Algun dia corregiràs els textos. Esculpir en la boira el rostre d’una paraula.
Algun dia, si la vida té meandres i en les cadires buides es repeteixen
les posicions de la calma, o del desesper o de la finitud.

Una angoixa que tremola en les fulles que cucs de seda es mengen.
Claustres. Crisàlides. Milions de papallones sorgeixen de l’herba i clouen el cel
amb el colors de la vida. Un migdia, potser.

La sensació d’una acceleració propera i brusca. Inevitable.
A cau d’orella, confidències. Suaus els llavis que acaben besan-te.
Mostres els palmells de les mans on res hi tens. Només pell, que cau.

Dolor. El petit dolor de les files de formigues que creuen el parc on no hi juguen els nens.
I les nenes, al carrer, saltaven a la corda. Repetides vegades. I una cançó.
La mort es a la barana de l’escala. Dins, disfressada de metall o fusta.
I sota teulada les gallines persegueixen els somnis dels infants que ja no són.

T’acostes al mirall, tatuatges inversos, en la teva cara els textos es difuminen.

Aplicadament busques llibres. T’empeny la bellesa, la màgia de les paraules
arran del deliri. Ereccions de membres d’aigua dins el teu cos d’herba.

La pluja dins els llibres. Imatges adolescents. Un rec de lletres desconegudes
fins la pell de qui estimes. Des dels núvols de l'absència. Soledat on s’inscriuen els altres.

I trobes de cop teories de Budapest. I es cert que escrius frases que no entens.
I et sembla percebre la segona vida de les coses. I que destrueixes murs
amb frases d’altres. Algunes citades, per que et son evidents. La majoria
amb la sospita de ressons que ja son la teva cal·ligrafia.

La mirada que em fascina i desitjo i anhelo posseir. La mirada que em buida.
La mirada que quasi mato a cada penetració. O a cada renuncia i allunyament.
Aquesta mirada que s'hem repeteix entre els anys, i que mai veure en el meus ulls.
O potser en el mirall, dins, del meu cantó. Des de dins, acabarà sent meva?