Dins, un país on tremola la veu entre cordes de guitarra. La pluja en els vidres és el desig d’un cos nu. Un gest d’oblit surt a fora, a la superficie d’un mar en guerra.

En el moment en suspens en que es deté la llum, i el temps és un rellotge embogit. La mirada es solidifica. La teva imatge es repeteix en cada llàgrima seva, però no podràs consolar-la.

Discordances verbals. Esgarrapa les teles que cobreixen l’engany. Desprès, res entre el silenci. Un abocament de lentitud. Mort entre aquelles herbes cremades.

Retorna a la veu, acaricia aquella mà ja vella. La porta era oberta al carrer i al sol.

Quan no hi ets, la teva casa es sola. Viva?

T’endinses en carrers fins allunyar-te del gust equívoc a insomnis i sexe.
Les portes son pedres infranquejables entre la foscor. I de les finestres, cap llum,
laments o el plany d’una bogeria dura, inhòspita. Potser només el crit del plaer
en aquella veu que busques des d'abans de l’alba morta.

Tornaràs alguna vegada i em diràs lentament els pocs nom que sabíem?
I quan tornis, i haurà algú per explicar-te com funcionen totes aquestes coses noves
i inútils?

Hi ha d’haver un lloc on es dibuixin el frec dels nostres dits. Galàxies en espirals.
Col·lisions amb forats negres infinits. I dins del nucli d’un àtom, partícules
elementals on s’inicia el teu somriure. De nit. En la ciutat de la pluja.

Secret