cada una. Com puc inventariar
les habitacions i els mobles d’aquella casa. Exercicis de la banalitat. O crucials.

I la gent que hi va viure abans de nosaltres?

Repeteixes la mateixa paraula en veu alta fins disgregar el so del significat.

El plaer d’oblidar el camí, d’esborrar el rastre. Per descobrir-lo
a estones, en anys. Fascinar la mirada.

L’aigua sota la superfície. Submergir-te en tu fins sentir les explosions solars, dins.
En el teus ulls es dibuixen les marques. Cal·ligrafies perfectes. Roig en blanc.

Lo que comparteixes mes enllà del temps, de l’espai, i que et crea.
El marc de les portes, les rajoles i les seves figures. Las frases absurdes,
amb les que lluites contra la desraó, la maldat i el desfici.

Reconeixement abans de l’alba. Qui ha estat en el teu somni, es dutxa i fa servir
el teu sabó que no t’agrada. Però els llençols no tenen record d’ell.
Et fragmentes amb la teva mirada. Entre els corredors circulars,
mai havies estat tan lúcid.

T’esperaria en el Layon cada mati, entre un lent cafè amb llet i el diari.

Tampoc sabria lo que creix sota la pell.
I el per que aquell noia s’acosta, fins sentir la seva olor, i s’allunya.
Una camera fotogràfica sobre la taula. Fotografies.
Les fotografies que voldria fer jo, aquí dins, allà dins.

Entre les cues de gent, els colors de la roba, els rostres. En el despatx,
converses que no sento, i que no em són alienes. Quin son els altres rostres?

Entre la mescla, destrio el somriure i la joia al descobrir el petit ocell. Les mirades
dels colors de la mel. La fissura de la fotògrafa desconeguda,
que sorgeix entre les pàgines i les absències repetides.

De cop el buit. Els camps erms i cap frase. Cap musica t’acull, cap
habitació per a tu..
El lent camí que arriba fins el desfonament. Els cossos on l’aire penetra, cases
derruïdes. Per que no em dius els noms, per que no puc escoltar-te.
Gires el teu somriure a llocs a on no sóc. Evites reflexes de mirades.
Solitàries papallones de seda, fins morir.

Corro fins els miralls, però només em veig d’esquenes, allunyant-me.
I les paraules són passades, res.

Hi ha un somni: un bosc de nit il·luminat per els llamps. Una fila de cotxes
a tota velocitat per on no hi ha carretera. Un xoc imminent, però que no esdevé.

Hi han altres finestres. Paisatges dels que no parles i on viu la plenitud.
Aixeques acta del gest de les hores. I després quasi amagues. Gelosia bàsica.
No pots comprendre la teva pell tibant-se en el buit.

Els troncs nus i vius. El teu cos vençut per les hores del cansament,
i més al fons, per els anys. Cansat i expectant.

Qui habita la teva pell? Quin moviment, quines formes dibuixen les mans que et busquen?
Qui camina per les línies invisibles fins penetrar en la teva carn?
La teva carn que envelleix i que descobreixo amb màgia el desig en ella.

Em mostres el teu pubis. I no és el capvespre encara.
L’amor crema en un altre corredor. Darrera aquelles portes sense panys.
Sacrifici. Verges màrtirs per un deu inexistent. En la seva mirada embogida
de dolor el reflexa del seu amant d’aigua que no apagarà les ferides.
Només la música.

Qui salva els cecs dels precipicis? Qui salva el bosc del foc silenciós del desamor?
I jo, mestre, faig alts estudis però el teu gest m’és equívoc.

Al teu voltant l’aire té la densitat d’un color, invisible. Semblant
a la consistència del verdor de l’herba. Si el travesso, és penetrar en una aigua
disgregada, volàtil.

La construcció és al llarg del segles: en cada nou ús: penitenciaria, magatzem, fortalesa, monestir, ermita.
Pomes grogues creixent en l’arbre.

Em criden, tenen por. Sóc valent amb elles. La seva por evita la meva.
Les acompanyaria a dins el bosc, en la foscor. O potser no.

Et remous en somnis en el llit. El quasi imperceptible teclejar t’inquieta?
He quedat sol a coberta del vaixell, navegant que vetllo el son dels meus en aquest nit.

Missatges acumulant-se en comptes on ja mai entres. Pel·lícules on-line que et fascinen.
Travessar l’aire que et pertany, no al teu cos, tangencialment. Buits. Concavitats.
Esculpir la seva forma fins encendre la llum del capvespre.

Retrobar plaers quasi oblidats. Cinema amb els teus fotogrames.

Camins embrossats fins desaparèixer. Aire de desert en el bosc clos.
Em mires, i en la teva mirada em pregunto si saps del somni.
Un mirall inesperat i extraordinari en el fondo del corredor
que ens sorprèn amb la nostre imatge d’infants, perduda. Del meu somni, recordo només
que tu hi erats i no era sol. Com no són soles les masies enrunades en els plànols antics.

Converses alienes de mitja tarda. La maldat i la mentida juguen a fet a amagar .
Oblit necessari de hores de buidesa.

Torno a escoltar, repetidament, la mateixa música. Espero, sense ànsia,
trobar el camí que em portava al bosc de les alzines sureres

Novembre no tindrà frases des d'aquí.

Potser acaba el moment d’escriure això.
Un llarg moment que durà sis mesos. Un moment breu entre una mirada i un gest. Instant de rellotges atòmics.
Quina és la durada d’un viatge de tornada? i del moviment d’una relació? d’una conversa? d’una música?
Els meus auriculars estan destrossats, però sento la música: rotunda: Escape! The Hours,
Philip Glass. D’una forma inapel·lable. Rotunda.

Frases. Hi han frases que si són veritat. O absurdes. O una presència de claraboies.

Si entro en la ceguesa, escoltaré en la teva veu la forma dels núvols, el gest de les coses
quan desapareixen.
La mort no és possible entre els murs aixecats amb les mans i les paraules.
Fissures: esvorancs: delta.
Combinacions. Permutacions.

Oracle de dies d’uns altres calendaris, els sacerdots et lapiden fins
els penya-segats de la costa.

Escales del desig. La seducció, ferida oberta en algun lloc. Que només pot aturar ella.
Quan s’acosta. L’instant en suspens. El salt al buit des del somni.
El bes i l’abraçada, on mort el cos.

Els fils del somni que han arribat fins aquí, i que no agafes, i el vent s’emporta.
Aquest oblit d’actes i records interns. Els corredors de dins, on arriba la llum equivoca del vitralls dels altres.

És el gest que evites i fas i et roba a tu mateixa, en el que jo em perdo.

En algun moment tot era senzill i clar i riure. I en algun moment ho tornarà a ser.
Però no ara, que del somni m'arriben trossos que no puc encaixar.

I fa estona que escric i no m’aixeco, i em venen elles

a dir bon dia de la seva manera, fades reals que em diuen i m’ensenyen

el nom i el lloc de cada cosa.

