Després de la pluja, en un aire estrany, m’adormo.
Somio amb la llum que flota en l’aigua,
en els trossos de corda mig podrits d’una platja, en els rostres que he vist avui i
que en aquest moments s’enfosqueixen fins l’oblit.

No equivoquis el dia de la data. Escriu amb lletra pulcra el nom
de malalties, tumors, desficis, buidors. Posa el segell
en el frontispici dels llibres profanats i tanca als armaris tot possible dubte.

Surto al carrer en el capvespre, els núvols tenen les figures de l’esperança
i m'esperen darrera les hores, amb una lleu indiferència feta de desig.

En la muntanya, amb les estaciones, construiran escales de pedra fins la carena.

De cop el buit. Els camps erms i cap frase. Cap musica t’acull, cap
habitació per a tu..
El lent camí que arriba fins el desfonament. Els cossos on l’aire penetra, cases
derruïdes. Per que no em dius els noms, per que no puc escoltar-te.
Gires el teu somriure a llocs a on no sóc. Evites reflexes de mirades.
Solitàries papallones de seda, fins morir.

Corro fins els miralls, però només em veig d’esquenes, allunyant-me.
I les paraules són passades, res.

Hi ha un somni: un bosc de nit il·luminat per els llamps. Una fila de cotxes
a tota velocitat per on no hi ha carretera. Un xoc imminent, però que no esdevé.

Hi han altres finestres. Paisatges dels que no parles i on viu la plenitud.
Aixeques acta del gest de les hores. I després quasi amagues. Gelosia bàsica.
No pots comprendre la teva pell tibant-se en el buit.

Camins embrossats fins desaparèixer. Aire de desert en el bosc clos.
Em mires, i en la teva mirada em pregunto si saps del somni.
Un mirall inesperat i extraordinari en el fondo del corredor
que ens sorprèn amb la nostre imatge d’infants, perduda. Del meu somni, recordo només
que tu hi erats i no era sol. Com no són soles les masies enrunades en els plànols antics.

Converses alienes de mitja tarda. La maldat i la mentida juguen a fet a amagar .
Oblit necessari de hores de buidesa.

Torno a escoltar, repetidament, la mateixa música. Espero, sense ànsia,
trobar el camí que em portava al bosc de les alzines sureres

Totes aquestes hores que pesen com sacs de pedres. Esquena.
Que s’esborraran del record. Com la pols dels arbres de la carretera de terra.
Sota la pluja i el vent d’aquesta nit, de demà o del diumenge.

Aquestes hores que bullen dins elles mateixes, fins l’espuma bruta.
Són només una aproximació a la mort, un càstig del treball, o de les raons de la maldat?

Necessitem caminar una estona llarga, per lliurar-nos i retrobar-nos.
El camí lent. I menjar. El lent menjar que ens salva. Com aire.

Ofegar-te dins l’aigua. Fins empassar-te. Fins obrir els ulls i veure el cul de la galleda.
I penses si la mà que t'apressa sabrà del moment exacte que ja no podràs tornar
a respirar.

Però llavors seria llum. Com un impostor entre la gent. Una prova tangencial.
I la noia que t’ensenya el seu rostre i et demana que esborris que era un noi

En la superfície de la mirada, en la seva bellesa.
Ambigua. De significat obert i ocult. Res, només musica.

Mirades que retens encara quan ja has oblidat els rostres.
Al mig d’una sensació de cansament, maltractant els ossos, de brutícia penetrant-nos en la pell.

Agraïments sincers, a prop de la tendresa, i del color. La gent passa en una roda que no s’atura. Veus amigues entre una resta implacable d’hores, enfrontaments fútils.
Inutilitat sense motiu de converses. Batalles d’aire.

Que queda del temps de treball, sense res? Buidor.
Un baixar del tren en l’estació equivocada.
I entre els papers estèrils,
petites lletres de fusta per escriure el nom d’uns ulls. Que no saps, que no tenen nom. Encara.

No has entrat en joc, creus