T’endinses en carrers fins allunyar-te del gust equívoc a insomnis i sexe.
Les portes son pedres infranquejables entre la foscor. I de les finestres, cap llum,
laments o el plany d’una bogeria dura, inhòspita. Potser només el crit del plaer
en aquella veu que busques des d'abans de l’alba morta.

Tornaràs alguna vegada i em diràs lentament els pocs nom que sabíem?
I quan tornis, i haurà algú per explicar-te com funcionen totes aquestes coses noves
i inútils?

Hi ha d’haver un lloc on es dibuixin el frec dels nostres dits. Galàxies en espirals.
Col·lisions amb forats negres infinits. I dins del nucli d’un àtom, partícules
elementals on s’inicia el teu somriure. De nit. En la ciutat de la pluja.

Secret

El futur són daus vibrant en la superfície equivoca. L’atzar,
una matemàtica embogida de numeracions perdudes. La finitud,
prestatgeries per suportar la immortalitat, una idea que ell va descobrir.
Entre les pàgines de sorra d’una biblioteca infinita.

Grans paraules. Passatges. Entre els carrers, corredors i pous comunitaris.
I la balconada sense porticons.
Tot ho pots esborrar. Cremar la memòria. Incendiar rastres i escrits i l'historia apagada
de tu i de tothom i del que ja no estan. Retrocedir fins la pedra i l’aigua, i el foc,
I oblidar.

El camí a la casa entre el bosc d’alzines. Ella t’espera. Elles t'esperen.
T’acostes a elles i veus el seu gest. Es allà, en aquell moviment, on ets tu.
I l'única cosa que vols salvar per demà.

Despertes en un lloc erroni. Encara no es clar, ni clareja.
No pots dormir de nou. Acorralat: un cercle que s’obre i es tanca dins teu.
Les mans petites de les teves filles no et poden guiar fins a fora, salvar.
Només et queda amagar-te en els portals. Gabinets antics a les mans,
esperes el pas dels teus enemics. Assassí. Lucidesa.

Borres escrits com borraries rastres: el teu propi rastre.
Pedretes blanques, paraules i claus que parlen de qui estimes.
El bosc temible i fosc, salvatge. Ningú et trobarà.
Ni tu podràs tornar, des de dins de pagines i camins i carrers: closos.

Ets tu qui morts? Lacerat abans de l’alba per la teva pròpia ment?
No entens el per que t'esperen només aquestes platges sense llum.,
quan surts de la son com a una planícia blanca de difícils límits.
Alguna cosa t’han dit des de les altres habitacions que no has arribat a escoltar.
I qui ho ha dit, qui es?

Hores desprès, res es greu ni crucial. Tens un passaport on es el teu nom, no el teu rostre.
Però elles dues si son salvades, en una guàrdia dolça de capses i contes.