Xifres mòbils. Numeracions dels actes. L’aire del matí.
El sol. Les ombres del carrer, de la gent. Els cotxes, el pas a vianants.
Per altres, inventari de metalls, d´espècies marines. O només de bits.

Escales d’esglaons absents en la teva joventut. I és el record de la seva,
ara ja perduda o només absent, la que et sedueix. Històries denses fins arribar
a les mans sobre la pell tapada, els sexes en contacte.

La confluència de dos rius. Els remolins d’aigua on es mescla
la mort inesperada i el futur on tot era possible.
Perquè aquest matí? I perquè tu? I perquè ara?
Sense més dades el formulari és incomplet i la significació irracional.
Però no obriré aquella porta, escolto el frec de la fosca i també de l’aigua.
I el tren de la nit segueix amb el seu xiulet sense compassió per apartar els suïcides.
Estan aixecant parets, et ve a dir la teva filla, i et mostra fulletons publicitaris.

.

No dic el que desitjo. Enigma, per a mi mateix.

Totes aquestes hores que pesen com sacs de pedres. Esquena.
Que s’esborraran del record. Com la pols dels arbres de la carretera de terra.
Sota la pluja i el vent d’aquesta nit, de demà o del diumenge.

Aquestes hores que bullen dins elles mateixes, fins l’espuma bruta.
Són només una aproximació a la mort, un càstig del treball, o de les raons de la maldat?

Necessitem caminar una estona llarga, per lliurar-nos i retrobar-nos.
El camí lent. I menjar. El lent menjar que ens salva. Com aire.

Ofegar-te dins l’aigua. Fins empassar-te. Fins obrir els ulls i veure el cul de la galleda.
I penses si la mà que t'apressa sabrà del moment exacte que ja no podràs tornar
a respirar.

Però llavors seria llum. Com un impostor entre la gent. Una prova tangencial.
I la noia que t’ensenya el seu rostre i et demana que esborris que era un noi

Et desitjo, sortint de l’habitació en que mai has estat.
I en els teus ulls reconèixer el meu passat, que no has viscut. Des de molt abans.
La memòria es un joc, però barrejar les cartes dibuixa línies circulars, excloses.

El teu cos, tu. Incendis que no localitzo. Sirenes estranyes en la nit.
Despertar a altres. De la roda de gent que passa per davant meu, entre l’oblit i el cansament. I per darrera hi han els ancoratges de naus que no han marxat.

Entre les fustes podrides i l’acer d’aliatges, les rutes que no han seguit, el futur
en un degotall de dies esborrant-se. I tu, com una incògnita reproduint-se,
al mig. De formes diferents. Fragments de tu en altres.
Fragments de realitat, una esquena ferida, uns ulls malalts, el lent tedi.
No dic lo que desitjo. La llum em cega, i en els corredors ressonen els darrers crits,
però he sentit el teu riure allà.

Rutes marcades en groc, jocs de cartes incomplets, timbres de vibracions obscures.
El camí que et tornarà a casa, potser. El difícil equilibri de les coses i el temps.

Aquest matí, al carrer, sense paraules ni estructures ni miratges. Des de fa setmanes.
Els semàfors cecs i l’herba que creix entre el ciment de les voreres.
Tu. I mes a prop, la conscienciació ètica: no és possible la negació.

L’instant de revolta. Focs sinistres i el seu record que ens emmudeix.
Lectures del poeta del paisatge interior i de la llum. Gamoneda.
Res més a dir. Fins començar en un nou full.

I dels lectors magnètics. Esperances superficials entre dues aigües.

De les mans: un poema en un carrer. Ocells en el cel serè.
Creuant-se amb altres ocells, en altres, mans.
Música en un frec mínim, en una levitat de pells.

Caminar de gent que defuig el contacte, i els dits son mans que transgredeixen

la soledat de la llum i la separació. Les ombres com esquerdes en la paret. I els cotxes
en les voreres. El cos. El teu cos. Dansa. Soledat.

Descarregues elèctriques.

Ahir
.
Esquadrons de la nit.
I en el silenci dels corredors,
les balises en un parpelleig
de por.
.
Vençut per el cansament.
L’estona justa per que quedi temps de veure una pel·lícula.
El tic-tac del rellotge del menjador és el soroll de la pluja,
o el soroll de la pluja és el rellotge del menjador.
Coleòpters, si tanco els ulls. No acaba de marxar la darrera persona,
no acabo de deixar de fer lo que feia abans de dormir-me.

.

.

Avui
.
Fissures de la realitat.
No hi ha frases. Paraules soltes que no arriben al ritme.
I com un mirall, emmudeix la veu fora de la seva pronunciació.

El moment exacte que canvia el vent. El gir de massissos d’aire sobre el mar.
I de dins només pots recuperar fissures. Relacions improbables. Converses que imagines.
Conceptes que es repeteixen en relats que em fan llegir. En el record d’altres.
Serps marines clavades a les portes.
Serps de riu reptant des d’aparcaments desventrats.

I en el entreacte dubtós d’una obra de la que voldries marxar,
una paraula que encara no has escrit aquí: cadàvers.
Ja no fissura. Esvoranc.

Utilitzes quarts d’hora escrivint signes dels que ignores el significat.
Dibuix amb lògica geomètrica.
I després llegeixes a entre-hores, fascinat.

.

T’acostes i em murmures vagament xifres, fins excitar-me.
I descobreixo en la teva mirada perduda la liquació del teu sexe.

Les portes son tancades. I la nostra targeta no obre l’espai fins les finestres del somni. En el silenci
del corredor veig figures sexuals. M’han clavat un ganxo a l’espatlla. I m’estiren.
Una ferida que no sagna, només un degoteig de records
que prenen la forma de coits entre les hores.

M’abraces amb tal força que m’ha arrabasses d’ells, fins els vidres del carrer.
Nu, i tu vestida. El membre erecte. Somrius des d’algun lloc que no ets tu mateixa
però que crema com un cos viu sota el desig. Ells no arriben a veure res, un gris que es perd.
Il·legítima cursa fins els grocs en explosió. I el negre.

El tacte de la teva cintura és estrany, com de pedres cobertes per molsa. I miro que penetro,
i et veig mirar-me, des d’allà. Certesa d’una xifra: quaranta-vuit.

Ahir

El foc es senyal. No el fum en el cel serè. I és símptoma si et crema
i t’allarga l’hora fosca on et perds en el pati vegetal.

Ja és dilluns, ja es nit. Ja no es possible una mort estúpida
a l’autopista un diumenge al mati. Amb tots els petits objectes de dins el cotxe bolcat
escampats pel terra. Inventari en colors de la tristesa i el dolor.

M’estic dormint. Més poderós que qualsevol paraula, frase, o creació,
l'ànsia del cos per descansar.

.

Avui

No lluitaré per un territori que no és el meu, ni pel desig d’un cos
que les marees que han sigut han fet ja estrany a mi.

