El·lipsis. El lent espai que s’allunya de la mirada. Repetir el calc exacte.
Dels núvols i el vent.

Lector de nits. Despertes a matins de jocs. I en els finestrals
el vol dels ocells, sempre. Contra el cel gris.

Les rialles i la tarda es condensen en la felicitat que serà en el record.
Ara, només el fluir. Corrent quasi enigmàtic de vincles i gestos.

Et mires les mans. A la pell hi han espurnes de llum. De la seva llum.
I dins hi vibra la música.

Si.

(mans, espurnes, llum, Gamoneda?)

Entre parets, una musica que no identifico, i el teu somriure.
Si m’aboco, els records es solidifiquen en trinxeres de perill i mudesa.
Si m’aparto, l’abisme entre la pell. Surto amb una llanterna a ple dia,
recerco escales i corredors. El passat es remou. Animal desventrat.
La memòria pot ser un calidoscopi, un lent fregar les perilloses cuixes del desig.

El nom de les cruïlles i de les voreres. Els prestatges numerats de dins els armaris.
Peticions. Fre. Velocitat progressiva dels vagons en el desfici d’aquelles hores que esborro

fins reconstruir-me, com en un joc de daus. Cares. Lo que no significa, i la veritat en un lapsus.
Suor de gimnàs. Teclejar en un ordinador. I l’aire clar. Riure.

Us espero. Qui em falta, amb certesa.

Una frase que és un punyal, breu i fervent i ràpida: a on endevino l'alè de l’enemic.
I on és ell quan en parlo? dins meu l’odi fins negar l’aigua?
Jaculatòria: fosc capellà predicant amb signes externs de luxúria.
Vàlvules de seguretat en submarins sota el gel de planetes sense estrella.

Arribar tard a la sala. Silenci inesperat en les cadires.
Després, rostres coneguts: els color il·luminats.
Habitacions de la llum. En el corredor, ella. Encreuament de somnis
en trens d’alta velocitat. En les mans un got de paraules, blanques, liquides.

Fragments. Llibres en triades, lectures possibles.
En les parades de l'autobús, un cos em parla del desig a l’estiu.

Aigua: com poder donar-la a l’enemic, si és lo més semblant a l’amor?
I l’amor, escorrent-se en les fissures del terra.

No vull escriure el nom, però el pronuncio a l’habitació prop de la llum.
Em costa dir el nom de qui estimo, de qui desitjo. I com si em castigues a mi mateix,
dic el nom de l’horror de forma senzilla, clara, correcta. Esgarrapar-me per dins.
Exercicis masoquistes en llençols blancs. Purgues d’actes suspesos no en l’aire, entre les parets.

Després, de tu em queda la desmemoria instantània de lo banal i dels càstigs.

I la suma pacient dels petits esglaons fins algun lloc d’un mateix.

Em recuperes petits papers on t’escric adreces incorrectes, pistes incompletes.
Que tu utilitzes per mostrar-me una veritat, que no comprenc.

Dubto que no arribis fins aquí, algunes tardes. I mentrestant dubto, segueixo escrivint.
Fins copiar-te, lletra a lletra, el nom de l’alegria i de l’altre i de l’amor. Si arribés a copiar-los.
.