On ets?
Et crido fins sagnar, fins emmalaltir, fins el desesper. I no em respons.

On ets, que no arribo fins a tu?
I et crido amb tots els noms que et se.

Surto a la nit, i l’eco de la meva veu em torna i fa mes fosca la teva absència.
Una obscuritat que penetra en els dies que vindran.

I a les parets, esquerdes. I dins les esquerdes, fissures de llum que obren aquest espai
on quasi no sóc.

.

On ets?

Qui ets?

Dorms aquí, al meu costat, tranquil·la. Escric mentre dels teus somnis només
m’arriben finestres tancades. El gest mínim, les paraules que els teus llavis
només dibuixen.

Anoto dels dies, lectures, visions. Tendrums, pa moll, les ales quasi malaltes
d’un petit ocell. Espuma blanquissima de les ones. L’aire ple del pol·len de futures flors.

Fissures: dels túnels presoners, de les parets injustes. Potser només
pistes a més túnels, cecs. A portes closes, sumaris erronis, lents inverses.

Migdiada d’estiu, on t’espero amb un somriure. Vetllo el teu descans,
i mentre, m’atreveixo a entrar en els corredors circulars. Vaig fins una paraula
i la toco: consistència de cos, del desig on tremolen els amants. Per dins, allà, el silenci
en el capvespre és com saviesa. Quietud.

Tinc 47 anys i he mort 4 vegades.
Un pou. Un badiu. El mar desprès de les vies.
Un carrer amb arbres. Unes escales d'estació de metro.
I unes altres de soterrani. Esglaons de malsons.

No se el significat del nombres que escric.
Tres amors i oblits que no conto.
De la memòria emergeixen lo que no és record.
Dos vuitanta, zero sis zero set.

Un joc blau, que escrius tu, i jo dic, i aquí acaba.
Territoris del vespre, amb el porticons encara oberts.
Qui podria sortir ara al pedrís de davant i respirar fort l’aire de la nit i els camps llaurats?
Ara, mentre ella feineja encara i elles dormen ja

Dolor físic i tangible i real.

Estigmes que s’imprimeix a la teva carn, per dins.

Per dins del somni. Punxades en la cintura. Cinturons de silici.

El dolor real del somni. Et pinçaven des de dins la cintura, un dolor del que no pots escapar sinó crides i et senten des de fora del somni. Però dins del somni hi ha un altres somni on tu dorms. Només pot salvar-te cridant al llit del costat, on hi ha potser sense dormir, qui des de una forma malèfica et tortura en l’altre somni. I parles, repetides vegades parles perquè no arribes a cridar, però en l’espiral de somnis et lamentes en la realitat. I ella, real, et desperta, des del llit comú

Narracions. No vàlid. Només digues dolor. T’has clavat un ferro: suficient per sentir el vertigen
de la por, i descobrir-te.

No és cert el silenci, ni el teu gest.

Els teus llavis malalts i la foscor de les paraules em són equívocs.

I el que em dius, la teva mirada i les hores, cauen en un oblit d'aigua.

No en miris a mi. Mira el meu cos, desig, però no et preocupis d'haver deixat la porta i les finestres obertes.

En el carrer no hi ha ningú, i la teva ciutat no surt als mapes bífids. La teva casa es closa mes enllà de panys i porticons.

Com una pel·lícula on un mateix actor interpreta diferents personatges. Amb una monotonia d'unicitat. Les veus del somni. El dolor real del somni. El despertar on perds el cafè que preparaves.

Ahir (dimecres)

Arribo a no saber que escric. I quan menys ho se, més repeticions de paratges.
Hi han els carrers comuns, però també carrers particulars d’escales on el teu cos si
ha passat algun cop. Potser fa molt. Hi han paraules antigues, que no dius ara.
Una llista de signes que s’enfonsa en túnels verticals. Figures. El traç d’una ma
en el dibuix d’un rostre. On ets tu?

Avui (divendres)

L’estructura es derrueix. Diferents moments que es barregen fins el límit
I es desfan. El somni foragita tota possibilitat de comprensió.
Mucoses inesperades.

Hi ha un somni, mes real que la tarda anterior en sales d'espera d’hospital:
el lent degoteig del minuts. Pèrdua. Nessum Dorma. Dolor de superfícies en gris.
Una sensació literal, que guanya el cos. Una malaltia dins, un oratge.

Hi ha un somni que no pots mesclar en les hores del mati. Incomprensible.
T’esberla la realitat i no saps ni qui es, ni on es.
Una fina ratlla de guix separa objectes i tensions, clips.

Amb qui somio de nit, i toco el seu sexe, com si fos meu?
I el desconec, signe, però no el rostre, no el nom.