Que faré en les altes hores que han de passar encara entre el cansament i el tedi?
Una comptabilitat implacable de les raons de l’aigua i de la pluja,
del cos moll i del crit ofegat de la tendresa possible. A les pantalles d’ordinador es repetiran consignes
de la buidor i de la desraó. Inutilitats que construeixen edificis que haurem d’enderrocar per viure.

Anorèxies: però enmig del vòmit hi han textos, pistes de la sortida. Laberints menors,
entre els maons i les canonades closes, i la maldat dels ferits.

Itineraris. Lentes avingudes on no passaran les riuades ni la soledat.
El camí que voreja els boscos mes alts i que s’endinsa en les valls i fondalades.

En una infància hi havia cases allà baix. Estranyament aïllades, extraradi de la muntanya.
Hi vivien personatges fascinants a qui el sol besava el front. Cicatrius
de llum de lluna. I a les platges, l’esperança de cossos on sortir del naufragi.

Itineraris on ningú es perd, ni ofega, ni malmet esperances. Escales vigilades
en recintes en enderroc. I en construcció la mirada del record.

Els dits ressegueixen a les pedres les fissures de la nit passada. I en el teu gest
cristalls o corals quallant des del pes de la pluja. La ruta dels núvols
en una direcció possible.

Dins la boira les flames. El foc estrany i humit que devora les fulles.
Els miralls et tornen el temps, però et roben essències del teu rastre.
I jo no et puc trobaR.

Les portes dels vagons de metro que s’obren al mig del túnel. Somriure dels
suïcides, però altres miren amb horror la negror a traves de les parets translúcides.
Esgarrapes en els rostres la terra i les pedres d’envans que són mentida, però
tampoc avances. Les paraules en un espai lliure, però soles. I l’aire.
L’aire de llocs tan llunyans en habitacions closes.

T’aixeques i tot entra en un roda, un moviment líquid. Un vertigen travat.
Obre les mans, els braços. Respirar. Que crema darrera els corredors?

Conversacions banals. Salutacions. Pots estar a la superfície. Moments.
Dins els armaris creix el caos, i la boira, i el cucs són ja capolls. Volar.

El camí es bifurca i es creua amb altres camins. Ve d’enlloc,
i el segueixes sense esperança.

En un somni lleu de migdia, creus reconèixer un dels altres camins.
Però qui et saluda des d’allà es cec...

...i et crida les raons que farien d’això un poema.
Alguna forma d’oblit. No te l’escoltes, però penses en llibretes escolars.

Mai és el moviment de l’aire. Núvols imprevistos que ja plouen en una altre ciutat.
Gris és el color del carrer i amb plaer contemples com les branques de l’arbre
ja entren per la finestra.

Els noms de la segona personal del singular que no escrius, i per a qui escrius.
Tan propera que potser dorms amb ella, o no coneixes,
o la fondalada que baixa fins el mar.
Fotogrames en una velocitat de vertigen, on els gestos de qui t’agrada no arribes a copsar.

Es cert que les sales d’espera del matí son cotxes aturats, on no acaba de sortir el teu cos.
Potser si tu. No t’espero.

El reflexa del silenci en les parets. Estranys miralls, portes que fugen de corredors
circulars. El·líptics. Els absents son un buit que desapareix en la negror.

Les vibracions dels seients dels autobusos. I en el carrer, les llambordes enterrades
son un pes en el vol dels ocells.

Però es igual: et veig i el somriure es un camí que no existeix
i del que escolto la música i quasi paraules.
(diguem dels teus ulls el record del capvespre i de les teves mans la carícia al centre)
(diguem el perquè et busco a tu, impossible, d’altres portes vidrades)

D’altres dies, les hores que es perden i moren en espumes brutes. Res recuperable, només l'intercanvi.
Diners. Cansament.

Algun dia corregiràs els textos. Esculpir en la boira el rostre d’una paraula.
Algun dia, si la vida té meandres i en les cadires buides es repeteixen
les posicions de la calma, o del desesper o de la finitud.

Una angoixa que tremola en les fulles que cucs de seda es mengen.
Claustres. Crisàlides. Milions de papallones sorgeixen de l’herba i clouen el cel
amb el colors de la vida. Un migdia, potser.

La sensació d’una acceleració propera i brusca. Inevitable.
A cau d’orella, confidències. Suaus els llavis que acaben besan-te.
Mostres els palmells de les mans on res hi tens. Només pell, que cau.

Dolor. El petit dolor de les files de formigues que creuen el parc on no hi juguen els nens.
I les nenes, al carrer, saltaven a la corda. Repetides vegades. I una cançó.
La mort es a la barana de l’escala. Dins, disfressada de metall o fusta.
I sota teulada les gallines persegueixen els somnis dels infants que ja no són.

T’acostes al mirall, tatuatges inversos, en la teva cara els textos es difuminen.

La darrera batalla, sota la pluja.
Caigut, derrotat al terra.
L’olor de l’herba molla em recorda a tu.

El nom que no recordo, clau oblidada. La camera en suspens, imatges que no seran fotografies.
Cadenes d’oblits, i el tacte agradable del teu cos, quan t’acostes
i entres en contacte amb mi. Corrents magnètiques. Translacions en l’espai.

La pesada profunditat de l’aigua. Consciència de perdre l'aïllament. Foscor de gravetat.
La por de deixar de ser. Fusions. Creuar una ciutat.
On s’ajunten els mars, mes enllà dels noms.
Però no som mars, potser si aigua. Arribar a ser molècules. Consciències a nivells
impossibles. L’amor es una porta. Una curta carretera sense final ni rutes. Al record. Vertigen.

Aismalibar, nom mític en histories personals, mínimes, anònimes.
Missatges errats. L’autor que no recordes, i la cançó. Il·luminacions entremig de llistats.

A Walk On The Wild Side. Era aquesta. Lou Reed
Una senzilla porta entre habitacions en la casa sense número.
M'empenyés al passat, sense pretendre-ho.
El dibuix del recorregut de les boles en una taula de billar, imaginada. I begudes, sense provar.

Dels dies, et queda a la pell un polsim fosc d’imatges. Un record de corrents elèctriques
apagant-se entre gestos i paraules. Una angoixa de velocitat terminal només despertar.

Dret i aturat enmig del vagó. Les cames tremolen buscant l'equilibri. Ningú et mira.
Ni et mirarà en el tren buit. Un tren endinsant-se en un somni d’oblit.

Et preguntes i crides i ràbies i t’entristeixes del curs dels esdeveniments i dels somriures.
El teu delta s'enfonsa en una pèrdua de mans closes i boira en les esquenes. Soledat.
I també calles i ocultes els motius i les raons de l’alegria, però entremig, rius i atures l'aigua.

I no ets sol. La teva cadira es com altres cadires. El teu lloc el comparteixes.
Púlpit de veus inverses. Inscrius frases en un llibre on el teu full s’estripa.

