T’acostes i em murmures vagament xifres, fins excitar-me.
I descobreixo en la teva mirada perduda la liquació del teu sexe.

Les portes son tancades. I la nostra targeta no obre l’espai fins les finestres del somni. En el silenci
del corredor veig figures sexuals. M’han clavat un ganxo a l’espatlla. I m’estiren.
Una ferida que no sagna, només un degoteig de records
que prenen la forma de coits entre les hores.

M’abraces amb tal força que m’ha arrabasses d’ells, fins els vidres del carrer.
Nu, i tu vestida. El membre erecte. Somrius des d’algun lloc que no ets tu mateixa
però que crema com un cos viu sota el desig. Ells no arriben a veure res, un gris que es perd.
Il·legítima cursa fins els grocs en explosió. I el negre.

El tacte de la teva cintura és estrany, com de pedres cobertes per molsa. I miro que penetro,
i et veig mirar-me, des d’allà. Certesa d’una xifra: quaranta-vuit.

El reflexa del silenci en les parets. Estranys miralls, portes que fugen de corredors
circulars. El·líptics. Els absents son un buit que desapareix en la negror.

Les vibracions dels seients dels autobusos. I en el carrer, les llambordes enterrades
son un pes en el vol dels ocells.

Però es igual: et veig i el somriure es un camí que no existeix
i del que escolto la música i quasi paraules.
(diguem dels teus ulls el record del capvespre i de les teves mans la carícia al centre)
(diguem el perquè et busco a tu, impossible, d’altres portes vidrades)

D’altres dies, les hores que es perden i moren en espumes brutes. Res recuperable, només l'intercanvi.
Diners. Cansament.

Forces magnètiques. Invisibles gestos que una camera esborra de realitats
fluctuants. Els silencis repetits com un ritme de llums en els carrers.

I a l’escala, de cop, inesperades neteges. Motius ocults d’estranyes estances,
que entren aquí com un perill constant i somort. Convivències difícils.
En cercles oberts però confrontats. Ignorar. Guerres de baixa intensitat.

Exorcismes. Cerimònies d’expiació. Pintar façanes que s'enfonsen en un somni
sense colors. A cada braçada respires, l’aigua molt freda, la platja ja lluny.
I un somriure. Clar i obert. Com el record del dies d’estiu.

Una sola frase seria suficient. Un gest només, que arribes fins a tu.
De tots els llibres, un paràgraf. I de totes les mirades, la que cau en una renúncia.

Unes hores son com agafar un tren en marxa. I es cert que l'escriptura autentica
es la de les paraules de la infància, però mes enllà de l’ infància.

Que darrera les portes no m’esperi l’angoixa i la malaltia. Que em quedi l’imatge d’unes veus
i el plaer de la bellesa. El record d’unes ombres i el vapor de l’aigua bullint.

Poder sortir al sol del balcó, i sentir l’amor en la pell nua.
Tres gots a la taula, i un de vi, i un altre coca-cola. Pentagrama i rellotge d’aigua,
Per el teu rostre. Des de uns altres cantons.

Un nus de silenci. A les portes el color de la desesperança. El corredor dels absents.
Els dilluns desprès de vacances. Advocats amb sentencies d’estranys sospirs
i un petit ocell que es manté en l’aire, immòbil davant de la finestra del despatx.

La gent que estimes, la gent a qui t’agradaria abraçar. Aquesta nit.

Una espera. Arenes del plor. Ascensors de parets llises. Entre les dents restes d’ensalada
i una paraula i un somriure, per a tu.

On germinen els poemes. On les imatges es graven en papers sota la mirada
d’ella. Difosa, i repetida amb diferents cabells i llenguatges.

Et dono la ma, i con en un somni, t’acosta i em beses. Els teus llavis en els meus dits.
Mescla. De la teva sang, oblit. De la sang, mes enllà. Substància i elevació.

El darrer es un engany, i el primer una trampa. Entre els comuns, una vida normal.
Et dic una endevinalla i la resposta desfà el nus. I dins la musica, una veu
que parla de les hores del dia, i de trens aturats abans de les estacions.
Gent que no arribarà i gent que camina per les vies, com per flors.