Llargues migdiades de l’estiu. L’ombra
i un silenci espès de calor i vida. El gir del ventilador, la pantalla del portàtil.
El record breu i recent del teus peus en la sorra i l’aigua. Del somni que t’ha fet moure els braços
en la frescor transparent. Les rialles d’elles.
El pòsit de la llum a la retina.

Tancar els ulls i que l’aire emmudeixi. La textura d’estar tan a prop.
Les teves mans m'acaricien, per dins. El tacte de la tristesa,
mentre cura el dolor de les habitacions absents.

Se que veure el teu somriure, m’ho anuncien els núvols
perseguint-se en el cel. I que el ritme amb que truques la meva porta,
es un codi d’antics escribes. On es parla d’oasis i illes, i de la llum
on comença l’alba en els carrers estrets del poble, arran del mar.

I entraràs en aquella casa, i t’agafaran de la mà fins pujar al terrat del vent.
Ella et mostrarà els seus pits. Et miraré.
Sentiràs el riure de les nenes en el carreró de baix.
Fins a tu. La paret emblanquinada, enlluernadora sota el sol: mirall
on et veuràs en diferents rostres i personatges.
Una tarda senzilla en l’oreig de les ones interiors

Aplicadament busques llibres. T’empeny la bellesa, la màgia de les paraules
arran del deliri. Ereccions de membres d’aigua dins el teu cos d’herba.

La pluja dins els llibres. Imatges adolescents. Un rec de lletres desconegudes
fins la pell de qui estimes. Des dels núvols de l'absència. Soledat on s’inscriuen els altres.

I trobes de cop teories de Budapest. I es cert que escrius frases que no entens.
I et sembla percebre la segona vida de les coses. I que destrueixes murs
amb frases d’altres. Algunes citades, per que et son evidents. La majoria
amb la sospita de ressons que ja son la teva cal·ligrafia.

La mirada que em fascina i desitjo i anhelo posseir. La mirada que em buida.
La mirada que quasi mato a cada penetració. O a cada renuncia i allunyament.
Aquesta mirada que s'hem repeteix entre els anys, i que mai veure en el meus ulls.
O potser en el mirall, dins, del meu cantó. Des de dins, acabarà sent meva?