D’avui

Ahir te un sentit figurat. Temps que ha sigut, que ja no es.

Però no en aquest text, o no volia tenir-lo.

Retenir per un moment la cursa del dies. Com aturar les imatges per poder contemplar,
per un moment, lo que ens arriba a dins.

Un flux, una sinapsis, una concatenació d'estímuls. De l’alegria de viure.

I de la tristesa. Mes enllà del vertigen, la lucidesa per no construir petites cases de nines en els nostres soterranis.

Somnis equívocs, escales dubtoses al malson.
Portes d’acer que tanquen l’horror, però atrapen a altres en el foc creuat.

La necessitat de trobar un sentit en les vides desfetes fins el sadisme.

Una protecció contra nosaltres mateixos. No escriure el seu nom,

per que d’altres noms no tenien que arribar a les noticies i als diaris