divendres matí (d'un)

Inventaris de signes. Significats tancats. Grans portes metàl·liques obrint-se
en un matí on els fils del somni voleien encara en la teva mirada.

M’aturo i t’escolto. Em parles de lo mateix, a cada moment. Les paraules,
les mateixes paraules en un gir que troba les cruïlles i els sostres del carrer on la pluja cau d’una forma fosca. Per les finestres obertes veus les cases ventilant-se d'una nit atapeïda.

diumenge matí (de dos)

Te'n vas uns dies, un campament al delta. I queda un silenci. Una tristesa que omple la teva falta. En l'absència ets solidifiques, es fa conscient la teva veu, el teu gest que omple la casa i la meva vida. En l’acceleració, el vertigen, dels rellotges i dels dies, ets aire on respiro. Ara, quasi imperceptible, invisible, l’aire es gela. Una boira transparent. Cristalls microscopis fets de les paraules que ara no sento.
El lloc de les coses que estimen quan els calaixos del nostre cos són buits.