Esglaons. Trams. Darrera el primer, el segon i desprès la finestra oberta i els núvols,

quasi un vertigen, lluny d’aquest camí on la gent te la maldat fibrosa
de l'avorriment acumulat al buit i al fàstic. Hienes.

L’espuma bruta dels moments repetits com els carrers quotidians sense esperança.
Tu esperes en una parada d'autobús que cap conductor coneix, on només paren cotxes perduts.
I la llum dels rètols del davant. Grans lletres que en altres combinacions potser serien les paraules d’altres noms possibles.

En una dutxa necessaria com l’aire, on l’aigua et retorna els teus ulls i la teva veu, el teu cos.
Emergir d’aigües mes fosques que els quaderns de la compatibilitat del desfici.
Menjars en els passadissos de les presons. Reixes en les habitacions. Espieres en el metall.
Reunions fora d’hora. Codis sense traducció.

Abracem: quasi perdo les peces, fragment. Només a trossos.
Em recomponc, encaixos de fotografies entre paraules en grans colors.

Somriure, el pètal caient al terra, a poc a poc. Vermell. Blanc.
Els ulls. La mirada autentica: quina?
Tot cansament acaba en un gest d’altre que et mira, o que es mou
com un tros de bosc a la teva presencia.
El bosc et nota? En sap en ell?

En la foscor camines amb els braços estirats endavant.
Recordes el mati com submergit en un somni sense fils. Massa real. Potser malsons d’altres
que et fan actor de teatres dels que ja ets fora.

I tu, jo, on ets, on soc? Remiralls, potser només amagatalls sense paper.
T’atures i mires el vent en l’arbre. Fissura de lo real en aquelles branques.
Túnel vertical a l’altre tren. Somriure: et cures de soledats d'infància.
Escrius frases fins acumular un mur, des de on saltar i posseir
el mínim espai d’una mirada, l’aire per un somriure. Posseir-te a tu mateix.
Per repetir el joc on la darrera casella no es la mort. Si, bemoll.
Tronc. Rasa. Vena. Cànula. Estrip. Bes. Et miro.

1

Com ens protegirem del somriure de les hienes? Del cercle de sofriment que escampen
en les sales on hem de passar?

En l’alta nit despertes, i llavors córrer fins el seu insomni per matar-les. I que no t’esquitxin
de misèries la teva pell. Àcid. Contagi.

Un racisme de la diferencia. Una por mes antiga a si mateixos.
“Hacer sufrir para no sufrir uno mismo”

Hienes. Viuen com vampirs en si mateixos, devorant a altres per no devorar-se.

Formacions en grups. Milhomes. En reunions de l'avorriment. Covardes.

2

(Al mati, tancat per inventari de signes, no de significats. Els dies sense escriure
semblen llargues estades en llocs de fora tu. Incògnites o fissures.)

Com matar a les hienes? Si son lluny de la teva casa, com des de aquell moment del despertar en la nit