Un son inesperat i profund. Del que despertes malalt. Un dolor que s’aferra al cos.
Com vaixells sense ancora. Naufragi o pèrdua. Curtcircuit.

Com cavar el terra fins trobar els ulls darrera les parpelles closes del somni.
I allà, retrobar els fils que porten fins la noia camí del mar. Ipanema.

Potser res. Potser el son només era un espai interromput. Un forat tancat a la tarda.

D’altres.
Camins en els carrers, la bellesa es allà. En elles. Fins l’estranyesa.

Com he arribat fins aquí?
Habitació d’extermini. Les lletres es trenquen, no al silenci, no al crit:
a un xiscle a prop de la paràlisis, d’un col·lapse del desig.

La causalitat dels encontres esdevé sorra a les venes. I et reclous
en antics camins que no són rutes. No veus ningú, només blocs grisos del temps.

A la tauleta de nit ja no hi han despertadors. Mòbils sota el coixí amb les seves alarmes
de músiques tan belles, en altres moments.

Sol de tu mateix, t’oblides en dies, no llargs: breus i d’intens cansament.
Una remor et neguiteja fins un malestar ja incomprensible.
Elles creixent. I en tu, una barreja d’orgull i de tristesa i d’alegria.

Qualsevol moment és ja irrecuperable. Lo que no és ara, mai serà.

Abisme. No és en mi l’abisme. Em rodeja, m'aïlla.

Miro els teus ulls, fins trobat el somriure: el demà existeix i hi som.
Les portes s’obren a corredors on la llum explota.

Un vòmit d’esperma i de fel oblidada.
Grumolls de lletres que no arriben a paraules però si a frases.
Les teves mans captives a vitrines de museu resclosit.
Qui ens salvarà dels guies alienats? Del mati on treballen el seu buit
fins omplir de sorolls de mort el nostre menjar?

Et quedarà el carrer, després, i la nit i els cicles de la lluna. La pluja i tu.
Tu mateix esperant en un viatge on t’has perdut en estacions diferents.
Ciutats on arriben les marees però no el mar.

Resseguir el caminar de la gent, com un vol d’ocells. I el color
indefinit del somni. Allà, els nostres braços, figura de contacte,
les paraules detingudes, el somriure d’uns ulls on tot és possible.
La por visible en els meus palmells. O potser suor, o potser moll del teu sexe.

Zero, ú, zero, zero, ú, zero. Contrasenyes rovellant-se en butxaques
de la roba que no portes.

Camins embrossats fins desaparèixer. Aire de desert en el bosc clos.
Em mires, i en la teva mirada em pregunto si saps del somni.
Un mirall inesperat i extraordinari en el fondo del corredor
que ens sorprèn amb la nostre imatge d’infants, perduda. Del meu somni, recordo només
que tu hi erats i no era sol. Com no són soles les masies enrunades en els plànols antics.

Converses alienes de mitja tarda. La maldat i la mentida juguen a fet a amagar .
Oblit necessari de hores de buidesa.

Torno a escoltar, repetidament, la mateixa música. Espero, sense ànsia,
trobar el camí que em portava al bosc de les alzines sureres

Escales del desig. La seducció, ferida oberta en algun lloc. Que només pot aturar ella.
Quan s’acosta. L’instant en suspens. El salt al buit des del somni.
El bes i l’abraçada, on mort el cos.

Els fils del somni que han arribat fins aquí, i que no agafes, i el vent s’emporta.
Aquest oblit d’actes i records interns. Els corredors de dins, on arriba la llum equivoca del vitralls dels altres.

És el gest que evites i fas i et roba a tu mateixa, en el que jo em perdo.

En algun moment tot era senzill i clar i riure. I en algun moment ho tornarà a ser.
Però no ara, que del somni m'arriben trossos que no puc encaixar.

I fa estona que escric i no m’aixeco, i em venen elles

a dir bon dia de la seva manera, fades reals que em diuen i m’ensenyen

el nom i el lloc de cada cosa.

Obres els ulls a una claror de veus al fons del corredor. Retrocedeix el somni,
en els dits et rellisquen els darrers fils. Oblit, fins sentir de nou la música.
Les persianes baixades i les finestres obertes, com un migdia d’estiu a un petit hotel prop del mar.

T’espero. I en l’espera. Com trens mes enllà de mi. Com arribar a l’edat de la derrota.
Obrir-te pas. Protegir-te. Tenir cura de tu, un camí de paraules i gestos, sense límit, sense mi.

A la porta de la nevera, una fotografia. Record meu, des del teu cos, des d’altres angoixes.

Escrius i barreges cases i gent. Diferents persones en escenaris permutats. D’altres teatres.
I la pols d’arxius. Les rajoles gastades de les sales del termini. I l’aire que s’aixeca, com un murmuri sord d'absències.

Somriure, el pètal caient al terra, a poc a poc. Vermell. Blanc.
Els ulls. La mirada autentica: quina?
Tot cansament acaba en un gest d’altre que et mira, o que es mou
com un tros de bosc a la teva presencia.
El bosc et nota? En sap en ell?

En la foscor camines amb els braços estirats endavant.
Recordes el mati com submergit en un somni sense fils. Massa real. Potser malsons d’altres
que et fan actor de teatres dels que ja ets fora.

I tu, jo, on ets, on soc? Remiralls, potser només amagatalls sense paper.
T’atures i mires el vent en l’arbre. Fissura de lo real en aquelles branques.
Túnel vertical a l’altre tren. Somriure: et cures de soledats d'infància.
Escrius frases fins acumular un mur, des de on saltar i posseir
el mínim espai d’una mirada, l’aire per un somriure. Posseir-te a tu mateix.
Per repetir el joc on la darrera casella no es la mort. Si, bemoll.
Tronc. Rasa. Vena. Cànula. Estrip. Bes. Et miro.

divendres matí (d'un)

Inventaris de signes. Significats tancats. Grans portes metàl·liques obrint-se
en un matí on els fils del somni voleien encara en la teva mirada.

M’aturo i t’escolto. Em parles de lo mateix, a cada moment. Les paraules,
les mateixes paraules en un gir que troba les cruïlles i els sostres del carrer on la pluja cau d’una forma fosca. Per les finestres obertes veus les cases ventilant-se d'una nit atapeïda.

diumenge matí (de dos)

Te'n vas uns dies, un campament al delta. I queda un silenci. Una tristesa que omple la teva falta. En l'absència ets solidifiques, es fa conscient la teva veu, el teu gest que omple la casa i la meva vida. En l’acceleració, el vertigen, dels rellotges i dels dies, ets aire on respiro. Ara, quasi imperceptible, invisible, l’aire es gela. Una boira transparent. Cristalls microscopis fets de les paraules que ara no sento.
El lloc de les coses que estimen quan els calaixos del nostre cos són buits.