El tacte dubtós de les teves mans sota la pluja. Els que no tornen, mai.
A les butxaques, sorra humida per les tombes i un plor de més endins.
Fragilitat de les línies que ens mantenen aquí. I el tremolor dels cossos i els esvorancs
inesperats d’un paisatge on els núvols avançant. L'abraçada atura el desgast del temps,
l’erosió de les hores. Però no el buit aclaparador de lo inesperat.

A les finestres, lligues cordills de colors. Mantres de l’alegria i l’esperança.
I amb els dits aguantes els vidres. El ressò del temporal, les ones desfent la platja.
Circumloquis espirals. Escales sota el desfici.
T’apareix un cos com un ocell perdut a la teva habitació .

Cremaven els camps de l’enemic, enverinaven l’aigua, mataven en una orgia
frenètica de sang. I la pell i la carn
cedint sota la força de la mà a traves del punyal, l’espasa.

Ells. Passat. Present. HAARP. Estranys anagrames, o potser només sigles. Paranoies
arran de la nit. Cercles de gent, bifurcacions d’adreces de les conspiracions a prop
dels corredors circulars. Per que ha de ser fals i mentida. Per que veritable
seria despullar les parets i trobar els esquelets del malson. La por fins l’horror.
Han entrat en el bosc d’antenes, hi han embogit.

La pluja al desert. I que el silenci sigui vent fins el teu carrer. Atura la llum
i preguntem el gest de les coses, quan cauen.

Tanques els ulls i sents la terra rodar, dins teu. Més lluny, a Amitges, l’aigua es pura
i freda i sola. I més lluny, a Orió, explosions solars, semblants als castells de núvols
creixent a la teva finestra.

Vertigen de la soledat. I la desesperació empeny exercits. Obra la porta.
T’esperava, em dius, fa estones llargues. Els arbres han crescut, i han mort. I el riu,
ja no passa per aquí. Aigua que ja no trobaré. Arena. Desert malgrat la pluja i tu.

(escriu en el temps verbals correctes, em dius i, mentrestant, el teu rostre es pixelitza en el teu rostre d’abans)

Creues el paisatge. Per un moment et veig. Crit d’au mes enllà dels núvols,
en un vol arran de mi. Obres la porta de fora. Encontre des de
perspectives inesperades. Que són els túnels del metro? I els corredors desconeguts?
Si el teu reflexa, el teu rostre, és a les finestres.
I el caminar del teu cos. Moviments de dansa en els sotracs.

Gestos i senyals d’educació i deferència i salutació.
Batega i es remou, dins, una fissura. Com el perill d’un animal intuït dins la habitació tancada. Despertar de l'hivern després del fred.
I el teu cos s’aproxima, el sento dins meu. Petit dolor des d’un got
on la llum s’arremolina i beu de nosaltres.

.

.

.

Si passa un dia, ja res es igual. Els somriures ja s’han esborrat de les parets,
i de l'abraçada queda l’aire ocupat i absent. Dels teus ulls no veig la mirada.

I les paraules, papers estripats damunt la taula. Però en el somni
son vidres i cristalls dins la pell. Rutes on hi ha inscrit
el nom que et salva en el despertar. Paisatges que construeixes per alguna cosa.

Fills dels somnis. Del desig.

Obrir les finestres des del somni i escoltar la teva veu. Un joc de somriures,
d’angoixes, de plors, i de vida.

Desig de tenir-te. Paraula clara. Dia a dia. Calendari de llum.
A casa meva, sentir-te creixer.

M’anomenes pare: et puc dir filla

Tancar els ulls i que l’aire emmudeixi. La textura d’estar tan a prop.
Les teves mans m'acaricien, per dins. El tacte de la tristesa,
mentre cura el dolor de les habitacions absents.

Se que veure el teu somriure, m’ho anuncien els núvols
perseguint-se en el cel. I que el ritme amb que truques la meva porta,
es un codi d’antics escribes. On es parla d’oasis i illes, i de la llum
on comença l’alba en els carrers estrets del poble, arran del mar.

I entraràs en aquella casa, i t’agafaran de la mà fins pujar al terrat del vent.
Ella et mostrarà els seus pits. Et miraré.
Sentiràs el riure de les nenes en el carreró de baix.
Fins a tu. La paret emblanquinada, enlluernadora sota el sol: mirall
on et veuràs en diferents rostres i personatges.
Una tarda senzilla en l’oreig de les ones interiors

T’acostes a les portes. Escoltes furtiu. Saber de tu en boques estranyes. Desconegut d’elles.

Aplicadament busques llibres. T’empeny la bellesa, la màgia de les paraules
arran del deliri. Ereccions de membres d’aigua dins el teu cos d’herba.

La pluja dins els llibres. Imatges adolescents. Un rec de lletres desconegudes
fins la pell de qui estimes. Des dels núvols de l'absència. Soledat on s’inscriuen els altres.

I trobes de cop teories de Budapest. I es cert que escrius frases que no entens.
I et sembla percebre la segona vida de les coses. I que destrueixes murs
amb frases d’altres. Algunes citades, per que et son evidents. La majoria
amb la sospita de ressons que ja son la teva cal·ligrafia.

La mirada que em fascina i desitjo i anhelo posseir. La mirada que em buida.
La mirada que quasi mato a cada penetració. O a cada renuncia i allunyament.
Aquesta mirada que s'hem repeteix entre els anys, i que mai veure en el meus ulls.
O potser en el mirall, dins, del meu cantó. Des de dins, acabarà sent meva?

Un lent camí puja fins la carena, vorejant els prats i els antics boscos.
Quan t’acostes a prop i sento el teu perfum, promesa de la teva olor.
El cel tremola a la línia de l'horitzó, mes amunt l’aigua. I l’aire en el pulmons.

En un corriola i entre l’abisme, em creuo furtiu amb rostres, cossos, veus.
Ja no amagat, el meus dits a vegades s’aproximen en contactes mínims.
Mutualitats d’esperes. Tràmits o excuses. Paraules.

Dalt la muntanya, o en el pont rovellat sobre el riu.
Algunes nits t’estires a l’herba i acluques els ulls, i t’imagines els estels girant,
en una fotografia perfecta on no series sol, per un moment.

El so d’un piano des de la darrera habitació del corredor gris.
Una música massa contemporània per una època encara sense electricitat.

Et criden a dinar. Entrebancar-se en cadires i en el menjador la llum de la balconada,

la carena i els rostres que ja no son però han estat abans que tu. O seran desprès.
Llinatges mes enllà de la sang directa, dels dèbits. Potser del paisatge.
Potser del somnis. Desig.

Forces magnètiques. Invisibles gestos que una camera esborra de realitats
fluctuants. Els silencis repetits com un ritme de llums en els carrers.

I a l’escala, de cop, inesperades neteges. Motius ocults d’estranyes estances,
que entren aquí com un perill constant i somort. Convivències difícils.
En cercles oberts però confrontats. Ignorar. Guerres de baixa intensitat.

