On ets?
Et crido fins sagnar, fins emmalaltir, fins el desesper. I no em respons.

On ets, que no arribo fins a tu?
I et crido amb tots els noms que et se.

Surto a la nit, i l’eco de la meva veu em torna i fa mes fosca la teva absència.
Una obscuritat que penetra en els dies que vindran.

I a les parets, esquerdes. I dins les esquerdes, fissures de llum que obren aquest espai
on quasi no sóc.

.

On ets?

Qui ets?

Aigua. En cercles. En l’aire esfèric.
Les teves mans al terra. On ets?

Una pluja agònica sobre la sorra. Per què l’esforç i les pedres rectangulars?

En el vent que ens arriba, molècules de mort. Ofec de rellotges on fitxem hores a canvi de vida.

Necessito aquella geometria del camins nous.
Em diràs els noranta-nou noms del teu desig?

Escrius en pagines gastades. Minúscules pompes de colors en el marge
de les frases, o de la mirada del núvols.

Un tremolor que m’acosta el teu cos

Marcar amb agulles, obsessivament, les passes que fas en el plànols cecs.
Plànols cecs que no saps que són però que agafes i consultes, i tractes de llegir,
amb les mans tremoloses. El tremolor de traspassar els límits i quedar al descobert
del vent i del gel. Perdut de la mà que et portava.

I un perill inconcret i desorbitat. A la boca de l'estómac i a la punta dels dits.

Drogues. Escapar. Només per oblidar el ara roent.
L’amor com una droga. I gel i vent.