Escrius des de la foscor. En la foscor.
L’abisme: proper, o llunyà, o desert inacabable i il·legible.
El dubte constant del valor, i la certesa de l’afirmació de la teva vida en aquest signes.

Ulls obert. Llum tan negra, i poderosa.
I les mans palpant formes desconegudes. La textura interior dels cossos,
i el fullam de bosc espès del riure d’elles.

Les línies del textos s'entrecreuen i es tatxen. Com el gest que no fas
i mort en ascensors que no agafes. En les parets de les escales graffitis
antics i sense memòria, obscens fins esgarrapar el guix, el ciment, la pedra.
Fins arribar a una foscor on escrius i deixes d’odiar i de perdre.

Ahir
.
Esquadrons de la nit.
I en el silenci dels corredors,
les balises en un parpelleig
de por.
.
Vençut per el cansament.
L’estona justa per que quedi temps de veure una pel·lícula.
El tic-tac del rellotge del menjador és el soroll de la pluja,
o el soroll de la pluja és el rellotge del menjador.
Coleòpters, si tanco els ulls. No acaba de marxar la darrera persona,
no acabo de deixar de fer lo que feia abans de dormir-me.

.

.

Avui
.
Fissures de la realitat.
No hi ha frases. Paraules soltes que no arriben al ritme.
I com un mirall, emmudeix la veu fora de la seva pronunciació.

El moment exacte que canvia el vent. El gir de massissos d’aire sobre el mar.
I de dins només pots recuperar fissures. Relacions improbables. Converses que imagines.
Conceptes que es repeteixen en relats que em fan llegir. En el record d’altres.
Serps marines clavades a les portes.
Serps de riu reptant des d’aparcaments desventrats.

I en el entreacte dubtós d’una obra de la que voldries marxar,
una paraula que encara no has escrit aquí: cadàvers.
Ja no fissura. Esvoranc.

capvespre

Per la finestra acaba el dia, com en un dietari on el paper escriu la llum i les ombres.
L'habitació on vaig per uns moments es claustre, columna on la memòria dibuixa formes falses,

un baixador de la vida. De la vida com un torrent,

o una temporal i aigua, la força del vent i la lleugeresa de la mirada. Potser nomes aquí, i ara.

Els dies, xifres d’antics clarividents en desús. Inapel·lables.

Tangibles. Mes enllà de mi, algú pensa les frases que escric, i altre algú de vegades
arriba fins aquí amb la seva veu, i anota als marges on queda el tacte de la teva pell.

Alguna cosa no es certa de tota la realitat: l’antic camí fins la casa,
el camí que ja no es, embrossat d’oblit, on ningú ja passa,
recorda el capvespre? el capvespre on ells es van conèixer?