Exorcismes. Cerimònies d’expiació. Pintar façanes que s'enfonsen en un somni
sense colors. A cada braçada respires, l’aigua molt freda, la platja ja lluny.
I un somriure. Clar i obert. Com el record del dies d’estiu.

No vull escriure el nom, però el pronuncio a l’habitació prop de la llum.
Em costa dir el nom de qui estimo, de qui desitjo. I com si em castigues a mi mateix,
dic el nom de l’horror de forma senzilla, clara, correcta. Esgarrapar-me per dins.
Exercicis masoquistes en llençols blancs. Purgues d’actes suspesos no en l’aire, entre les parets.

Després, de tu em queda la desmemoria instantània de lo banal i dels càstigs.

I la suma pacient dels petits esglaons fins algun lloc d’un mateix.

Em recuperes petits papers on t’escric adreces incorrectes, pistes incompletes.
Que tu utilitzes per mostrar-me una veritat, que no comprenc.

Dubto que no arribis fins aquí, algunes tardes. I mentrestant dubto, segueixo escrivint.
Fins copiar-te, lletra a lletra, el nom de l’alegria i de l’altre i de l’amor. Si arribés a copiar-los.
.

Obres els ulls a una claror de veus al fons del corredor. Retrocedeix el somni,
en els dits et rellisquen els darrers fils. Oblit, fins sentir de nou la música.
Les persianes baixades i les finestres obertes, com un migdia d’estiu a un petit hotel prop del mar.

T’espero. I en l’espera. Com trens mes enllà de mi. Com arribar a l’edat de la derrota.
Obrir-te pas. Protegir-te. Tenir cura de tu, un camí de paraules i gestos, sense límit, sense mi.

A la porta de la nevera, una fotografia. Record meu, des del teu cos, des d’altres angoixes.

Escrius i barreges cases i gent. Diferents persones en escenaris permutats. D’altres teatres.
I la pols d’arxius. Les rajoles gastades de les sales del termini. I l’aire que s’aixeca, com un murmuri sord d'absències.

D’avui

Ahir te un sentit figurat. Temps que ha sigut, que ja no es.

Però no en aquest text, o no volia tenir-lo.

Retenir per un moment la cursa del dies. Com aturar les imatges per poder contemplar,
per un moment, lo que ens arriba a dins.

Un flux, una sinapsis, una concatenació d'estímuls. De l’alegria de viure.

I de la tristesa. Mes enllà del vertigen, la lucidesa per no construir petites cases de nines en els nostres soterranis.

Somnis equívocs, escales dubtoses al malson.
Portes d’acer que tanquen l’horror, però atrapen a altres en el foc creuat.

La necessitat de trobar un sentit en les vides desfetes fins el sadisme.

Una protecció contra nosaltres mateixos. No escriure el seu nom,

per que d’altres noms no tenien que arribar a les noticies i als diaris

D’ahir

Ja no dataves en un primer moment els teus escrits. Oblides rutines, formes, estructures.

I si les oblides, son vanes, vapors d’aigua dels embornals del carrer, en l’aire gèlid del mati.
Alcohòlic greu d’altres dependències. Res importa la cursa de l’altre banda, on es dibuixen les línies
dels escenaris on entres en la son i el somni.

Presents unívocs. Rotund.

colors bàsics

Prens apunts, i tal com els escrius, els còpies a les parets. Per tothom
i per ningú. Per noms determinats també: mai arribaran a llegir-los.

Apunts, primer pas per altres coses, que no seran. I els que son, correccions
futures, possibles, improbables. Llenguatges estranys, però quin es el teu?

Els colors nítids i vius. Figures en els rostres com les línies dels vols d’ocells.
Desterrat en algun moment d’un lloc que has perdut. Fissures en la matèria
del record. Essències. El somriure d’una dona obrint-te la porta, en les pupil·les
el relleu del seu cos. Actors d’un teatre. Escenaris. Columnes.

Et reconec en el mirall. I dins, seria possible abraçar-te. Com cavalcar en la nit
cavalls al vent i a la sorra, desert o platja. I entre les cames, notar com palpites.

Vas escriure a les parets blanques d’altres habitacions teves. Petites frases,
quasi petits poemes. Que no s'esborraven, que quedaven en una casa
que ja no era teva. Apunts que molt temps després ja no recordes.

El vent dins el pou. L’aire fresc i l’ombra. I a fora, el sol i el cel blau.
Il·legalitats. Dins la legalitat vigent. Qui tanca el ulls i veu les explosions solars,
però necessita que li acostin als llavis el got d’aigua fresca.

L’oracle que no sap que darrera la porta l’espera una ombra de desmemòria,
i per les finestres creix la tempesta com una nit inesperada, un torrent desbordat,
crits de gent , les figures d’una pintura esborrant-se entre les parets.

El pòsit amatent d’hores en vigília. Enduriment de les condicions.
Qui te realment el poder? Qui només fa d’escombriaire en els refluxos econòmics.
Quina sensació en l'estómac d’estar en el lloc erroni
I en les columnes, les formigues construeixen túnels. Llars recorreguts
d’impossibles emocions.

I el vent, sobretot el vent en aquest arbre del carrer.
Del sol de principis de maig. El verd clar i el verd fosc, i el blau cel.
I el pou ja no accessible. Altres pous tapats amb fustes.

(dos dies abans)
El moment del canvi de color d’un semàfor,
des de dins el cotxe aturat: veure una llarga abraçada.

(Ja desprès, ja de nit, tanco els ulls per pensar una frase, però la son em pensa a mi.
Com un esforç de sortir, de mantenir-me despert.)

Em falta l’aire, em dius. I no es fins quan ja marxo que penso que potser estàs malalt.
I a la porta de l’entrada, les paraules amables que no t'he dit em fan mal.

Somriures. Reconèixer interpretacions de personatges, en els corredors de l’espera.
En els bars, dames de companyia de senyores, menjant croissants,
I a la barra homes sols miren cap a la porta, sense esperar res.

La noció de fàstic corrompent la carn, els ossos, el cos.
(per que acabar amb aquesta frase?)

(ara)
Podràs veure una pel·lícula. En trossos de temps recobrat. Com tornar d’una malaltia.
Desprès de les proves, l’aigua s’aquieta, en un pòsit de tristesa. L'eufòria tan lluny.
Els dies, com una formació coneguda de situacions, fets, alegries i presons. De tornada.
Ja desconnectat, tornar a tu mateix i a vosaltres. Quotidianes parets conegudes, treballs del cansament.
Res a dir. S’allunyen trens desconeguts. Els paisatges nocturns que travessen, com raigs de llum entre la foscor esberlada.

A vegades, caminar sota la pluja. Forma antiga.
En el record d’un gest, en l'absència, permanències del teu cos.
Ja no com ell, com una cadena de missatges que alguna frase devia iniciar.

La mateixa idea, com torno tants cops a aquella casa, en somnis.
Lo que em transcendeix, no pot ser possible que no quedi, encara que jo ja no hi sigui o mori.

