Un mur obert a la tarda. Portals i portes. Hi ha una línia argumental en els escrits.
També hi ha una lògica de l’al·lucinació?

Et porto grumolls de fang. I en les butxaques tinc tòtems d’alabastre?

En els corredors hi ha una absència. I en les rajoles, gots plens de paraules liquides. Llum.
Perque la foscor es un ofegament en la quietud. Una angoixa penetrant les parets, desfent el cossos abans de la carícia i el desig.

Pujo les escales que després baixaré. Resseguir el relleu dels dibuixos.
Hi han portes al soterrani. I també esglaons que segueixen pujant.
Qui te cura de les plantes amb la mirada cega?
Qui deixa cada mati a la bústia la mateixa carta, incansablement?

A cops m’acosto, fins el vertigen, a un abisme que desconec, i que crema sord.
Però no traspasso el llindar marcat. He fet vots, promeses estúpides que no recordo,
però respecto.

Espero.

Lucidesa.

Dins els nostres ulls hi han tots els dies que hem viscut.
I a la nostra veu, totes les paraules que hem après i dit i oblidat.

En el mirall hem veig, envellint. Però en la mirada, hi ha un encadenat de temps.
Soc jo, d’ara, però també soc el que era.

Un lent espellar imatges i dolor. Una aigua de superficie. Un pou que crema en el record. I a la galleda que puja, monstres o només aire, o objectes perduts,
coses que en el tacte del teus dits reviuen i moren.

Som molts, aqui dins. I no sempre estem d’acord. Encara que tots miren a la finestra,
el dia aquest en la pluja.

Un tret obrint els camins de la nit. Dolor.

Les mínimes rutes on acaba per moure's el trànsit lent d’una vida.

Despertes de la migdiada a una tarda on ja quasi no queda res de la sorra de l’estiu.
Fa un moment, entre les columnes de fum del fràgil somni: pensament impossibles.

A la paret es mouen les ombres de les fulles de l’arbre del carrer.

El sol en els límits concrets del quadre. Pintura. L’art del moviment i de la mort.

El tret esquinça el guix. Trenca el maó, i penetra a altres habitacions. Ja res teu.

Nu de veus. Com un mag, mous les mans i de l’aire buit sorgeix l’aroma d’una noia nua. Angoixa antiga.

Els núvols dibuixen una incertesa de moments. Colors en gris. Espai
sense línies. I la llum brilla en un esclat d’aigües, i mirades.

L’anyell i darrera els teus ulls, dins, la sang relliscant per els llavis i el rostre.
L’animal mort i el desig de les hores obertes. Saciar-te.
Fins l’agonia furiosa de l’esperma en l’estómac. I en el seu ventre les senyals del foc,
la desesperança. El sexe obert. Paisatge desolat. Marea baixa.

Desprès es qualla la matèria intangible. Espessa absència de pluges, actes, memòries.
El viatge no fet. La carretera que gira com el gest de la mà en el cor d'el·lipsis.

La realitat filtrant-se i desapareixen en acceleradors de particulars, en dades econòmiques que ens redueixen a una por de pobresa.
La realitat son portes i murs. Arbres d’acer i escultures d’herba en un vertigen.

Realitats dels fulls i de les rameres del vent, i de les soledats. Crit llunya en passadissos circulars. I tu.

Una petita habitació i el moviment de les agulles del rellotge.
Et treus la roba i comences a despullar-te. Fins quedar nua de tu mateixa.

Per que d’altres escriuen estranyes paraules, o escolten de matinada els laments somorts en les parets de la seva vida. Drets.
Per que mes enllà de les rancúnies i de tots, hi han les paral·leles del reconeixement.

T’acostes. Sivelles et penetren. Estampes de martiris. I un somriure que brota.

El moment on gira la lucidesa. El vertigen de la mirada en una immobilitat
de certesa, d’exactitud febril. La veritat es una al·lucinació:
una flor oberta, descomponent-se en nous colors.

Ningú en els corredors. Les habitacions de la veu. Tu hi eres.
Gent estranya en sales d’espera. No són les teves en aquell dia.
Repeticions de diferents posicions fins la seguretat coneguda.

La casa de la teva infància ja no existeix. Si en el teu record.
I després de tu, deixarà de ser?
I tu: qui ets tu? jo? el desig? qui m’escolta? qui desitjo? tu? vosaltres?
Puc anotar, frase a frase, el subjecte real de cada una. Com puc inventariar
les habitacions i els mobles d’aquella casa. Exercicis de la banalitat. O crucials.

I la gent que hi va viure abans de nosaltres?

Repeteixes la mateixa paraula en veu alta fins disgregar el so del significat.

Forces magnètiques. Invisibles gestos que una camera esborra de realitats
fluctuants. Els silencis repetits com un ritme de llums en els carrers.

