Dels dies, et queda a la pell un polsim fosc d’imatges. Un record de corrents elèctriques
apagant-se entre gestos i paraules. Una angoixa de velocitat terminal només despertar.

Dret i aturat enmig del vagó. Les cames tremolen buscant l'equilibri. Ningú et mira.
Ni et mirarà en el tren buit. Un tren endinsant-se en un somni d’oblit.

Et preguntes i crides i ràbies i t’entristeixes del curs dels esdeveniments i dels somriures.
El teu delta s'enfonsa en una pèrdua de mans closes i boira en les esquenes. Soledat.
I també calles i ocultes els motius i les raons de l’alegria, però entremig, rius i atures l'aigua.

I no ets sol. La teva cadira es com altres cadires. El teu lloc el comparteixes.
Púlpit de veus inverses. Inscrius frases en un llibre on el teu full s’estripa.

Obres els ulls a una claror de veus al fons del corredor. Retrocedeix el somni,
en els dits et rellisquen els darrers fils. Oblit, fins sentir de nou la música.
Les persianes baixades i les finestres obertes, com un migdia d’estiu a un petit hotel prop del mar.

T’espero. I en l’espera. Com trens mes enllà de mi. Com arribar a l’edat de la derrota.
Obrir-te pas. Protegir-te. Tenir cura de tu, un camí de paraules i gestos, sense límit, sense mi.

A la porta de la nevera, una fotografia. Record meu, des del teu cos, des d’altres angoixes.

Escrius i barreges cases i gent. Diferents persones en escenaris permutats. D’altres teatres.
I la pols d’arxius. Les rajoles gastades de les sales del termini. I l’aire que s’aixeca, com un murmuri sord d'absències.

(dos dies abans)
El moment del canvi de color d’un semàfor,
des de dins el cotxe aturat: veure una llarga abraçada.

(Ja desprès, ja de nit, tanco els ulls per pensar una frase, però la son em pensa a mi.
Com un esforç de sortir, de mantenir-me despert.)

Em falta l’aire, em dius. I no es fins quan ja marxo que penso que potser estàs malalt.
I a la porta de l’entrada, les paraules amables que no t'he dit em fan mal.

Somriures. Reconèixer interpretacions de personatges, en els corredors de l’espera.
En els bars, dames de companyia de senyores, menjant croissants,
I a la barra homes sols miren cap a la porta, sense esperar res.

La noció de fàstic corrompent la carn, els ossos, el cos.
(per que acabar amb aquesta frase?)

(ara)
Podràs veure una pel·lícula. En trossos de temps recobrat. Com tornar d’una malaltia.
Desprès de les proves, l’aigua s’aquieta, en un pòsit de tristesa. L'eufòria tan lluny.
Els dies, com una formació coneguda de situacions, fets, alegries i presons. De tornada.
Ja desconnectat, tornar a tu mateix i a vosaltres. Quotidianes parets conegudes, treballs del cansament.
Res a dir. S’allunyen trens desconeguts. Els paisatges nocturns que travessen, com raigs de llum entre la foscor esberlada.

Un nus de silenci. A les portes el color de la desesperança. El corredor dels absents.
Els dilluns desprès de vacances. Advocats amb sentencies d’estranys sospirs
i un petit ocell que es manté en l’aire, immòbil davant de la finestra del despatx.

La gent que estimes, la gent a qui t’agradaria abraçar. Aquesta nit.

Una espera. Arenes del plor. Ascensors de parets llises. Entre les dents restes d’ensalada
i una paraula i un somriure, per a tu.

On germinen els poemes. On les imatges es graven en papers sota la mirada
d’ella. Difosa, i repetida amb diferents cabells i llenguatges.

Et dono la ma, i con en un somni, t’acosta i em beses. Els teus llavis en els meus dits.
Mescla. De la teva sang, oblit. De la sang, mes enllà. Substància i elevació.

El darrer es un engany, i el primer una trampa. Entre els comuns, una vida normal.
Et dic una endevinalla i la resposta desfà el nus. I dins la musica, una veu
que parla de les hores del dia, i de trens aturats abans de les estacions.
Gent que no arribarà i gent que camina per les vies, com per flors.

Els arbres, tenen por quan fosqueja en el bosc?
I tu? Agafaràs de nit, a peu, el camí que el creua?

Trigaràs mes que l’espera, i quan en sortís, ja tard, ja clar: qui seràs?

Com una mort sola en les habitacions. I la roba penjada, encara molla, a la terrassa.
Com saber el límit exacte on comença l’aire que respires i en el que hi ha l’alè dels morts.
Com si la teva vida fos l’ enrradadera que s’arrapa a les parets del badiu, que beu
directament del pou.

Sortir de tu, i ja no tornar mai. Embogir en un crit que desfà la pròpia por i ens faculta
de la por dels altres. Passadissos circulars.

O potser només en la foscor abraçar un arbre amb l'abraçada que mai has tingut.
I ser fort a la pluja, i que les seves gotes transpirin en tu, com una suor dels temps dels rellotges.

Assegut en bancs que ja no son a les andanes, deixes passar trens que ja no son els teus,
i apuntes en papers numerats, els seus horaris enigmàtics, per elles
que corren per les voreres d’avingudes: arbres que s’amaguen sota l’ombra dels edificis.
La mateixa substància com no poden evitar l’enllumenat nocturn.

Camines, i en el carrer no hi han frases, ni una paraula.

La mateixa idea (quina ?) cau des de dalt d'un edifici com enfonsar-se en el mar,potser només el son.

Un soroll somort des de dins la casa, com des de dins lo irrecuperable.

T'acostes a la via quan ve el tren que no pararà. L'aire es remolí. L'olor especial de l’escalfor del metall.

Seixanta es una de les claus, ferros rovellant-se a les butxaques. La roba estesa sota la pluja bruta i el vent trencat.

En la superfície de la mirada, en la seva bellesa.
Ambigua. De significat obert i ocult. Res, només musica.

Mirades que retens encara quan ja has oblidat els rostres.
Al mig d’una sensació de cansament, maltractant els ossos, de brutícia penetrant-nos en la pell.

Agraïments sincers, a prop de la tendresa, i del color. La gent passa en una roda que no s’atura. Veus amigues entre una resta implacable d’hores, enfrontaments fútils.
Inutilitat sense motiu de converses. Batalles d’aire.

Que queda del temps de treball, sense res? Buidor.
Un baixar del tren en l’estació equivocada.
I entre els papers estèrils,
petites lletres de fusta per escriure el nom d’uns ulls. Que no saps, que no tenen nom. Encara.

No has entrat en joc, creus