Una frase que és un punyal, breu i fervent i ràpida: a on endevino l'alè de l’enemic.
I on és ell quan en parlo? dins meu l’odi fins negar l’aigua?
Jaculatòria: fosc capellà predicant amb signes externs de luxúria.
Vàlvules de seguretat en submarins sota el gel de planetes sense estrella.

Arribar tard a la sala. Silenci inesperat en les cadires.
Després, rostres coneguts: els color il·luminats.
Habitacions de la llum. En el corredor, ella. Encreuament de somnis
en trens d’alta velocitat. En les mans un got de paraules, blanques, liquides.

Fragments. Llibres en triades, lectures possibles.
En les parades de l'autobús, un cos em parla del desig a l’estiu.

Aigua: com poder donar-la a l’enemic, si és lo més semblant a l’amor?
I l’amor, escorrent-se en les fissures del terra.

Algun dia corregiràs els textos. Esculpir en la boira el rostre d’una paraula.
Algun dia, si la vida té meandres i en les cadires buides es repeteixen
les posicions de la calma, o del desesper o de la finitud.

Una angoixa que tremola en les fulles que cucs de seda es mengen.
Claustres. Crisàlides. Milions de papallones sorgeixen de l’herba i clouen el cel
amb el colors de la vida. Un migdia, potser.

La sensació d’una acceleració propera i brusca. Inevitable.
A cau d’orella, confidències. Suaus els llavis que acaben besan-te.
Mostres els palmells de les mans on res hi tens. Només pell, que cau.

Dolor. El petit dolor de les files de formigues que creuen el parc on no hi juguen els nens.
I les nenes, al carrer, saltaven a la corda. Repetides vegades. I una cançó.
La mort es a la barana de l’escala. Dins, disfressada de metall o fusta.
I sota teulada les gallines persegueixen els somnis dels infants que ja no són.

T’acostes al mirall, tatuatges inversos, en la teva cara els textos es difuminen.

El tacte dubtós de les teves mans sota la pluja. Els que no tornen, mai.
A les butxaques, sorra humida per les tombes i un plor de més endins.
Fragilitat de les línies que ens mantenen aquí. I el tremolor dels cossos i els esvorancs
inesperats d’un paisatge on els núvols avançant. L'abraçada atura el desgast del temps,
l’erosió de les hores. Però no el buit aclaparador de lo inesperat.

A les finestres, lligues cordills de colors. Mantres de l’alegria i l’esperança.
I amb els dits aguantes els vidres. El ressò del temporal, les ones desfent la platja.
Circumloquis espirals. Escales sota el desfici.
T’apareix un cos com un ocell perdut a la teva habitació .

colors bàsics