Un mur obert a la tarda. Portals i portes. Hi ha una línia argumental en els escrits.
També hi ha una lògica de l’al·lucinació?

Et porto grumolls de fang. I en les butxaques tinc tòtems d’alabastre?

En els corredors hi ha una absència. I en les rajoles, gots plens de paraules liquides. Llum.
Perque la foscor es un ofegament en la quietud. Una angoixa penetrant les parets, desfent el cossos abans de la carícia i el desig.

Pujo les escales que després baixaré. Resseguir el relleu dels dibuixos.
Hi han portes al soterrani. I també esglaons que segueixen pujant.
Qui te cura de les plantes amb la mirada cega?
Qui deixa cada mati a la bústia la mateixa carta, incansablement?

A cops m’acosto, fins el vertigen, a un abisme que desconec, i que crema sord.
Però no traspasso el llindar marcat. He fet vots, promeses estúpides que no recordo,
però respecto.

Espero.

Lucidesa.

Aigua. En cercles. En l’aire esfèric.
Les teves mans al terra. On ets?

Una pluja agònica sobre la sorra. Per què l’esforç i les pedres rectangulars?

En el vent que ens arriba, molècules de mort. Ofec de rellotges on fitxem hores a canvi de vida.

Necessito aquella geometria del camins nous.
Em diràs els noranta-nou noms del teu desig?

Escrius en pagines gastades. Minúscules pompes de colors en el marge
de les frases, o de la mirada del núvols.

Un tremolor que m’acosta el teu cos

Al teu voltant l’aire té la densitat d’un color, invisible. Semblant
a la consistència del verdor de l’herba. Si el travesso, és penetrar en una aigua
disgregada, volàtil.

La construcció és al llarg del segles: en cada nou ús: penitenciaria, magatzem, fortalesa, monestir, ermita.
Pomes grogues creixent en l’arbre.

Em criden, tenen por. Sóc valent amb elles. La seva por evita la meva.
Les acompanyaria a dins el bosc, en la foscor. O potser no.

Et remous en somnis en el llit. El quasi imperceptible teclejar t’inquieta?
He quedat sol a coberta del vaixell, navegant que vetllo el son dels meus en aquest nit.

Missatges acumulant-se en comptes on ja mai entres. Pel·lícules on-line que et fascinen.
Travessar l’aire que et pertany, no al teu cos, tangencialment. Buits. Concavitats.
Esculpir la seva forma fins encendre la llum del capvespre.

Retrobar plaers quasi oblidats. Cinema amb els teus fotogrames.

Ahir
.
Esquadrons de la nit.
I en el silenci dels corredors,
les balises en un parpelleig
de por.
.
Vençut per el cansament.
L’estona justa per que quedi temps de veure una pel·lícula.
El tic-tac del rellotge del menjador és el soroll de la pluja,
o el soroll de la pluja és el rellotge del menjador.
Coleòpters, si tanco els ulls. No acaba de marxar la darrera persona,
no acabo de deixar de fer lo que feia abans de dormir-me.

.

.

Avui
.
Fissures de la realitat.
No hi ha frases. Paraules soltes que no arriben al ritme.
I com un mirall, emmudeix la veu fora de la seva pronunciació.

El moment exacte que canvia el vent. El gir de massissos d’aire sobre el mar.
I de dins només pots recuperar fissures. Relacions improbables. Converses que imagines.
Conceptes que es repeteixen en relats que em fan llegir. En el record d’altres.
Serps marines clavades a les portes.
Serps de riu reptant des d’aparcaments desventrats.

I en el entreacte dubtós d’una obra de la que voldries marxar,
una paraula que encara no has escrit aquí: cadàvers.
Ja no fissura. Esvoranc.

Dins la boira les flames. El foc estrany i humit que devora les fulles.
Els miralls et tornen el temps, però et roben essències del teu rastre.
I jo no et puc trobaR.

Les portes dels vagons de metro que s’obren al mig del túnel. Somriure dels
suïcides, però altres miren amb horror la negror a traves de les parets translúcides.
Esgarrapes en els rostres la terra i les pedres d’envans que són mentida, però
tampoc avances. Les paraules en un espai lliure, però soles. I l’aire.
L’aire de llocs tan llunyans en habitacions closes.

T’aixeques i tot entra en un roda, un moviment líquid. Un vertigen travat.
Obre les mans, els braços. Respirar. Que crema darrera els corredors?

Conversacions banals. Salutacions. Pots estar a la superfície. Moments.
Dins els armaris creix el caos, i la boira, i el cucs són ja capolls. Volar.

El vent dins el pou. L’aire fresc i l’ombra. I a fora, el sol i el cel blau.
Il·legalitats. Dins la legalitat vigent. Qui tanca el ulls i veu les explosions solars,
però necessita que li acostin als llavis el got d’aigua fresca.

L’oracle que no sap que darrera la porta l’espera una ombra de desmemòria,
i per les finestres creix la tempesta com una nit inesperada, un torrent desbordat,
crits de gent , les figures d’una pintura esborrant-se entre les parets.

El pòsit amatent d’hores en vigília. Enduriment de les condicions.
Qui te realment el poder? Qui només fa d’escombriaire en els refluxos econòmics.
Quina sensació en l'estómac d’estar en el lloc erroni
I en les columnes, les formigues construeixen túnels. Llars recorreguts
d’impossibles emocions.

I el vent, sobretot el vent en aquest arbre del carrer.
Del sol de principis de maig. El verd clar i el verd fosc, i el blau cel.
I el pou ja no accessible. Altres pous tapats amb fustes.

A vegades, caminar sota la pluja. Forma antiga.
En el record d’un gest, en l'absència, permanències del teu cos.
Ja no com ell, com una cadena de missatges que alguna frase devia iniciar.

La mateixa idea, com torno tants cops a aquella casa, en somnis.
Lo que em transcendeix, no pot ser possible que no quedi, encara que jo ja no hi sigui o mori.

Tremolor dels ocells, escolto el tremolor imperceptible en l’aire.
Els desig que brota de tu. Ja desig fora de tu.

A vegades, el silenci en dies, molts dies. Pàgines en blanc. Pàgines que mai existiran. Inexplicables,
com inexplicable els textos que marquen el seu acabament.
Paraules com torrent, carrer en la cruïlla, dolmen, grafits en les parets interiors.
Que ningú vol pintar. El dibuix d’unes cames, en moviment, la faldilla mes enllà de les cuixes.
Com acostar-se a penya-segats, vertigen .

A vegades, tancar els ulls i sentir una veu. I l’aire immòbil, encerclant les ondes de les teves paraules
Que més? A vegades.

Els moments es repeteixen, com segones oportunitats quan ja res
es igual. Queda l’aire, l’imatge d' un cos cremant-se al final del carrer,
dins nostre. Quan ja no arribo a aquell cos, i no arribar m’allibera,
estranyament, com allunyant-me mes enllà de mi trobo la meva pròpia abraçada.
Transcendir els vagons on viatjo. Ser només moviment.

I en l’andana, repeticions. M’esperes d’esquena. Espera equivoca. Com mirades omplin
espais de dubte on només hi havia corredors. Enllaç fitxa o provisional.

El cansament et guanya com una estació directa al son.
L’amor com una droga dura. Símptomes de la seva abstinència, la vida

en la cruesa despietada de lo real, fins l’al·lucinació.
Hi han metadones: musica: musiques on el tacte s’acosta a la tendresa.