Una frase que és un punyal, breu i fervent i ràpida: a on endevino l'alè de l’enemic.
I on és ell quan en parlo? dins meu l’odi fins negar l’aigua?
Jaculatòria: fosc capellà predicant amb signes externs de luxúria.
Vàlvules de seguretat en submarins sota el gel de planetes sense estrella.

Arribar tard a la sala. Silenci inesperat en les cadires.
Després, rostres coneguts: els color il·luminats.
Habitacions de la llum. En el corredor, ella. Encreuament de somnis
en trens d’alta velocitat. En les mans un got de paraules, blanques, liquides.

Fragments. Llibres en triades, lectures possibles.
En les parades de l'autobús, un cos em parla del desig a l’estiu.

Aigua: com poder donar-la a l’enemic, si és lo més semblant a l’amor?
I l’amor, escorrent-se en les fissures del terra.

Escales del desig. La seducció, ferida oberta en algun lloc. Que només pot aturar ella.
Quan s’acosta. L’instant en suspens. El salt al buit des del somni.
El bes i l’abraçada, on mort el cos.

Els fils del somni que han arribat fins aquí, i que no agafes, i el vent s’emporta.
Aquest oblit d’actes i records interns. Els corredors de dins, on arriba la llum equivoca del vitralls dels altres.

És el gest que evites i fas i et roba a tu mateixa, en el que jo em perdo.

En algun moment tot era senzill i clar i riure. I en algun moment ho tornarà a ser.
Però no ara, que del somni m'arriben trossos que no puc encaixar.

I fa estona que escric i no m’aixeco, i em venen elles

a dir bon dia de la seva manera, fades reals que em diuen i m’ensenyen

el nom i el lloc de cada cosa.

El nom que no recordo, clau oblidada. La camera en suspens, imatges que no seran fotografies.
Cadenes d’oblits, i el tacte agradable del teu cos, quan t’acostes
i entres en contacte amb mi. Corrents magnètiques. Translacions en l’espai.

La pesada profunditat de l’aigua. Consciència de perdre l'aïllament. Foscor de gravetat.
La por de deixar de ser. Fusions. Creuar una ciutat.
On s’ajunten els mars, mes enllà dels noms.
Però no som mars, potser si aigua. Arribar a ser molècules. Consciències a nivells
impossibles. L’amor es una porta. Una curta carretera sense final ni rutes. Al record. Vertigen.

Aismalibar, nom mític en histories personals, mínimes, anònimes.
Missatges errats. L’autor que no recordes, i la cançó. Il·luminacions entremig de llistats.

A Walk On The Wild Side. Era aquesta. Lou Reed
Una senzilla porta entre habitacions en la casa sense número.
M'empenyés al passat, sense pretendre-ho.
El dibuix del recorregut de les boles en una taula de billar, imaginada. I begudes, sense provar.

Fills dels somnis. Del desig.

Obrir les finestres des del somni i escoltar la teva veu. Un joc de somriures,
d’angoixes, de plors, i de vida.

Desig de tenir-te. Paraula clara. Dia a dia. Calendari de llum.
A casa meva, sentir-te creixer.

M’anomenes pare: et puc dir filla

Tancar els ulls i que l’aire emmudeixi. La textura d’estar tan a prop.
Les teves mans m'acaricien, per dins. El tacte de la tristesa,
mentre cura el dolor de les habitacions absents.

Se que veure el teu somriure, m’ho anuncien els núvols
perseguint-se en el cel. I que el ritme amb que truques la meva porta,
es un codi d’antics escribes. On es parla d’oasis i illes, i de la llum
on comença l’alba en els carrers estrets del poble, arran del mar.

I entraràs en aquella casa, i t’agafaran de la mà fins pujar al terrat del vent.
Ella et mostrarà els seus pits. Et miraré.
Sentiràs el riure de les nenes en el carreró de baix.
Fins a tu. La paret emblanquinada, enlluernadora sota el sol: mirall
on et veuràs en diferents rostres i personatges.
Una tarda senzilla en l’oreig de les ones interiors

No vull escriure el nom, però el pronuncio a l’habitació prop de la llum.
Em costa dir el nom de qui estimo, de qui desitjo. I com si em castigues a mi mateix,
dic el nom de l’horror de forma senzilla, clara, correcta. Esgarrapar-me per dins.
Exercicis masoquistes en llençols blancs. Purgues d’actes suspesos no en l’aire, entre les parets.

Després, de tu em queda la desmemoria instantània de lo banal i dels càstigs.

I la suma pacient dels petits esglaons fins algun lloc d’un mateix.

Em recuperes petits papers on t’escric adreces incorrectes, pistes incompletes.
Que tu utilitzes per mostrar-me una veritat, que no comprenc.

Dubto que no arribis fins aquí, algunes tardes. I mentrestant dubto, segueixo escrivint.
Fins copiar-te, lletra a lletra, el nom de l’alegria i de l’altre i de l’amor. Si arribés a copiar-los.
.

Tinc 47 anys i he mort 4 vegades.
Un pou. Un badiu. El mar desprès de les vies.
Un carrer amb arbres. Unes escales d'estació de metro.
I unes altres de soterrani. Esglaons de malsons.

No se el significat del nombres que escric.
Tres amors i oblits que no conto.
De la memòria emergeixen lo que no és record.
Dos vuitanta, zero sis zero set.

Un joc blau, que escrius tu, i jo dic, i aquí acaba.
Territoris del vespre, amb el porticons encara oberts.
Qui podria sortir ara al pedrís de davant i respirar fort l’aire de la nit i els camps llaurats?
Ara, mentre ella feineja encara i elles dormen ja

I els dits sols, orfes de la mà, deslliurats a un perill inconcret, desorbitat.
El seu centre es la boca de l'estómac.
Dits. La punta dels dits, el tacte especial del braille en seda.

Les drogues com a substituts de l’amor.
Les addicions com a substituts d'absències en actitud compareixent.
Metàstasi. Un dolor, una angoixa que crema. Pols encesa.

Miratges. No en el desert. En sales de pedra i condemna.

Marcar amb agulles, obsessivament, les passes que fas en el plànols cecs.
Plànols cecs que no saps que són però que agafes i consultes, i tractes de llegir,
amb les mans tremoloses. El tremolor de traspassar els límits i quedar al descobert
del vent i del gel. Perdut de la mà que et portava.

I un perill inconcret i desorbitat. A la boca de l'estómac i a la punta dels dits.

Drogues. Escapar. Només per oblidar el ara roent.
L’amor com una droga. I gel i vent.

Sota els arbres del passeig, per un moment un tremolor imperceptible de les coses,
i la seguretat de la finitud de tot això. Es dir, de mi.
Una certesa molt trista, com una mort sua, casual. Però mort.
Quan tu ja no hi siguis, jo tampoc hi serè. I els escrits es perdran, com les imatges,
com les teves paraules en el seu record, com tu mateix. Només un dolor d'absència.
Fins aquí, aquí toques paret, toques os, no hi han urpes, ni ira, només tu mateix.
Des de aquí, reconstruir de nou l’estima i l’amor.