Al final de la frase, ja a l’altre pagina, t’espera una taca de color
una tempesta entre les palmeres, soterranis on intenten protegir-se ulls atemorits.

Puja l’escala, lentament. Heroi salvador, inesperat. De res. El terrat és fosc
a ple dia, sota el sol enlluernador i les parets com forns de calor. El terrat és foc

i t’atures i no escrius. Esperar alguna cosa en les andanes, que no és cap viatge.

Escrius des de la foscor. En la foscor.
L’abisme: proper, o llunyà, o desert inacabable i il·legible.
El dubte constant del valor, i la certesa de l’afirmació de la teva vida en aquest signes.

Ulls obert. Llum tan negra, i poderosa.
I les mans palpant formes desconegudes. La textura interior dels cossos,
i el fullam de bosc espès del riure d’elles.

Les línies del textos s'entrecreuen i es tatxen. Com el gest que no fas
i mort en ascensors que no agafes. En les parets de les escales graffitis
antics i sense memòria, obscens fins esgarrapar el guix, el ciment, la pedra.
Fins arribar a una foscor on escrius i deixes d’odiar i de perdre.

Xifres mòbils. Numeracions dels actes. L’aire del matí.
El sol. Les ombres del carrer, de la gent. Els cotxes, el pas a vianants.
Per altres, inventari de metalls, d´espècies marines. O només de bits.

Escales d’esglaons absents en la teva joventut. I és el record de la seva,
ara ja perduda o només absent, la que et sedueix. Històries denses fins arribar
a les mans sobre la pell tapada, els sexes en contacte.

La confluència de dos rius. Els remolins d’aigua on es mescla
la mort inesperada i el futur on tot era possible.
Perquè aquest matí? I perquè tu? I perquè ara?
Sense més dades el formulari és incomplet i la significació irracional.
Però no obriré aquella porta, escolto el frec de la fosca i també de l’aigua.
I el tren de la nit segueix amb el seu xiulet sense compassió per apartar els suïcides.
Estan aixecant parets, et ve a dir la teva filla, i et mostra fulletons publicitaris.

.

No dic el que desitjo. Enigma, per a mi mateix.

Forces magnètiques. Invisibles gestos que una camera esborra de realitats
fluctuants. Els silencis repetits com un ritme de llums en els carrers.

I a l’escala, de cop, inesperades neteges. Motius ocults d’estranyes estances,
que entren aquí com un perill constant i somort. Convivències difícils.
En cercles oberts però confrontats. Ignorar. Guerres de baixa intensitat.

Exorcismes. Cerimònies d’expiació. Pintar façanes que s'enfonsen en un somni
sense colors. A cada braçada respires, l’aigua molt freda, la platja ja lluny.
I un somriure. Clar i obert. Com el record del dies d’estiu.