Hores amuntegant-se en un horitzó buit, vertical. Sacs d’aire i pols, i termini.
Un cansament repetit per conduccions obturades i laberíntiques.

La vista encegada. Un límit sense senyals. Una retorn constant i
interminable. L’aire dens de vidres mòlts, de sorra bruta. Desinfectants propers al verí.

Sortir a fora: la música dins la velocitat i el vent. La superfície de les formes. Oclusiva.

Llums esmorteïdes al final del túnels.

Penetrar dins el color. En el pètals trencats..

...
Dins aquesta calor fins el cansament. Espesses estones com embarrancar el cotxe en la sorra polsegosa. El carrer sota la llum vertical. Només ombres en el record.
...
T’he buscat de la mateixa forma de cada dia. Repetida, obsessivament. No trobo més que un alè,
l’aire perdut de les ombres que han passat. Una constant d'absència.
Trenta-dos cops i un lament. Dotze penetracions i un gemec.
...
De cop, els núvols, el fred inesperat a la finestra.
...

De cop el buit. Els camps erms i cap frase. Cap musica t’acull, cap
habitació per a tu..
El lent camí que arriba fins el desfonament. Els cossos on l’aire penetra, cases
derruïdes. Per que no em dius els noms, per que no puc escoltar-te.
Gires el teu somriure a llocs a on no sóc. Evites reflexes de mirades.
Solitàries papallones de seda, fins morir.

Corro fins els miralls, però només em veig d’esquenes, allunyant-me.
I les paraules són passades, res.

Hi ha un somni: un bosc de nit il·luminat per els llamps. Una fila de cotxes
a tota velocitat per on no hi ha carretera. Un xoc imminent, però que no esdevé.

Hi han altres finestres. Paisatges dels que no parles i on viu la plenitud.
Aixeques acta del gest de les hores. I després quasi amagues. Gelosia bàsica.
No pots comprendre la teva pell tibant-se en el buit.

Totes aquestes hores que pesen com sacs de pedres. Esquena.
Que s’esborraran del record. Com la pols dels arbres de la carretera de terra.
Sota la pluja i el vent d’aquesta nit, de demà o del diumenge.

Aquestes hores que bullen dins elles mateixes, fins l’espuma bruta.
Són només una aproximació a la mort, un càstig del treball, o de les raons de la maldat?

Necessitem caminar una estona llarga, per lliurar-nos i retrobar-nos.
El camí lent. I menjar. El lent menjar que ens salva. Com aire.

Ofegar-te dins l’aigua. Fins empassar-te. Fins obrir els ulls i veure el cul de la galleda.
I penses si la mà que t'apressa sabrà del moment exacte que ja no podràs tornar
a respirar.

Però llavors seria llum. Com un impostor entre la gent. Una prova tangencial.
I la noia que t’ensenya el seu rostre i et demana que esborris que era un noi

Ahir

El foc es senyal. No el fum en el cel serè. I és símptoma si et crema
i t’allarga l’hora fosca on et perds en el pati vegetal.

Ja és dilluns, ja es nit. Ja no es possible una mort estúpida
a l’autopista un diumenge al mati. Amb tots els petits objectes de dins el cotxe bolcat
escampats pel terra. Inventari en colors de la tristesa i el dolor.

M’estic dormint. Més poderós que qualsevol paraula, frase, o creació,
l'ànsia del cos per descansar.

.

Avui

No lluitaré per un territori que no és el meu, ni pel desig d’un cos
que les marees que han sigut han fet ja estrany a mi.

Que faré en les altes hores que han de passar encara entre el cansament i el tedi?
Una comptabilitat implacable de les raons de l’aigua i de la pluja,
del cos moll i del crit ofegat de la tendresa possible. A les pantalles d’ordinador es repetiran consignes
de la buidor i de la desraó. Inutilitats que construeixen edificis que haurem d’enderrocar per viure.

Anorèxies: però enmig del vòmit hi han textos, pistes de la sortida. Laberints menors,
entre els maons i les canonades closes, i la maldat dels ferits.

El reflexa del silenci en les parets. Estranys miralls, portes que fugen de corredors
circulars. El·líptics. Els absents son un buit que desapareix en la negror.

Les vibracions dels seients dels autobusos. I en el carrer, les llambordes enterrades
son un pes en el vol dels ocells.

Però es igual: et veig i el somriure es un camí que no existeix
i del que escolto la música i quasi paraules.
(diguem dels teus ulls el record del capvespre i de les teves mans la carícia al centre)
(diguem el perquè et busco a tu, impossible, d’altres portes vidrades)

D’altres dies, les hores que es perden i moren en espumes brutes. Res recuperable, només l'intercanvi.
Diners. Cansament.

En un joc de llums. El carrer de nit. Semafors vermells, fars dels cotxes,
llums de posició, de fre.

T’agrada tornar al final de la jornada. No massa ferit. Sense sofriment, només cansat.
El cansament pur d’una condemna ja complerta.
Els carrers paral·lels al principal. El teu pare tornava a casa de nit.
Estona a estona has construït la teva, la casa on hi han les teves filles, la teva dona, la teva família.

Sota els arbres del passeig, per un moment un tremolor imperceptible de les coses,
i la seguretat de la finitud de tot això. Es dir, de mi.

Certesa.

En la superfície de la mirada, en la seva bellesa.
Ambigua. De significat obert i ocult. Res, només musica.

Mirades que retens encara quan ja has oblidat els rostres.
Al mig d’una sensació de cansament, maltractant els ossos, de brutícia penetrant-nos en la pell.

Agraïments sincers, a prop de la tendresa, i del color. La gent passa en una roda que no s’atura. Veus amigues entre una resta implacable d’hores, enfrontaments fútils.
Inutilitat sense motiu de converses. Batalles d’aire.

Que queda del temps de treball, sense res? Buidor.
Un baixar del tren en l’estació equivocada.
I entre els papers estèrils,
petites lletres de fusta per escriure el nom d’uns ulls. Que no saps, que no tenen nom. Encara.

No has entrat en joc, creus