Tremolor dels ocells, escolto el tremolor imperceptible en l’aire.
Els desig que brota de tu. Ja desig fora de tu.

A vegades, el silenci en dies, molts dies. Pàgines en blanc. Pàgines que mai existiran. Inexplicables,
com inexplicable els textos que marquen el seu acabament.
Paraules com torrent, carrer en la cruïlla, dolmen, grafits en les parets interiors.
Que ningú vol pintar. El dibuix d’unes cames, en moviment, la faldilla mes enllà de les cuixes.
Com acostar-se a penya-segats, vertigen .

A vegades, tancar els ulls i sentir una veu. I l’aire immòbil, encerclant les ondes de les teves paraules
Que més? A vegades.

Marcar el dia, i còpia la data en centenars de papers. No son absurdes les seves decisions.
Demostracions de poder. Qui esta amb ells. Tu no: no ets dels seus. Quietud.

Una rialla entre les columnes. D’una manera barroca estableixen les pautes,

en una cerimònia de la que escapes enfonsant-te en el son.

El teu nom en els opositors, o potser en els corregits. Part dels teus dies, de teu destí,

en les seves mans. Inconscients.

Una mescla de por i desconfiança vers ells i els seus gestos.

T’apuntes a processos. I en el moment d’inscriure’t, et guanya l'estranyesa.
T'aprendràs les llistes del nombres inclassificables, i de les inscripcions absurdes

en un esforç inútil, perquè les seves preguntes alienes als índex

et mouran al vòmit.

I entremig, inesperades ajudes, vincles, ferro.

Els moments es repeteixen, com segones oportunitats quan ja res
es igual. Queda l’aire, l’imatge d' un cos cremant-se al final del carrer,
dins nostre. Quan ja no arribo a aquell cos, i no arribar m’allibera,
estranyament, com allunyant-me mes enllà de mi trobo la meva pròpia abraçada.
Transcendir els vagons on viatjo. Ser només moviment.

I en l’andana, repeticions. M’esperes d’esquena. Espera equivoca. Com mirades omplin
espais de dubte on només hi havia corredors. Enllaç fitxa o provisional.

El cansament et guanya com una estació directa al son.
L’amor com una droga dura. Símptomes de la seva abstinència, la vida

en la cruesa despietada de lo real, fins l’al·lucinació.
Hi han metadones: musica: musiques on el tacte s’acosta a la tendresa.

Ahir al matí

A l'estómac, paraules trencades.
Una angunia de lletres i vòmit, nàusees del carrer repetint-se, acabant-se
en portes clausurades. Fissures de pols, de les marques de les mans palpant les parets
de l’oblit.

Autobusos a cotxeres, estranyament plens. I a dins, qui ha llegit això. Qui llegeix això?

Ahir a mitja tarda

Sales d’espera en edificis tranquils. Com en un somni, entre portes o musiques,
portes que s’obren i es tanquen en corredors que jo no he traspassat mai.
Cossos inesperats, vides desconegudes. No soc jo a qui esperan. Lliure dels altres,
t’espero a tu, com m’esperaria a mi, amb la llum groguenca, i amb mi com una veu en la pell.
Estranyes formacions d’atac en el desert, que el vent borra.

Avui

Un dia que ja s'esborra entre fang i aigua de colònia. Somriure.

Cabòries. Però entre els textos triar frases, paraules: fragments: fissures.

Entre la mentida i l’error i l’equivocació, mostres de matèria orgànica.
És certa la ruta que surt d’aquest lloc.

Conte infantil on les engrunes son lletres, equacions de segon grau,
gràfiques algebraiques mai compreses.
I les senyals, no son per tornar a la casa antiga: per sortir al bosc.

Tinc 47 anys i he mort 4 vegades.
Un pou. Un badiu. El mar desprès de les vies.
Un carrer amb arbres. Unes escales d'estació de metro.
I unes altres de soterrani. Esglaons de malsons.

No se el significat del nombres que escric.
Tres amors i oblits que no conto.
De la memòria emergeixen lo que no és record.
Dos vuitanta, zero sis zero set.

Un joc blau, que escrius tu, i jo dic, i aquí acaba.
Territoris del vespre, amb el porticons encara oberts.
Qui podria sortir ara al pedrís de davant i respirar fort l’aire de la nit i els camps llaurats?
Ara, mentre ella feineja encara i elles dormen ja

Esglaons. Trams. Darrera el primer, el segon i desprès la finestra oberta i els núvols,

quasi un vertigen, lluny d’aquest camí on la gent te la maldat fibrosa
de l'avorriment acumulat al buit i al fàstic. Hienes.

L’espuma bruta dels moments repetits com els carrers quotidians sense esperança.
Tu esperes en una parada d'autobús que cap conductor coneix, on només paren cotxes perduts.
I la llum dels rètols del davant. Grans lletres que en altres combinacions potser serien les paraules d’altres noms possibles.

En una dutxa necessaria com l’aire, on l’aigua et retorna els teus ulls i la teva veu, el teu cos.
Emergir d’aigües mes fosques que els quaderns de la compatibilitat del desfici.
Menjars en els passadissos de les presons. Reixes en les habitacions. Espieres en el metall.
Reunions fora d’hora. Codis sense traducció.

Abracem: quasi perdo les peces, fragment. Només a trossos.
Em recomponc, encaixos de fotografies entre paraules en grans colors.

Somriure, el pètal caient al terra, a poc a poc. Vermell. Blanc.
Els ulls. La mirada autentica: quina?
Tot cansament acaba en un gest d’altre que et mira, o que es mou
com un tros de bosc a la teva presencia.
El bosc et nota? En sap en ell?

En la foscor camines amb els braços estirats endavant.
Recordes el mati com submergit en un somni sense fils. Massa real. Potser malsons d’altres
que et fan actor de teatres dels que ja ets fora.

I tu, jo, on ets, on soc? Remiralls, potser només amagatalls sense paper.
T’atures i mires el vent en l’arbre. Fissura de lo real en aquelles branques.
Túnel vertical a l’altre tren. Somriure: et cures de soledats d'infància.
Escrius frases fins acumular un mur, des de on saltar i posseir
el mínim espai d’una mirada, l’aire per un somriure. Posseir-te a tu mateix.
Per repetir el joc on la darrera casella no es la mort. Si, bemoll.
Tronc. Rasa. Vena. Cànula. Estrip. Bes. Et miro.

I els dits sols, orfes de la mà, deslliurats a un perill inconcret, desorbitat.
El seu centre es la boca de l'estómac.
Dits. La punta dels dits, el tacte especial del braille en seda.

Les drogues com a substituts de l’amor.
Les addicions com a substituts d'absències en actitud compareixent.
Metàstasi. Un dolor, una angoixa que crema. Pols encesa.

Miratges. No en el desert. En sales de pedra i condemna.

