Ahir (dimecres)

Arribo a no saber que escric. I quan menys ho se, més repeticions de paratges.
Hi han els carrers comuns, però també carrers particulars d’escales on el teu cos si
ha passat algun cop. Potser fa molt. Hi han paraules antigues, que no dius ara.
Una llista de signes que s’enfonsa en túnels verticals. Figures. El traç d’una ma
en el dibuix d’un rostre. On ets tu?

Avui (divendres)

L’estructura es derrueix. Diferents moments que es barregen fins el límit
I es desfan. El somni foragita tota possibilitat de comprensió.
Mucoses inesperades.

Hi ha un somni, mes real que la tarda anterior en sales d'espera d’hospital:
el lent degoteig del minuts. Pèrdua. Nessum Dorma. Dolor de superfícies en gris.
Una sensació literal, que guanya el cos. Una malaltia dins, un oratge.

Hi ha un somni que no pots mesclar en les hores del mati. Incomprensible.
T’esberla la realitat i no saps ni qui es, ni on es.
Una fina ratlla de guix separa objectes i tensions, clips.

Amb qui somio de nit, i toco el seu sexe, com si fos meu?
I el desconec, signe, però no el rostre, no el nom.