De cop el buit. Els camps erms i cap frase. Cap musica t’acull, cap
habitació per a tu..
El lent camí que arriba fins el desfonament. Els cossos on l’aire penetra, cases
derruïdes. Per que no em dius els noms, per que no puc escoltar-te.
Gires el teu somriure a llocs a on no sóc. Evites reflexes de mirades.
Solitàries papallones de seda, fins morir.

Corro fins els miralls, però només em veig d’esquenes, allunyant-me.
I les paraules són passades, res.

Hi ha un somni: un bosc de nit il·luminat per els llamps. Una fila de cotxes
a tota velocitat per on no hi ha carretera. Un xoc imminent, però que no esdevé.

Hi han altres finestres. Paisatges dels que no parles i on viu la plenitud.
Aixeques acta del gest de les hores. I després quasi amagues. Gelosia bàsica.
No pots comprendre la teva pell tibant-se en el buit.

Els troncs nus i vius. El teu cos vençut per les hores del cansament,
i més al fons, per els anys. Cansat i expectant.

Qui habita la teva pell? Quin moviment, quines formes dibuixen les mans que et busquen?
Qui camina per les línies invisibles fins penetrar en la teva carn?
La teva carn que envelleix i que descobreixo amb màgia el desig en ella.

Em mostres el teu pubis. I no és el capvespre encara.
L’amor crema en un altre corredor. Darrera aquelles portes sense panys.
Sacrifici. Verges màrtirs per un deu inexistent. En la seva mirada embogida
de dolor el reflexa del seu amant d’aigua que no apagarà les ferides.
Només la música.

Qui salva els cecs dels precipicis? Qui salva el bosc del foc silenciós del desamor?
I jo, mestre, faig alts estudis però el teu gest m’és equívoc.

Al teu voltant l’aire té la densitat d’un color, invisible. Semblant
a la consistència del verdor de l’herba. Si el travesso, és penetrar en una aigua
disgregada, volàtil.

La construcció és al llarg del segles: en cada nou ús: penitenciaria, magatzem, fortalesa, monestir, ermita.
Pomes grogues creixent en l’arbre.

Em criden, tenen por. Sóc valent amb elles. La seva por evita la meva.
Les acompanyaria a dins el bosc, en la foscor. O potser no.

Et remous en somnis en el llit. El quasi imperceptible teclejar t’inquieta?
He quedat sol a coberta del vaixell, navegant que vetllo el son dels meus en aquest nit.

Missatges acumulant-se en comptes on ja mai entres. Pel·lícules on-line que et fascinen.
Travessar l’aire que et pertany, no al teu cos, tangencialment. Buits. Concavitats.
Esculpir la seva forma fins encendre la llum del capvespre.

Retrobar plaers quasi oblidats. Cinema amb els teus fotogrames.

Camins embrossats fins desaparèixer. Aire de desert en el bosc clos.
Em mires, i en la teva mirada em pregunto si saps del somni.
Un mirall inesperat i extraordinari en el fondo del corredor
que ens sorprèn amb la nostre imatge d’infants, perduda. Del meu somni, recordo només
que tu hi erats i no era sol. Com no són soles les masies enrunades en els plànols antics.

Converses alienes de mitja tarda. La maldat i la mentida juguen a fet a amagar .
Oblit necessari de hores de buidesa.

Torno a escoltar, repetidament, la mateixa música. Espero, sense ànsia,
trobar el camí que em portava al bosc de les alzines sureres

Els arbres, tenen por quan fosqueja en el bosc?
I tu? Agafaràs de nit, a peu, el camí que el creua?

Trigaràs mes que l’espera, i quan en sortís, ja tard, ja clar: qui seràs?

Com una mort sola en les habitacions. I la roba penjada, encara molla, a la terrassa.
Com saber el límit exacte on comença l’aire que respires i en el que hi ha l’alè dels morts.
Com si la teva vida fos l’ enrradadera que s’arrapa a les parets del badiu, que beu
directament del pou.

Sortir de tu, i ja no tornar mai. Embogir en un crit que desfà la pròpia por i ens faculta
de la por dels altres. Passadissos circulars.

O potser només en la foscor abraçar un arbre amb l'abraçada que mai has tingut.
I ser fort a la pluja, i que les seves gotes transpirin en tu, com una suor dels temps dels rellotges.

Assegut en bancs que ja no son a les andanes, deixes passar trens que ja no son els teus,
i apuntes en papers numerats, els seus horaris enigmàtics, per elles
que corren per les voreres d’avingudes: arbres que s’amaguen sota l’ombra dels edificis.
La mateixa substància com no poden evitar l’enllumenat nocturn.

Rastres de perfum a la vorera.
Al bosc, animals en zel.
A la ciutat, camuflatges. Màscares.

Per dins, no arribo, només el record.
No se el nom. Es als magatzems.
Descargoles lentament el petit tap. El desig es allà. Directament a tu,
directament al passat. Aquesta nit, per exemple,
amb la mateixa intensitat de totes les llum: real i somni i pell.