De cop el buit. Els camps erms i cap frase. Cap musica t’acull, cap
habitació per a tu..
El lent camí que arriba fins el desfonament. Els cossos on l’aire penetra, cases
derruïdes. Per que no em dius els noms, per que no puc escoltar-te.
Gires el teu somriure a llocs a on no sóc. Evites reflexes de mirades.
Solitàries papallones de seda, fins morir.

Corro fins els miralls, però només em veig d’esquenes, allunyant-me.
I les paraules són passades, res.

Hi ha un somni: un bosc de nit il·luminat per els llamps. Una fila de cotxes
a tota velocitat per on no hi ha carretera. Un xoc imminent, però que no esdevé.

Hi han altres finestres. Paisatges dels que no parles i on viu la plenitud.
Aixeques acta del gest de les hores. I després quasi amagues. Gelosia bàsica.
No pots comprendre la teva pell tibant-se en el buit.

Una sola frase seria suficient. Un gest només, que arribes fins a tu.
De tots els llibres, un paràgraf. I de totes les mirades, la que cau en una renúncia.

Unes hores son com agafar un tren en marxa. I es cert que l'escriptura autentica
es la de les paraules de la infància, però mes enllà de l’ infància.

Que darrera les portes no m’esperi l’angoixa i la malaltia. Que em quedi l’imatge d’unes veus
i el plaer de la bellesa. El record d’unes ombres i el vapor de l’aigua bullint.

Poder sortir al sol del balcó, i sentir l’amor en la pell nua.
Tres gots a la taula, i un de vi, i un altre coca-cola. Pentagrama i rellotge d’aigua,
Per el teu rostre. Des de uns altres cantons.

divendres matí (d'un)

Inventaris de signes. Significats tancats. Grans portes metàl·liques obrint-se
en un matí on els fils del somni voleien encara en la teva mirada.

M’aturo i t’escolto. Em parles de lo mateix, a cada moment. Les paraules,
les mateixes paraules en un gir que troba les cruïlles i els sostres del carrer on la pluja cau d’una forma fosca. Per les finestres obertes veus les cases ventilant-se d'una nit atapeïda.

diumenge matí (de dos)

Te'n vas uns dies, un campament al delta. I queda un silenci. Una tristesa que omple la teva falta. En l'absència ets solidifiques, es fa conscient la teva veu, el teu gest que omple la casa i la meva vida. En l’acceleració, el vertigen, dels rellotges i dels dies, ets aire on respiro. Ara, quasi imperceptible, invisible, l’aire es gela. Una boira transparent. Cristalls microscopis fets de les paraules que ara no sento.
El lloc de les coses que estimen quan els calaixos del nostre cos són buits.

No és cert el silenci, ni el teu gest.

Els teus llavis malalts i la foscor de les paraules em són equívocs.

I el que em dius, la teva mirada i les hores, cauen en un oblit d'aigua.

No en miris a mi. Mira el meu cos, desig, però no et preocupis d'haver deixat la porta i les finestres obertes.

En el carrer no hi ha ningú, i la teva ciutat no surt als mapes bífids. La teva casa es closa mes enllà de panys i porticons.

Com una pel·lícula on un mateix actor interpreta diferents personatges. Amb una monotonia d'unicitat. Les veus del somni. El dolor real del somni. El despertar on perds el cafè que preparaves.