El futur són daus vibrant en la superfície equivoca. L’atzar,
una matemàtica embogida de numeracions perdudes. La finitud,
prestatgeries per suportar la immortalitat, una idea que ell va descobrir.
Entre les pàgines de sorra d’una biblioteca infinita.

Grans paraules. Passatges. Entre els carrers, corredors i pous comunitaris.
I la balconada sense porticons.
Tot ho pots esborrar. Cremar la memòria. Incendiar rastres i escrits i l'historia apagada
de tu i de tothom i del que ja no estan. Retrocedir fins la pedra i l’aigua, i el foc,
I oblidar.

El camí a la casa entre el bosc d’alzines. Ella t’espera. Elles t'esperen.
T’acostes a elles i veus el seu gest. Es allà, en aquell moviment, on ets tu.
I l'única cosa que vols salvar per demà.

El vent dins el pou. L’aire fresc i l’ombra. I a fora, el sol i el cel blau.
Il·legalitats. Dins la legalitat vigent. Qui tanca el ulls i veu les explosions solars,
però necessita que li acostin als llavis el got d’aigua fresca.

L’oracle que no sap que darrera la porta l’espera una ombra de desmemòria,
i per les finestres creix la tempesta com una nit inesperada, un torrent desbordat,
crits de gent , les figures d’una pintura esborrant-se entre les parets.

El pòsit amatent d’hores en vigília. Enduriment de les condicions.
Qui te realment el poder? Qui només fa d’escombriaire en els refluxos econòmics.
Quina sensació en l'estómac d’estar en el lloc erroni
I en les columnes, les formigues construeixen túnels. Llars recorreguts
d’impossibles emocions.

I el vent, sobretot el vent en aquest arbre del carrer.
Del sol de principis de maig. El verd clar i el verd fosc, i el blau cel.
I el pou ja no accessible. Altres pous tapats amb fustes.