Elements essencials. El codi exacta d’aquesta llum que entra per la finestra. De la veu que parla a uns ulls tancats.

De la respiració lenta i fonda de les cases derruïdes.

Et preguntaran dels llimacs de la nit. De la seva baba omplin tota la zona on no arriba el somni.

Els llocs on mai arriba ningú. On ningú ha d’arribar.

Sota els ponts hi han dibuixos, i sota les taules les línies de murals escolars.
A les capses de sabates s’acumulen papers i frases, fotografies en blanc i negre.

O elements banals. Construcció obsessiva d’escales inverses. Un lent encongiment fins la solitud i la mort.

Una frase que és un punyal, breu i fervent i ràpida: a on endevino l'alè de l’enemic.
I on és ell quan en parlo? dins meu l’odi fins negar l’aigua?
Jaculatòria: fosc capellà predicant amb signes externs de luxúria.
Vàlvules de seguretat en submarins sota el gel de planetes sense estrella.

Arribar tard a la sala. Silenci inesperat en les cadires.
Després, rostres coneguts: els color il·luminats.
Habitacions de la llum. En el corredor, ella. Encreuament de somnis
en trens d’alta velocitat. En les mans un got de paraules, blanques, liquides.

Fragments. Llibres en triades, lectures possibles.
En les parades de l'autobús, un cos em parla del desig a l’estiu.

Aigua: com poder donar-la a l’enemic, si és lo més semblant a l’amor?
I l’amor, escorrent-se en les fissures del terra.

Dorms aquí, al meu costat, tranquil·la. Escric mentre dels teus somnis només
m’arriben finestres tancades. El gest mínim, les paraules que els teus llavis
només dibuixen.

Anoto dels dies, lectures, visions. Tendrums, pa moll, les ales quasi malaltes
d’un petit ocell. Espuma blanquissima de les ones. L’aire ple del pol·len de futures flors.

Fissures: dels túnels presoners, de les parets injustes. Potser només
pistes a més túnels, cecs. A portes closes, sumaris erronis, lents inverses.

Migdiada d’estiu, on t’espero amb un somriure. Vetllo el teu descans,
i mentre, m’atreveixo a entrar en els corredors circulars. Vaig fins una paraula
i la toco: consistència de cos, del desig on tremolen els amants. Per dins, allà, el silenci
en el capvespre és com saviesa. Quietud.

T’esperaria en el Layon cada mati, entre un lent cafè amb llet i el diari.

Tampoc sabria lo que creix sota la pell.
I el per que aquell noia s’acosta, fins sentir la seva olor, i s’allunya.
Una camera fotogràfica sobre la taula. Fotografies.
Les fotografies que voldria fer jo, aquí dins, allà dins.

Entre les cues de gent, els colors de la roba, els rostres. En el despatx,
converses que no sento, i que no em són alienes. Quin son els altres rostres?

Entre la mescla, destrio el somriure i la joia al descobrir el petit ocell. Les mirades
dels colors de la mel. La fissura de la fotògrafa desconeguda,
que sorgeix entre les pàgines i les absències repetides.

Novembre no tindrà frases des d'aquí.

Potser acaba el moment d’escriure això.
Un llarg moment que durà sis mesos. Un moment breu entre una mirada i un gest. Instant de rellotges atòmics.
Quina és la durada d’un viatge de tornada? i del moviment d’una relació? d’una conversa? d’una música?
Els meus auriculars estan destrossats, però sento la música: rotunda: Escape! The Hours,
Philip Glass. D’una forma inapel·lable. Rotunda.

Frases. Hi han frases que si són veritat. O absurdes. O una presència de claraboies.

Si entro en la ceguesa, escoltaré en la teva veu la forma dels núvols, el gest de les coses
quan desapareixen.
La mort no és possible entre els murs aixecats amb les mans i les paraules.
Fissures: esvorancs: delta.
Combinacions. Permutacions.

Oracle de dies d’uns altres calendaris, els sacerdots et lapiden fins
els penya-segats de la costa.

Ahir
.
Esquadrons de la nit.
I en el silenci dels corredors,
les balises en un parpelleig
de por.
.
Vençut per el cansament.
L’estona justa per que quedi temps de veure una pel·lícula.
El tic-tac del rellotge del menjador és el soroll de la pluja,
o el soroll de la pluja és el rellotge del menjador.
Coleòpters, si tanco els ulls. No acaba de marxar la darrera persona,
no acabo de deixar de fer lo que feia abans de dormir-me.

