Un tret obrint els camins de la nit. Dolor.

Les mínimes rutes on acaba per moure's el trànsit lent d’una vida.

Despertes de la migdiada a una tarda on ja quasi no queda res de la sorra de l’estiu.
Fa un moment, entre les columnes de fum del fràgil somni: pensament impossibles.

A la paret es mouen les ombres de les fulles de l’arbre del carrer.

El sol en els límits concrets del quadre. Pintura. L’art del moviment i de la mort.

El tret esquinça el guix. Trenca el maó, i penetra a altres habitacions. Ja res teu.

Nu de veus. Com un mag, mous les mans i de l’aire buit sorgeix l’aroma d’una noia nua. Angoixa antiga.

Rutes marcades en groc, jocs de cartes incomplets, timbres de vibracions obscures.
El camí que et tornarà a casa, potser. El difícil equilibri de les coses i el temps.

Aquest matí, al carrer, sense paraules ni estructures ni miratges. Des de fa setmanes.
Els semàfors cecs i l’herba que creix entre el ciment de les voreres.
Tu. I mes a prop, la conscienciació ètica: no és possible la negació.

L’instant de revolta. Focs sinistres i el seu record que ens emmudeix.
Lectures del poeta del paisatge interior i de la llum. Gamoneda.
Res més a dir. Fins començar en un nou full.

I dels lectors magnètics. Esperances superficials entre dues aigües.

Dels dies, et queda a la pell un polsim fosc d’imatges. Un record de corrents elèctriques
apagant-se entre gestos i paraules. Una angoixa de velocitat terminal només despertar.

Dret i aturat enmig del vagó. Les cames tremolen buscant l'equilibri. Ningú et mira.
Ni et mirarà en el tren buit. Un tren endinsant-se en un somni d’oblit.

Et preguntes i crides i ràbies i t’entristeixes del curs dels esdeveniments i dels somriures.
El teu delta s'enfonsa en una pèrdua de mans closes i boira en les esquenes. Soledat.
I també calles i ocultes els motius i les raons de l’alegria, però entremig, rius i atures l'aigua.

I no ets sol. La teva cadira es com altres cadires. El teu lloc el comparteixes.
Púlpit de veus inverses. Inscrius frases en un llibre on el teu full s’estripa.

D’avui

Ahir te un sentit figurat. Temps que ha sigut, que ja no es.

Però no en aquest text, o no volia tenir-lo.

Retenir per un moment la cursa del dies. Com aturar les imatges per poder contemplar,
per un moment, lo que ens arriba a dins.

Un flux, una sinapsis, una concatenació d'estímuls. De l’alegria de viure.

I de la tristesa. Mes enllà del vertigen, la lucidesa per no construir petites cases de nines en els nostres soterranis.

Somnis equívocs, escales dubtoses al malson.
Portes d’acer que tanquen l’horror, però atrapen a altres en el foc creuat.

La necessitat de trobar un sentit en les vides desfetes fins el sadisme.

Una protecció contra nosaltres mateixos. No escriure el seu nom,

per que d’altres noms no tenien que arribar a les noticies i als diaris

Els arbres, tenen por quan fosqueja en el bosc?
I tu? Agafaràs de nit, a peu, el camí que el creua?

Trigaràs mes que l’espera, i quan en sortís, ja tard, ja clar: qui seràs?

Com una mort sola en les habitacions. I la roba penjada, encara molla, a la terrassa.
Com saber el límit exacte on comença l’aire que respires i en el que hi ha l’alè dels morts.
Com si la teva vida fos l’ enrradadera que s’arrapa a les parets del badiu, que beu
directament del pou.

Sortir de tu, i ja no tornar mai. Embogir en un crit que desfà la pròpia por i ens faculta
de la por dels altres. Passadissos circulars.

O potser només en la foscor abraçar un arbre amb l'abraçada que mai has tingut.
I ser fort a la pluja, i que les seves gotes transpirin en tu, com una suor dels temps dels rellotges.

Assegut en bancs que ja no son a les andanes, deixes passar trens que ja no son els teus,
i apuntes en papers numerats, els seus horaris enigmàtics, per elles
que corren per les voreres d’avingudes: arbres que s’amaguen sota l’ombra dels edificis.
La mateixa substància com no poden evitar l’enllumenat nocturn.