Reduccions. Hi ha d’haver el moment on s’aturen els cotxes en aquella avinguda.
I tu pots passar fins casa teva. La porta de baix, la porta del pis, la porta de l’habitació
on quasi mai entres. Sumes, numeracions implacables que segueixen el ritme d’una musica.
Una musica que es perd entre imatges.

Et segueixo mes enllà de tu mateixa. Et creo i et persegueixo per hores que apuntalo
amb paraules. Paraules que es desfan per sota, humides per la suor de les meves mans.

Aquest llit, aquell llit. El llit aquell de la pensió amb un piano al fons de la mitja nit.
El llit líquid de l'hotel, vora estacions sense trens.

Desposseït del desig del teu cos, imagino finestres i miralls, reflexes d’una boira terrosa.
I mes ara, que plou en els carrers foscos.

El petit camí darrera l’escala del campanar. L’olor de la herba molla.
Qui es encara en aquella casa de muntanya?

Llocs, on no ets. On no soc. I aquí, soc? Mes enllà de tu, arribar fins a tu, era jo.
Reduccions: no fissures, només una petit escapament d’aire fràgil.
Fràgil

A vegades una gent em contesta al matí les preguntes inquietants que m'he fet amb altre gent les tardes anteriors.
O persones que no es coneixen semblant mantenir una conversa, a traves del dies, a traves meu.

Altres cops, gent em mostra els llavis, i em confessa malalties: i em pregunto de mi com a extrany metge,
però no hi han paraules enganxades en aquestes mucoses, si en els altres llavis malalts.
Altre gent busca proves de culpa, o el seu propi destí, a on jo llenço les escombraries.
O em segueix en passejades nocturnes, per descobrir entre les meves ombres el desig. I no saben que jo mateix dubto del meu rastre.

Altres mostren les seves dents en un somriure proper a la maldat,com en grups de hienes.
Potser per no sofrir ells, buscant el sofriment nostre.

Giro la mirada. Frases fútils de coses fútils. Per la finestra. el sol entremig les persianes. Mous la mà, espantes les males idees.

Fissures.

capvespre

Per la finestra acaba el dia, com en un dietari on el paper escriu la llum i les ombres.
L'habitació on vaig per uns moments es claustre, columna on la memòria dibuixa formes falses,

un baixador de la vida. De la vida com un torrent,

o una temporal i aigua, la força del vent i la lleugeresa de la mirada. Potser nomes aquí, i ara.

Els dies, xifres d’antics clarividents en desús. Inapel·lables.

Tangibles. Mes enllà de mi, algú pensa les frases que escric, i altre algú de vegades
arriba fins aquí amb la seva veu, i anota als marges on queda el tacte de la teva pell.

Alguna cosa no es certa de tota la realitat: l’antic camí fins la casa,
el camí que ja no es, embrossat d’oblit, on ningú ja passa,
recorda el capvespre? el capvespre on ells es van conèixer?