El·lipsis. El lent espai que s’allunya de la mirada. Repetir el calc exacte.
Dels núvols i el vent.

Lector de nits. Despertes a matins de jocs. I en els finestrals
el vol dels ocells, sempre. Contra el cel gris.

Les rialles i la tarda es condensen en la felicitat que serà en el record.
Ara, només el fluir. Corrent quasi enigmàtic de vincles i gestos.

Et mires les mans. A la pell hi han espurnes de llum. De la seva llum.
I dins hi vibra la música.

Si.

(mans, espurnes, llum, Gamoneda?)

Camins embrossats fins desaparèixer. Aire de desert en el bosc clos.
Em mires, i en la teva mirada em pregunto si saps del somni.
Un mirall inesperat i extraordinari en el fondo del corredor
que ens sorprèn amb la nostre imatge d’infants, perduda. Del meu somni, recordo només
que tu hi erats i no era sol. Com no són soles les masies enrunades en els plànols antics.

Converses alienes de mitja tarda. La maldat i la mentida juguen a fet a amagar .
Oblit necessari de hores de buidesa.

Torno a escoltar, repetidament, la mateixa música. Espero, sense ànsia,
trobar el camí que em portava al bosc de les alzines sureres

Tancar els ulls i que l’aire emmudeixi. La textura d’estar tan a prop.
Les teves mans m'acaricien, per dins. El tacte de la tristesa,
mentre cura el dolor de les habitacions absents.

Se que veure el teu somriure, m’ho anuncien els núvols
perseguint-se en el cel. I que el ritme amb que truques la meva porta,
es un codi d’antics escribes. On es parla d’oasis i illes, i de la llum
on comença l’alba en els carrers estrets del poble, arran del mar.

I entraràs en aquella casa, i t’agafaran de la mà fins pujar al terrat del vent.
Ella et mostrarà els seus pits. Et miraré.
Sentiràs el riure de les nenes en el carreró de baix.
Fins a tu. La paret emblanquinada, enlluernadora sota el sol: mirall
on et veuràs en diferents rostres i personatges.
Una tarda senzilla en l’oreig de les ones interiors