El·lipsis. El lent espai que s’allunya de la mirada. Repetir el calc exacte.
Dels núvols i el vent.

Lector de nits. Despertes a matins de jocs. I en els finestrals
el vol dels ocells, sempre. Contra el cel gris.

Les rialles i la tarda es condensen en la felicitat que serà en el record.
Ara, només el fluir. Corrent quasi enigmàtic de vincles i gestos.

Et mires les mans. A la pell hi han espurnes de llum. De la seva llum.
I dins hi vibra la música.

Si.

(mans, espurnes, llum, Gamoneda?)

Preludis. En una lenta aproximació. L’aigua en el cos. Com netejar el temps
i els carrers. De dins. El silenci en les habitacions. Dents.

Escales d’alts edificis. Habitatges. Corredors i portes i ascensors. I el capvespre.

La llum somorta. Les ombres d’altre gent. Fissures en moviment.
Estàs aquí. Estaràs amb mi, si trobo les claus que ja no tinc.
Contrasenyes de la teva pell, oblidades.

I al darrer pis, clausurat, qui escriu permutacions de mirades i tons. Els teus llavis.
La fina línia que em separa de l’abisme. Quines seran les paraules?

Racons solitaris al mig d’esglaons i hores i trànsit. Esllavissades fèrtils. Riuades
repetides. Quina és la teva porta? Jo també tinc por, d’entrar i trobar-te.
Aturo el rellotge. L’aigua s’atura.

(Cello Suite No. 1 in G major, BWV 1007)

Em dol la llunyania del teu somni. I també els capvespres en les carreteres.
El color dels dies oblidats i els noms de carrer enigmàtics.

Ets a la teva habitació. Com branques noves a les que no arribo, d’un arbre
que estimo, i m’abraça.

Com he arribat fins aquí?
Habitació d’extermini. Les lletres es trenquen, no al silenci, no al crit:
a un xiscle a prop de la paràlisis, d’un col·lapse del desig.

La causalitat dels encontres esdevé sorra a les venes. I et reclous
en antics camins que no són rutes. No veus ningú, només blocs grisos del temps.

A la tauleta de nit ja no hi han despertadors. Mòbils sota el coixí amb les seves alarmes
de músiques tan belles, en altres moments.

Sol de tu mateix, t’oblides en dies, no llargs: breus i d’intens cansament.
Una remor et neguiteja fins un malestar ja incomprensible.
Elles creixent. I en tu, una barreja d’orgull i de tristesa i d’alegria.

Qualsevol moment és ja irrecuperable. Lo que no és ara, mai serà.

Abisme. No és en mi l’abisme. Em rodeja, m'aïlla.

Miro els teus ulls, fins trobat el somriure: el demà existeix i hi som.
Les portes s’obren a corredors on la llum explota.

T’acostes i em murmures vagament xifres, fins excitar-me.
I descobreixo en la teva mirada perduda la liquació del teu sexe.

Les portes son tancades. I la nostra targeta no obre l’espai fins les finestres del somni. En el silenci
del corredor veig figures sexuals. M’han clavat un ganxo a l’espatlla. I m’estiren.
Una ferida que no sagna, només un degoteig de records
que prenen la forma de coits entre les hores.

M’abraces amb tal força que m’ha arrabasses d’ells, fins els vidres del carrer.
Nu, i tu vestida. El membre erecte. Somrius des d’algun lloc que no ets tu mateixa
però que crema com un cos viu sota el desig. Ells no arriben a veure res, un gris que es perd.
Il·legítima cursa fins els grocs en explosió. I el negre.

El tacte de la teva cintura és estrany, com de pedres cobertes per molsa. I miro que penetro,
i et veig mirar-me, des d’allà. Certesa d’una xifra: quaranta-vuit.

Fills dels somnis. Del desig.

Obrir les finestres des del somni i escoltar la teva veu. Un joc de somriures,
d’angoixes, de plors, i de vida.

Desig de tenir-te. Paraula clara. Dia a dia. Calendari de llum.
A casa meva, sentir-te creixer.

M’anomenes pare: et puc dir filla