Marcar amb agulles, obsessivament, les passes que fas en el plànols cecs.
Plànols cecs que no saps que són però que agafes i consultes, i tractes de llegir,
amb les mans tremoloses. El tremolor de traspassar els límits i quedar al descobert
del vent i del gel. Perdut de la mà que et portava.

I un perill inconcret i desorbitat. A la boca de l'estómac i a la punta dels dits.

Drogues. Escapar. Només per oblidar el ara roent.
L’amor com una droga. I gel i vent.

Una sola frase seria suficient. Un gest només, que arribes fins a tu.
De tots els llibres, un paràgraf. I de totes les mirades, la que cau en una renúncia.

Unes hores son com agafar un tren en marxa. I es cert que l'escriptura autentica
es la de les paraules de la infància, però mes enllà de l’ infància.

Que darrera les portes no m’esperi l’angoixa i la malaltia. Que em quedi l’imatge d’unes veus
i el plaer de la bellesa. El record d’unes ombres i el vapor de l’aigua bullint.

Poder sortir al sol del balcó, i sentir l’amor en la pell nua.
Tres gots a la taula, i un de vi, i un altre coca-cola. Pentagrama i rellotge d’aigua,
Per el teu rostre. Des de uns altres cantons.

Despertes massa d’hora, amb una sensació de por que t'absorbeix la son i la calma.
Inutilitat d’obrir el llum, llegir un llibre, escoltar aquesta musica que ara escolto.

Escape! Les hores de Philipe Glass. Si fos possible en aquells moments.
La por a alguna cosa inevitable. Irrecuperable. Por.
S’estreny com un puny que es clou. Mes enllà de la pell.

Es tanca en si mateix, forat negra que xucla tot el cos, tota l’esperança.
Parets abans de l’angoixa, de la claror unívoca en el carrer.
Un ofec persistent en les paraules trencades, trinxeres de significats clavats
en el terra del dormitori. Pedra.

Si aconsegueixo treure la ma, la soledat saluda amb signes muts
a ningú. Quan acaba l’obsessió, el color de les coses
es reafirma des de lluny. Entrevistes a personatges ja morts:
les seves mirades, els seus gestos, la seva veu. Vertigen. No de lo que diuen.
D’ells. Cerimònies de la consumació de l’oblit. Amors cremant
en naus que s'allunyen. Blaus transparents en el record gris.

Un nus de silenci. A les portes el color de la desesperança. El corredor dels absents.
Els dilluns desprès de vacances. Advocats amb sentencies d’estranys sospirs
i un petit ocell que es manté en l’aire, immòbil davant de la finestra del despatx.

La gent que estimes, la gent a qui t’agradaria abraçar. Aquesta nit.

Una espera. Arenes del plor. Ascensors de parets llises. Entre les dents restes d’ensalada
i una paraula i un somriure, per a tu.

On germinen els poemes. On les imatges es graven en papers sota la mirada
d’ella. Difosa, i repetida amb diferents cabells i llenguatges.

Et dono la ma, i con en un somni, t’acosta i em beses. Els teus llavis en els meus dits.
Mescla. De la teva sang, oblit. De la sang, mes enllà. Substància i elevació.

El darrer es un engany, i el primer una trampa. Entre els comuns, una vida normal.
Et dic una endevinalla i la resposta desfà el nus. I dins la musica, una veu
que parla de les hores del dia, i de trens aturats abans de les estacions.
Gent que no arribarà i gent que camina per les vies, com per flors.

Els arbres, tenen por quan fosqueja en el bosc?
I tu? Agafaràs de nit, a peu, el camí que el creua?

Trigaràs mes que l’espera, i quan en sortís, ja tard, ja clar: qui seràs?

Com una mort sola en les habitacions. I la roba penjada, encara molla, a la terrassa.
Com saber el límit exacte on comença l’aire que respires i en el que hi ha l’alè dels morts.
Com si la teva vida fos l’ enrradadera que s’arrapa a les parets del badiu, que beu
directament del pou.

Sortir de tu, i ja no tornar mai. Embogir en un crit que desfà la pròpia por i ens faculta
de la por dels altres. Passadissos circulars.

O potser només en la foscor abraçar un arbre amb l'abraçada que mai has tingut.
I ser fort a la pluja, i que les seves gotes transpirin en tu, com una suor dels temps dels rellotges.

Assegut en bancs que ja no son a les andanes, deixes passar trens que ja no son els teus,
i apuntes en papers numerats, els seus horaris enigmàtics, per elles
que corren per les voreres d’avingudes: arbres que s’amaguen sota l’ombra dels edificis.
La mateixa substància com no poden evitar l’enllumenat nocturn.

1
Despertes a un insomni de pedres i el cos en alerta, quasi rabiós, quasi llunyà de tu mateix.
Dolor de cansament.

2
Un ramal en algun lloc, que acumula somriures inesperats, l’alegria boja de ser viu,
només per sentir una cançó, like a rolling stone, i perquè soc aquí i sou aquí, i som aquí.
I el dia acaba, esgotat mes enllà del cansament, però tots aquí. I demà la darrera jornada, comencen dies lluny de les hienes, i de les condemnes.

3
Joguines trencades. Robes embrutades mes enllà de la brutícia. Mirades que s’enfonsen en els propis ulls abans de parlar. Res queda. Inundacions d’oblit necessari.
Tornarà el record dels ocells iniciant el vol en aquelles sales construïdes només per el desfici.

4
Reculls engrunes de pa, miques de fustes de colors, contes estripats. I d’allà escriuràs
el gust estrany d’un xiclet, l’amor inexplicable a una gossa incontinent, els llits estrangers
on dorms malament. No et resisteixes a mirar dins els trens que no son el teu.
I et fascinen els creuaments de ponts, de vies de tren, de carreteres, de autopistes. I del teu cotxe i tu, tan a prop de tota la gent que viatjava en aquell tren, i d’una forma tan breu.

5
Perquè deixes de creure en les coses banals. Pararàs el cotxe a dalt del pont. L’aire fred de la nit t'ajudarà a tornar-te a dormir.
Perquè qui vetlla el son d’altres, arriba a l’alba,

amb els dibuixos de la llum dels estels a les mans.

divendres matí (d'un)

Inventaris de signes. Significats tancats. Grans portes metàl·liques obrint-se
en un matí on els fils del somni voleien encara en la teva mirada.

M’aturo i t’escolto. Em parles de lo mateix, a cada moment. Les paraules,
les mateixes paraules en un gir que troba les cruïlles i els sostres del carrer on la pluja cau d’una forma fosca. Per les finestres obertes veus les cases ventilant-se d'una nit atapeïda.

diumenge matí (de dos)

Te'n vas uns dies, un campament al delta. I queda un silenci. Una tristesa que omple la teva falta. En l'absència ets solidifiques, es fa conscient la teva veu, el teu gest que omple la casa i la meva vida. En l’acceleració, el vertigen, dels rellotges i dels dies, ets aire on respiro. Ara, quasi imperceptible, invisible, l’aire es gela. Una boira transparent. Cristalls microscopis fets de les paraules que ara no sento.
El lloc de les coses que estimen quan els calaixos del nostre cos són buits.

