Dorms aquí, al meu costat, tranquil·la. Escric mentre dels teus somnis només
m’arriben finestres tancades. El gest mínim, les paraules que els teus llavis
només dibuixen.

Anoto dels dies, lectures, visions. Tendrums, pa moll, les ales quasi malaltes
d’un petit ocell. Espuma blanquissima de les ones. L’aire ple del pol·len de futures flors.

Fissures: dels túnels presoners, de les parets injustes. Potser només
pistes a més túnels, cecs. A portes closes, sumaris erronis, lents inverses.

Migdiada d’estiu, on t’espero amb un somriure. Vetllo el teu descans,
i mentre, m’atreveixo a entrar en els corredors circulars. Vaig fins una paraula
i la toco: consistència de cos, del desig on tremolen els amants. Per dins, allà, el silenci
en el capvespre és com saviesa. Quietud.

Obres els ulls a una claror de veus al fons del corredor. Retrocedeix el somni,
en els dits et rellisquen els darrers fils. Oblit, fins sentir de nou la música.
Les persianes baixades i les finestres obertes, com un migdia d’estiu a un petit hotel prop del mar.

T’espero. I en l’espera. Com trens mes enllà de mi. Com arribar a l’edat de la derrota.
Obrir-te pas. Protegir-te. Tenir cura de tu, un camí de paraules i gestos, sense límit, sense mi.

A la porta de la nevera, una fotografia. Record meu, des del teu cos, des d’altres angoixes.

Escrius i barreges cases i gent. Diferents persones en escenaris permutats. D’altres teatres.
I la pols d’arxius. Les rajoles gastades de les sales del termini. I l’aire que s’aixeca, com un murmuri sord d'absències.