.

.

Avui
.
Fissures de la realitat.
No hi ha frases. Paraules soltes que no arriben al ritme.
I com un mirall, emmudeix la veu fora de la seva pronunciació.

El moment exacte que canvia el vent. El gir de massissos d’aire sobre el mar.
I de dins només pots recuperar fissures. Relacions improbables. Converses que imagines.
Conceptes que es repeteixen en relats que em fan llegir. En el record d’altres.
Serps marines clavades a les portes.
Serps de riu reptant des d’aparcaments desventrats.

I en el entreacte dubtós d’una obra de la que voldries marxar,
una paraula que encara no has escrit aquí: cadàvers.
Ja no fissura. Esvoranc.

Itineraris. Lentes avingudes on no passaran les riuades ni la soledat.
El camí que voreja els boscos mes alts i que s’endinsa en les valls i fondalades.

En una infància hi havia cases allà baix. Estranyament aïllades, extraradi de la muntanya.
Hi vivien personatges fascinants a qui el sol besava el front. Cicatrius
de llum de lluna. I a les platges, l’esperança de cossos on sortir del naufragi.

Itineraris on ningú es perd, ni ofega, ni malmet esperances. Escales vigilades
en recintes en enderroc. I en construcció la mirada del record.

Els dits ressegueixen a les pedres les fissures de la nit passada. I en el teu gest
cristalls o corals quallant des del pes de la pluja. La ruta dels núvols
en una direcció possible.

Creues el paisatge. Per un moment et veig. Crit d’au mes enllà dels núvols,
en un vol arran de mi. Obres la porta de fora. Encontre des de
perspectives inesperades. Que són els túnels del metro? I els corredors desconeguts?
Si el teu reflexa, el teu rostre, és a les finestres.
I el caminar del teu cos. Moviments de dansa en els sotracs.

Gestos i senyals d’educació i deferència i salutació.
Batega i es remou, dins, una fissura. Com el perill d’un animal intuït dins la habitació tancada. Despertar de l'hivern després del fred.
I el teu cos s’aproxima, el sento dins meu. Petit dolor des d’un got
on la llum s’arremolina i beu de nosaltres.

.

.

.

Si passa un dia, ja res es igual. Els somriures ja s’han esborrat de les parets,
i de l'abraçada queda l’aire ocupat i absent. Dels teus ulls no veig la mirada.

I les paraules, papers estripats damunt la taula. Però en el somni
son vidres i cristalls dins la pell. Rutes on hi ha inscrit
el nom que et salva en el despertar. Paisatges que construeixes per alguna cosa.

(dos dies abans)
El moment del canvi de color d’un semàfor,
des de dins el cotxe aturat: veure una llarga abraçada.

(Ja desprès, ja de nit, tanco els ulls per pensar una frase, però la son em pensa a mi.
Com un esforç de sortir, de mantenir-me despert.)

Em falta l’aire, em dius. I no es fins quan ja marxo que penso que potser estàs malalt.
I a la porta de l’entrada, les paraules amables que no t'he dit em fan mal.

Somriures. Reconèixer interpretacions de personatges, en els corredors de l’espera.
En els bars, dames de companyia de senyores, menjant croissants,
I a la barra homes sols miren cap a la porta, sense esperar res.

La noció de fàstic corrompent la carn, els ossos, el cos.
(per que acabar amb aquesta frase?)

(ara)
Podràs veure una pel·lícula. En trossos de temps recobrat. Com tornar d’una malaltia.
Desprès de les proves, l’aigua s’aquieta, en un pòsit de tristesa. L'eufòria tan lluny.
Els dies, com una formació coneguda de situacions, fets, alegries i presons. De tornada.
Ja desconnectat, tornar a tu mateix i a vosaltres. Quotidianes parets conegudes, treballs del cansament.
Res a dir. S’allunyen trens desconeguts. Els paisatges nocturns que travessen, com raigs de llum entre la foscor esberlada.

Tinc 47 anys i he mort 4 vegades.
Un pou. Un badiu. El mar desprès de les vies.
Un carrer amb arbres. Unes escales d'estació de metro.
I unes altres de soterrani. Esglaons de malsons.

No se el significat del nombres que escric.
Tres amors i oblits que no conto.
De la memòria emergeixen lo que no és record.
Dos vuitanta, zero sis zero set.

