De les mans: un poema en un carrer. Ocells en el cel serè.
Creuant-se amb altres ocells, en altres, mans.
Música en un frec mínim, en una levitat de pells.

Caminar de gent que defuig el contacte, i els dits son mans que transgredeixen

la soledat de la llum i la separació. Les ombres com esquerdes en la paret. I els cotxes
en les voreres. El cos. El teu cos. Dansa. Soledat.

Descarregues elèctriques.

A vegades, caminar sota la pluja. Forma antiga.
En el record d’un gest, en l'absència, permanències del teu cos.
Ja no com ell, com una cadena de missatges que alguna frase devia iniciar.

La mateixa idea, com torno tants cops a aquella casa, en somnis.
Lo que em transcendeix, no pot ser possible que no quedi, encara que jo ja no hi sigui o mori.

Tremolor dels ocells, escolto el tremolor imperceptible en l’aire.
Els desig que brota de tu. Ja desig fora de tu.

A vegades, el silenci en dies, molts dies. Pàgines en blanc. Pàgines que mai existiran. Inexplicables,
com inexplicable els textos que marquen el seu acabament.
Paraules com torrent, carrer en la cruïlla, dolmen, grafits en les parets interiors.
Que ningú vol pintar. El dibuix d’unes cames, en moviment, la faldilla mes enllà de les cuixes.
Com acostar-se a penya-segats, vertigen .

A vegades, tancar els ulls i sentir una veu. I l’aire immòbil, encerclant les ondes de les teves paraules
Que més? A vegades.