I a l’escala, de cop, inesperades neteges. Motius ocults d’estranyes estances,
que entren aquí com un perill constant i somort. Convivències difícils.
En cercles oberts però confrontats. Ignorar. Guerres de baixa intensitat.

Exorcismes. Cerimònies d’expiació. Pintar façanes que s'enfonsen en un somni
sense colors. A cada braçada respires, l’aigua molt freda, la platja ja lluny.
I un somriure. Clar i obert. Com el record del dies d’estiu.

Els moments es repeteixen, com segones oportunitats quan ja res
es igual. Queda l’aire, l’imatge d' un cos cremant-se al final del carrer,
dins nostre. Quan ja no arribo a aquell cos, i no arribar m’allibera,
estranyament, com allunyant-me mes enllà de mi trobo la meva pròpia abraçada.
Transcendir els vagons on viatjo. Ser només moviment.

I en l’andana, repeticions. M’esperes d’esquena. Espera equivoca. Com mirades omplin
espais de dubte on només hi havia corredors. Enllaç fitxa o provisional.

El cansament et guanya com una estació directa al son.
L’amor com una droga dura. Símptomes de la seva abstinència, la vida

en la cruesa despietada de lo real, fins l’al·lucinació.
Hi han metadones: musica: musiques on el tacte s’acosta a la tendresa.

Somriure, el pètal caient al terra, a poc a poc. Vermell. Blanc.
Els ulls. La mirada autentica: quina?
Tot cansament acaba en un gest d’altre que et mira, o que es mou
com un tros de bosc a la teva presencia.
El bosc et nota? En sap en ell?

En la foscor camines amb els braços estirats endavant.
Recordes el mati com submergit en un somni sense fils. Massa real. Potser malsons d’altres
que et fan actor de teatres dels que ja ets fora.

I tu, jo, on ets, on soc? Remiralls, potser només amagatalls sense paper.
T’atures i mires el vent en l’arbre. Fissura de lo real en aquelles branques.
Túnel vertical a l’altre tren. Somriure: et cures de soledats d'infància.
Escrius frases fins acumular un mur, des de on saltar i posseir
el mínim espai d’una mirada, l’aire per un somriure. Posseir-te a tu mateix.
Per repetir el joc on la darrera casella no es la mort. Si, bemoll.
Tronc. Rasa. Vena. Cànula. Estrip. Bes. Et miro.

Els arbres, tenen por quan fosqueja en el bosc?
I tu? Agafaràs de nit, a peu, el camí que el creua?

Trigaràs mes que l’espera, i quan en sortís, ja tard, ja clar: qui seràs?

Com una mort sola en les habitacions. I la roba penjada, encara molla, a la terrassa.
Com saber el límit exacte on comença l’aire que respires i en el que hi ha l’alè dels morts.
Com si la teva vida fos l’ enrradadera que s’arrapa a les parets del badiu, que beu
directament del pou.

Sortir de tu, i ja no tornar mai. Embogir en un crit que desfà la pròpia por i ens faculta
de la por dels altres. Passadissos circulars.

O potser només en la foscor abraçar un arbre amb l'abraçada que mai has tingut.
I ser fort a la pluja, i que les seves gotes transpirin en tu, com una suor dels temps dels rellotges.

Assegut en bancs que ja no son a les andanes, deixes passar trens que ja no son els teus,
i apuntes en papers numerats, els seus horaris enigmàtics, per elles
que corren per les voreres d’avingudes: arbres que s’amaguen sota l’ombra dels edificis.
La mateixa substància com no poden evitar l’enllumenat nocturn.

Dolor físic i tangible i real.

Estigmes que s’imprimeix a la teva carn, per dins.

Per dins del somni. Punxades en la cintura. Cinturons de silici.

El dolor real del somni. Et pinçaven des de dins la cintura, un dolor del que no pots escapar sinó crides i et senten des de fora del somni. Però dins del somni hi ha un altres somni on tu dorms. Només pot salvar-te cridant al llit del costat, on hi ha potser sense dormir, qui des de una forma malèfica et tortura en l’altre somni. I parles, repetides vegades parles perquè no arribes a cridar, però en l’espiral de somnis et lamentes en la realitat. I ella, real, et desperta, des del llit comú

Narracions. No vàlid. Només digues dolor. T’has clavat un ferro: suficient per sentir el vertigen
de la por, i descobrir-te.

Rastres de perfum a la vorera.
Al bosc, animals en zel.
A la ciutat, camuflatges. Màscares.

Per dins, no arribo, només el record.
No se el nom. Es als magatzems.
Descargoles lentament el petit tap. El desig es allà. Directament a tu,
directament al passat. Aquesta nit, per exemple,
amb la mateixa intensitat de totes les llum: real i somni i pell.