De cop el buit. Els camps erms i cap frase. Cap musica t’acull, cap
habitació per a tu..
El lent camí que arriba fins el desfonament. Els cossos on l’aire penetra, cases
derruïdes. Per que no em dius els noms, per que no puc escoltar-te.
Gires el teu somriure a llocs a on no sóc. Evites reflexes de mirades.
Solitàries papallones de seda, fins morir.

Corro fins els miralls, però només em veig d’esquenes, allunyant-me.
I les paraules són passades, res.

Hi ha un somni: un bosc de nit il·luminat per els llamps. Una fila de cotxes
a tota velocitat per on no hi ha carretera. Un xoc imminent, però que no esdevé.

Hi han altres finestres. Paisatges dels que no parles i on viu la plenitud.
Aixeques acta del gest de les hores. I després quasi amagues. Gelosia bàsica.
No pots comprendre la teva pell tibant-se en el buit.

Camins embrossats fins desaparèixer. Aire de desert en el bosc clos.
Em mires, i en la teva mirada em pregunto si saps del somni.
Un mirall inesperat i extraordinari en el fondo del corredor
que ens sorprèn amb la nostre imatge d’infants, perduda. Del meu somni, recordo només
que tu hi erats i no era sol. Com no són soles les masies enrunades en els plànols antics.

Converses alienes de mitja tarda. La maldat i la mentida juguen a fet a amagar .
Oblit necessari de hores de buidesa.

Torno a escoltar, repetidament, la mateixa música. Espero, sense ànsia,
trobar el camí que em portava al bosc de les alzines sureres

Itineraris. Lentes avingudes on no passaran les riuades ni la soledat.
El camí que voreja els boscos mes alts i que s’endinsa en les valls i fondalades.

En una infància hi havia cases allà baix. Estranyament aïllades, extraradi de la muntanya.
Hi vivien personatges fascinants a qui el sol besava el front. Cicatrius
de llum de lluna. I a les platges, l’esperança de cossos on sortir del naufragi.

Itineraris on ningú es perd, ni ofega, ni malmet esperances. Escales vigilades
en recintes en enderroc. I en construcció la mirada del record.

Els dits ressegueixen a les pedres les fissures de la nit passada. I en el teu gest
cristalls o corals quallant des del pes de la pluja. La ruta dels núvols
en una direcció possible.

El camí es bifurca i es creua amb altres camins. Ve d’enlloc,
i el segueixes sense esperança.

En un somni lleu de migdia, creus reconèixer un dels altres camins.
Però qui et saluda des d’allà es cec...

...i et crida les raons que farien d’això un poema.
Alguna forma d’oblit. No te l’escoltes, però penses en llibretes escolars.

Mai és el moviment de l’aire. Núvols imprevistos que ja plouen en una altre ciutat.
Gris és el color del carrer i amb plaer contemples com les branques de l’arbre
ja entren per la finestra.

Els noms de la segona personal del singular que no escrius, i per a qui escrius.
Tan propera que potser dorms amb ella, o no coneixes,
o la fondalada que baixa fins el mar.
Fotogrames en una velocitat de vertigen, on els gestos de qui t’agrada no arribes a copsar.

Es cert que les sales d’espera del matí son cotxes aturats, on no acaba de sortir el teu cos.
Potser si tu. No t’espero.