Aplicadament busques llibres. T’empeny la bellesa, la màgia de les paraules
arran del deliri. Ereccions de membres d’aigua dins el teu cos d’herba.

La pluja dins els llibres. Imatges adolescents. Un rec de lletres desconegudes
fins la pell de qui estimes. Des dels núvols de l'absència. Soledat on s’inscriuen els altres.

I trobes de cop teories de Budapest. I es cert que escrius frases que no entens.
I et sembla percebre la segona vida de les coses. I que destrueixes murs
amb frases d’altres. Algunes citades, per que et son evidents. La majoria
amb la sospita de ressons que ja son la teva cal·ligrafia.

La mirada que em fascina i desitjo i anhelo posseir. La mirada que em buida.
La mirada que quasi mato a cada penetració. O a cada renuncia i allunyament.
Aquesta mirada que s'hem repeteix entre els anys, i que mai veure en el meus ulls.
O potser en el mirall, dins, del meu cantó. Des de dins, acabarà sent meva?

Somriure, el pètal caient al terra, a poc a poc. Vermell. Blanc.
Els ulls. La mirada autentica: quina?
Tot cansament acaba en un gest d’altre que et mira, o que es mou
com un tros de bosc a la teva presencia.
El bosc et nota? En sap en ell?

En la foscor camines amb els braços estirats endavant.
Recordes el mati com submergit en un somni sense fils. Massa real. Potser malsons d’altres
que et fan actor de teatres dels que ja ets fora.

I tu, jo, on ets, on soc? Remiralls, potser només amagatalls sense paper.
T’atures i mires el vent en l’arbre. Fissura de lo real en aquelles branques.
Túnel vertical a l’altre tren. Somriure: et cures de soledats d'infància.
Escrius frases fins acumular un mur, des de on saltar i posseir
el mínim espai d’una mirada, l’aire per un somriure. Posseir-te a tu mateix.
Per repetir el joc on la darrera casella no es la mort. Si, bemoll.
Tronc. Rasa. Vena. Cànula. Estrip. Bes. Et miro.

Un nus de silenci. A les portes el color de la desesperança. El corredor dels absents.
Els dilluns desprès de vacances. Advocats amb sentencies d’estranys sospirs
i un petit ocell que es manté en l’aire, immòbil davant de la finestra del despatx.

La gent que estimes, la gent a qui t’agradaria abraçar. Aquesta nit.

Una espera. Arenes del plor. Ascensors de parets llises. Entre les dents restes d’ensalada
i una paraula i un somriure, per a tu.

On germinen els poemes. On les imatges es graven en papers sota la mirada
d’ella. Difosa, i repetida amb diferents cabells i llenguatges.

Et dono la ma, i con en un somni, t’acosta i em beses. Els teus llavis en els meus dits.
Mescla. De la teva sang, oblit. De la sang, mes enllà. Substància i elevació.

El darrer es un engany, i el primer una trampa. Entre els comuns, una vida normal.
Et dic una endevinalla i la resposta desfà el nus. I dins la musica, una veu
que parla de les hores del dia, i de trens aturats abans de les estacions.
Gent que no arribarà i gent que camina per les vies, com per flors.

No és cert el silenci, ni el teu gest.

Els teus llavis malalts i la foscor de les paraules em són equívocs.

I el que em dius, la teva mirada i les hores, cauen en un oblit d'aigua.

No en miris a mi. Mira el meu cos, desig, però no et preocupis d'haver deixat la porta i les finestres obertes.

En el carrer no hi ha ningú, i la teva ciutat no surt als mapes bífids. La teva casa es closa mes enllà de panys i porticons.

Com una pel·lícula on un mateix actor interpreta diferents personatges. Amb una monotonia d'unicitat. Les veus del somni. El dolor real del somni. El despertar on perds el cafè que preparaves.

En la superfície de la mirada, en la seva bellesa.
Ambigua. De significat obert i ocult. Res, només musica.

Mirades que retens encara quan ja has oblidat els rostres.
Al mig d’una sensació de cansament, maltractant els ossos, de brutícia penetrant-nos en la pell.

Agraïments sincers, a prop de la tendresa, i del color. La gent passa en una roda que no s’atura. Veus amigues entre una resta implacable d’hores, enfrontaments fútils.
Inutilitat sense motiu de converses. Batalles d’aire.

Que queda del temps de treball, sense res? Buidor.
Un baixar del tren en l’estació equivocada.
I entre els papers estèrils,
petites lletres de fusta per escriure el nom d’uns ulls. Que no saps, que no tenen nom. Encara.

No has entrat en joc, creus

capvespre

Per la finestra acaba el dia, com en un dietari on el paper escriu la llum i les ombres.
L'habitació on vaig per uns moments es claustre, columna on la memòria dibuixa formes falses,

un baixador de la vida. De la vida com un torrent,

o una temporal i aigua, la força del vent i la lleugeresa de la mirada. Potser nomes aquí, i ara.

Els dies, xifres d’antics clarividents en desús. Inapel·lables.

Tangibles. Mes enllà de mi, algú pensa les frases que escric, i altre algú de vegades
arriba fins aquí amb la seva veu, i anota als marges on queda el tacte de la teva pell.

Alguna cosa no es certa de tota la realitat: l’antic camí fins la casa,
el camí que ja no es, embrossat d’oblit, on ningú ja passa,
recorda el capvespre? el capvespre on ells es van conèixer?