Un joc blau, que escrius tu, i jo dic, i aquí acaba.
Territoris del vespre, amb el porticons encara oberts.
Qui podria sortir ara al pedrís de davant i respirar fort l’aire de la nit i els camps llaurats?
Ara, mentre ella feineja encara i elles dormen ja

Somriure, el pètal caient al terra, a poc a poc. Vermell. Blanc.
Els ulls. La mirada autentica: quina?
Tot cansament acaba en un gest d’altre que et mira, o que es mou
com un tros de bosc a la teva presencia.
El bosc et nota? En sap en ell?

En la foscor camines amb els braços estirats endavant.
Recordes el mati com submergit en un somni sense fils. Massa real. Potser malsons d’altres
que et fan actor de teatres dels que ja ets fora.

I tu, jo, on ets, on soc? Remiralls, potser només amagatalls sense paper.
T’atures i mires el vent en l’arbre. Fissura de lo real en aquelles branques.
Túnel vertical a l’altre tren. Somriure: et cures de soledats d'infància.
Escrius frases fins acumular un mur, des de on saltar i posseir
el mínim espai d’una mirada, l’aire per un somriure. Posseir-te a tu mateix.
Per repetir el joc on la darrera casella no es la mort. Si, bemoll.
Tronc. Rasa. Vena. Cànula. Estrip. Bes. Et miro.

Escric per despendre'm del malestar, per enganxar-lo en frases que després rellegiré,

amb el plaer de la bellesa. O això crec o desitjo.

Llistes d'admesos. Llistes d'exclosos. Funcionament normal i quotidià de la vida.
Però un magma resinosos ens taca la roba i embruta la pell. Àcid.

El teu nom no es a les llistes. Però, quin es el teu nom?

Hi han llistes amb un sol nom repetit monòtonament fins al final de la pagina. Fissura, terror.
Hi ha qui escriu el seu en llapis, a la paret. I qui tatxa el d’altres.

Expert coneixedor de les rutes del metro, en les andanes de les diverses estacions vas deixant copies. Fins buidar els prestatges circulars.

Una estació porta el teu nom d'abans, no el de demà.

Darrera els fulls, els textos verídics de la terra. En equacions embogides.

Estranyesa de portes que ja no s’obren, inutilitzades. I el teu cos en translació.

A vegades una gent em contesta al matí les preguntes inquietants que m'he fet amb altre gent les tardes anteriors.
O persones que no es coneixen semblant mantenir una conversa, a traves del dies, a traves meu.

Altres cops, gent em mostra els llavis, i em confessa malalties: i em pregunto de mi com a extrany metge,
però no hi han paraules enganxades en aquestes mucoses, si en els altres llavis malalts.
Altre gent busca proves de culpa, o el seu propi destí, a on jo llenço les escombraries.
O em segueix en passejades nocturnes, per descobrir entre les meves ombres el desig. I no saben que jo mateix dubto del meu rastre.

Altres mostren les seves dents en un somriure proper a la maldat,com en grups de hienes.
Potser per no sofrir ells, buscant el sofriment nostre.

Giro la mirada. Frases fútils de coses fútils. Per la finestra. el sol entremig les persianes. Mous la mà, espantes les males idees.

Fissures.

Paraules que mai utilitzes, no prohibides però closes en magatzems on el temps
va oblidant trossos del flux dels fotogrames. Com blocs del record

que una olor de bosc semblant a proust, un carrer d’una ciutat des del llibre,
una mirada entre perfils descabellats, exploten per dins nostre.

Des de l’escriptori alt on escric o escrius, infant
que amb els dits ressegueix les fissures de la fusta, les taques de tinta,
les minúscules bombolles en el vernís. Des del llenguatge inapropiat, llarg, dubtós.

Imatges de canyeries antigues, una inquietud d’estar al mig
de passadissos lliures, amb totes les portes tancades, però no amb clau.
En una barreja de llocs i dies diferents.

I llavors trucant al timbre, d’una manera somorta. Entre la musica que escoltes,
sentiràs una veu, unes paraules desconegudes, un significat inequívoc:
les raons de la llunyania, de la nostàlgia, de construir futurs records.
I respondràs amb aquelles paraules, un gest d'absència,
un lliscar la pedra per la superfície de l’aigua. Altres magatzems, pèrdues.