Escric per despendre'm del malestar, per enganxar-lo en frases que després rellegiré,

amb el plaer de la bellesa. O això crec o desitjo.

1

Com ens protegirem del somriure de les hienes? Del cercle de sofriment que escampen
en les sales on hem de passar?

En l’alta nit despertes, i llavors córrer fins el seu insomni per matar-les. I que no t’esquitxin
de misèries la teva pell. Àcid. Contagi.

Un racisme de la diferencia. Una por mes antiga a si mateixos.
“Hacer sufrir para no sufrir uno mismo”

Hienes. Viuen com vampirs en si mateixos, devorant a altres per no devorar-se.

Formacions en grups. Milhomes. En reunions de l'avorriment. Covardes.

2

(Al mati, tancat per inventari de signes, no de significats. Els dies sense escriure
semblen llargues estades en llocs de fora tu. Incògnites o fissures.)

Com matar a les hienes? Si son lluny de la teva casa, com des de aquell moment del despertar en la nit

Llistes d'admesos. Llistes d'exclosos. Funcionament normal i quotidià de la vida.
Però un magma resinosos ens taca la roba i embruta la pell. Àcid.

El teu nom no es a les llistes. Però, quin es el teu nom?

Hi han llistes amb un sol nom repetit monòtonament fins al final de la pagina. Fissura, terror.
Hi ha qui escriu el seu en llapis, a la paret. I qui tatxa el d’altres.

Expert coneixedor de les rutes del metro, en les andanes de les diverses estacions vas deixant copies. Fins buidar els prestatges circulars.

Una estació porta el teu nom d'abans, no el de demà.

Darrera els fulls, els textos verídics de la terra. En equacions embogides.

Estranyesa de portes que ja no s’obren, inutilitzades. I el teu cos en translació.

Reduccions. Hi ha d’haver el moment on s’aturen els cotxes en aquella avinguda.
I tu pots passar fins casa teva. La porta de baix, la porta del pis, la porta de l’habitació
on quasi mai entres. Sumes, numeracions implacables que segueixen el ritme d’una musica.
Una musica que es perd entre imatges.

Et segueixo mes enllà de tu mateixa. Et creo i et persegueixo per hores que apuntalo
amb paraules. Paraules que es desfan per sota, humides per la suor de les meves mans.

Aquest llit, aquell llit. El llit aquell de la pensió amb un piano al fons de la mitja nit.
El llit líquid de l'hotel, vora estacions sense trens.

Desposseït del desig del teu cos, imagino finestres i miralls, reflexes d’una boira terrosa.
I mes ara, que plou en els carrers foscos.

El petit camí darrera l’escala del campanar. L’olor de la herba molla.
Qui es encara en aquella casa de muntanya?

Llocs, on no ets. On no soc. I aquí, soc? Mes enllà de tu, arribar fins a tu, era jo.
Reduccions: no fissures, només una petit escapament d’aire fràgil.
Fràgil

Un lent caminar fins el mur on acaben les preguntes. Un grup d’ocells en el cel gris,
formació tancada i excloent. No hi haurà el meu nom en la llista.
On soc jo?, al mig del lloc que no és?

Camines, i en el carrer no hi han frases, ni una paraula.

La mateixa idea (quina ?) cau des de dalt d'un edifici com enfonsar-se en el mar,potser només el son.

Un soroll somort des de dins la casa, com des de dins lo irrecuperable.

T'acostes a la via quan ve el tren que no pararà. L'aire es remolí. L'olor especial de l’escalfor del metall.

Seixanta es una de les claus, ferros rovellant-se a les butxaques. La roba estesa sota la pluja bruta i el vent trencat.

A vegades una gent em contesta al matí les preguntes inquietants que m'he fet amb altre gent les tardes anteriors.
O persones que no es coneixen semblant mantenir una conversa, a traves del dies, a traves meu.

Altres cops, gent em mostra els llavis, i em confessa malalties: i em pregunto de mi com a extrany metge,
però no hi han paraules enganxades en aquestes mucoses, si en els altres llavis malalts.
Altre gent busca proves de culpa, o el seu propi destí, a on jo llenço les escombraries.
O em segueix en passejades nocturnes, per descobrir entre les meves ombres el desig. I no saben que jo mateix dubto del meu rastre.

Altres mostren les seves dents en un somriure proper a la maldat,com en grups de hienes.
Potser per no sofrir ells, buscant el sofriment nostre.

Giro la mirada. Frases fútils de coses fútils. Per la finestra. el sol entremig les persianes. Mous la mà, espantes les males idees.

Fissures.

S'enruna la teva vida com un castell de sorra sota el sol i el vent.

El vent: l’escoltes en els arbres, amb un silenci i una quietud místics. Forma única.

I el só que sents, es de l’arbre? o de l’aire? I en el mar, es del vent? o de l’aigua i les ones?

Grans preguntes per res, lo que t’importa ara es el somriure de la teva filla petita,

la seva mirada trista, o la decepció en el seu gest.

L’alces, i com una ofrena li mostres el mon. De tu, veu les fissures, i l’invers.

Et sap greu on no arribes.La llum de dins d’un bosc al capvespre.

Sents sorra humida a les teves mans: tornarà l’estiu. I et construiràs prop del rompell.

Amb el plaer de lluitar contra les hores en forma d’ones.

Dolor físic i tangible i real.

Estigmes que s’imprimeix a la teva carn, per dins.

Per dins del somni. Punxades en la cintura. Cinturons de silici.

El dolor real del somni. Et pinçaven des de dins la cintura, un dolor del que no pots escapar sinó crides i et senten des de fora del somni. Però dins del somni hi ha un altres somni on tu dorms. Només pot salvar-te cridant al llit del costat, on hi ha potser sense dormir, qui des de una forma malèfica et tortura en l’altre somni. I parles, repetides vegades parles perquè no arribes a cridar, però en l’espiral de somnis et lamentes en la realitat. I ella, real, et desperta, des del llit comú

Narracions. No vàlid. Només digues dolor. T’has clavat un ferro: suficient per sentir el vertigen
de la por, i descobrir-te.

No és cert el silenci, ni el teu gest.

Els teus llavis malalts i la foscor de les paraules em són equívocs.

I el que em dius, la teva mirada i les hores, cauen en un oblit d'aigua.

No en miris a mi. Mira el meu cos, desig, però no et preocupis d'haver deixat la porta i les finestres obertes.

En el carrer no hi ha ningú, i la teva ciutat no surt als mapes bífids. La teva casa es closa mes enllà de panys i porticons.

Com una pel·lícula on un mateix actor interpreta diferents personatges. Amb una monotonia d'unicitat. Les veus del somni. El dolor real del somni. El despertar on perds el cafè que preparaves.