Preludis. En una lenta aproximació. L’aigua en el cos. Com netejar el temps
i els carrers. De dins. El silenci en les habitacions. Dents.

Escales d’alts edificis. Habitatges. Corredors i portes i ascensors. I el capvespre.

La llum somorta. Les ombres d’altre gent. Fissures en moviment.
Estàs aquí. Estaràs amb mi, si trobo les claus que ja no tinc.
Contrasenyes de la teva pell, oblidades.

I al darrer pis, clausurat, qui escriu permutacions de mirades i tons. Els teus llavis.
La fina línia que em separa de l’abisme. Quines seran les paraules?

Racons solitaris al mig d’esglaons i hores i trànsit. Esllavissades fèrtils. Riuades
repetides. Quina és la teva porta? Jo també tinc por, d’entrar i trobar-te.
Aturo el rellotge. L’aigua s’atura.

(Cello Suite No. 1 in G major, BWV 1007)

Al final de la frase, ja a l’altre pagina, t’espera una taca de color
una tempesta entre les palmeres, soterranis on intenten protegir-se ulls atemorits.

Puja l’escala, lentament. Heroi salvador, inesperat. De res. El terrat és fosc
a ple dia, sota el sol enlluernador i les parets com forns de calor. El terrat és foc

i t’atures i no escrius. Esperar alguna cosa en les andanes, que no és cap viatge.

Al teu voltant l’aire té la densitat d’un color, invisible. Semblant
a la consistència del verdor de l’herba. Si el travesso, és penetrar en una aigua
disgregada, volàtil.

La construcció és al llarg del segles: en cada nou ús: penitenciaria, magatzem, fortalesa, monestir, ermita.
Pomes grogues creixent en l’arbre.

Em criden, tenen por. Sóc valent amb elles. La seva por evita la meva.
Les acompanyaria a dins el bosc, en la foscor. O potser no.

Et remous en somnis en el llit. El quasi imperceptible teclejar t’inquieta?
He quedat sol a coberta del vaixell, navegant que vetllo el son dels meus en aquest nit.

Missatges acumulant-se en comptes on ja mai entres. Pel·lícules on-line que et fascinen.
Travessar l’aire que et pertany, no al teu cos, tangencialment. Buits. Concavitats.
Esculpir la seva forma fins encendre la llum del capvespre.

Retrobar plaers quasi oblidats. Cinema amb els teus fotogrames.

Cremaven els camps de l’enemic, enverinaven l’aigua, mataven en una orgia
frenètica de sang. I la pell i la carn
cedint sota la força de la mà a traves del punyal, l’espasa.

Ells. Passat. Present. HAARP. Estranys anagrames, o potser només sigles. Paranoies
arran de la nit. Cercles de gent, bifurcacions d’adreces de les conspiracions a prop
dels corredors circulars. Per que ha de ser fals i mentida. Per que veritable
seria despullar les parets i trobar els esquelets del malson. La por fins l’horror.
Han entrat en el bosc d’antenes, hi han embogit.

Marcar el dia, i còpia la data en centenars de papers. No son absurdes les seves decisions.
Demostracions de poder. Qui esta amb ells. Tu no: no ets dels seus. Quietud.

Una rialla entre les columnes. D’una manera barroca estableixen les pautes,

en una cerimònia de la que escapes enfonsant-te en el son.

El teu nom en els opositors, o potser en els corregits. Part dels teus dies, de teu destí,

en les seves mans. Inconscients.

Una mescla de por i desconfiança vers ells i els seus gestos.

T’apuntes a processos. I en el moment d’inscriure’t, et guanya l'estranyesa.
T'aprendràs les llistes del nombres inclassificables, i de les inscripcions absurdes

en un esforç inútil, perquè les seves preguntes alienes als índex

et mouran al vòmit.

I entremig, inesperades ajudes, vincles, ferro.