El camí es bifurca i es creua amb altres camins. Ve d’enlloc,
i el segueixes sense esperança.

En un somni lleu de migdia, creus reconèixer un dels altres camins.
Però qui et saluda des d’allà es cec...

...i et crida les raons que farien d’això un poema.
Alguna forma d’oblit. No te l’escoltes, però penses en llibretes escolars.

Mai és el moviment de l’aire. Núvols imprevistos que ja plouen en una altre ciutat.
Gris és el color del carrer i amb plaer contemples com les branques de l’arbre
ja entren per la finestra.

Els noms de la segona personal del singular que no escrius, i per a qui escrius.
Tan propera que potser dorms amb ella, o no coneixes,
o la fondalada que baixa fins el mar.
Fotogrames en una velocitat de vertigen, on els gestos de qui t’agrada no arribes a copsar.

Es cert que les sales d’espera del matí son cotxes aturats, on no acaba de sortir el teu cos.
Potser si tu. No t’espero.

Ahir al matí

A l'estómac, paraules trencades.
Una angunia de lletres i vòmit, nàusees del carrer repetint-se, acabant-se
en portes clausurades. Fissures de pols, de les marques de les mans palpant les parets
de l’oblit.

Autobusos a cotxeres, estranyament plens. I a dins, qui ha llegit això. Qui llegeix això?

Ahir a mitja tarda

Sales d’espera en edificis tranquils. Com en un somni, entre portes o musiques,
portes que s’obren i es tanquen en corredors que jo no he traspassat mai.
Cossos inesperats, vides desconegudes. No soc jo a qui esperan. Lliure dels altres,
t’espero a tu, com m’esperaria a mi, amb la llum groguenca, i amb mi com una veu en la pell.
Estranyes formacions d’atac en el desert, que el vent borra.

Avui

Un dia que ja s'esborra entre fang i aigua de colònia. Somriure.