Com he arribat fins aquí?
Habitació d’extermini. Les lletres es trenquen, no al silenci, no al crit:
a un xiscle a prop de la paràlisis, d’un col·lapse del desig.

La causalitat dels encontres esdevé sorra a les venes. I et reclous
en antics camins que no són rutes. No veus ningú, només blocs grisos del temps.

A la tauleta de nit ja no hi han despertadors. Mòbils sota el coixí amb les seves alarmes
de músiques tan belles, en altres moments.

Sol de tu mateix, t’oblides en dies, no llargs: breus i d’intens cansament.
Una remor et neguiteja fins un malestar ja incomprensible.
Elles creixent. I en tu, una barreja d’orgull i de tristesa i d’alegria.

Qualsevol moment és ja irrecuperable. Lo que no és ara, mai serà.

Abisme. No és en mi l’abisme. Em rodeja, m'aïlla.

Miro els teus ulls, fins trobat el somriure: el demà existeix i hi som.
Les portes s’obren a corredors on la llum explota.

El nom que no recordo, clau oblidada. La camera en suspens, imatges que no seran fotografies.
Cadenes d’oblits, i el tacte agradable del teu cos, quan t’acostes
i entres en contacte amb mi. Corrents magnètiques. Translacions en l’espai.

La pesada profunditat de l’aigua. Consciència de perdre l'aïllament. Foscor de gravetat.
La por de deixar de ser. Fusions. Creuar una ciutat.
On s’ajunten els mars, mes enllà dels noms.
Però no som mars, potser si aigua. Arribar a ser molècules. Consciències a nivells
impossibles. L’amor es una porta. Una curta carretera sense final ni rutes. Al record. Vertigen.

Aismalibar, nom mític en histories personals, mínimes, anònimes.
Missatges errats. L’autor que no recordes, i la cançó. Il·luminacions entremig de llistats.

A Walk On The Wild Side. Era aquesta. Lou Reed
Una senzilla porta entre habitacions en la casa sense número.
M'empenyés al passat, sense pretendre-ho.
El dibuix del recorregut de les boles en una taula de billar, imaginada. I begudes, sense provar.

Despertes en un lloc erroni. Encara no es clar, ni clareja.
No pots dormir de nou. Acorralat: un cercle que s’obre i es tanca dins teu.
Les mans petites de les teves filles no et poden guiar fins a fora, salvar.
Només et queda amagar-te en els portals. Gabinets antics a les mans,
esperes el pas dels teus enemics. Assassí. Lucidesa.

Borres escrits com borraries rastres: el teu propi rastre.
Pedretes blanques, paraules i claus que parlen de qui estimes.
El bosc temible i fosc, salvatge. Ningú et trobarà.
Ni tu podràs tornar, des de dins de pagines i camins i carrers: closos.

Ets tu qui morts? Lacerat abans de l’alba per la teva pròpia ment?
No entens el per que t'esperen només aquestes platges sense llum.,
quan surts de la son com a una planícia blanca de difícils límits.
Alguna cosa t’han dit des de les altres habitacions que no has arribat a escoltar.
I qui ho ha dit, qui es?

Hores desprès, res es greu ni crucial. Tens un passaport on es el teu nom, no el teu rostre.
Però elles dues si son salvades, en una guàrdia dolça de capses i contes.