Dins, un país on tremola la veu entre cordes de guitarra. La pluja en els vidres és el desig d’un cos nu. Un gest d’oblit surt a fora, a la superficie d’un mar en guerra.

En el moment en suspens en que es deté la llum, i el temps és un rellotge embogit. La mirada es solidifica. La teva imatge es repeteix en cada llàgrima seva, però no podràs consolar-la.

Discordances verbals. Esgarrapa les teles que cobreixen l’engany. Desprès, res entre el silenci. Un abocament de lentitud. Mort entre aquelles herbes cremades.

Retorna a la veu, acaricia aquella mà ja vella. La porta era oberta al carrer i al sol.

Quan no hi ets, la teva casa es sola. Viva?

Un vòmit d’esperma i de fel oblidada.
Grumolls de lletres que no arriben a paraules però si a frases.
Les teves mans captives a vitrines de museu resclosit.
Qui ens salvarà dels guies alienats? Del mati on treballen el seu buit
fins omplir de sorolls de mort el nostre menjar?

Et quedarà el carrer, després, i la nit i els cicles de la lluna. La pluja i tu.
Tu mateix esperant en un viatge on t’has perdut en estacions diferents.
Ciutats on arriben les marees però no el mar.

Resseguir el caminar de la gent, com un vol d’ocells. I el color
indefinit del somni. Allà, els nostres braços, figura de contacte,
les paraules detingudes, el somriure d’uns ulls on tot és possible.
La por visible en els meus palmells. O potser suor, o potser moll del teu sexe.

Zero, ú, zero, zero, ú, zero. Contrasenyes rovellant-se en butxaques
de la roba que no portes.

Ahir

El foc es senyal. No el fum en el cel serè. I és símptoma si et crema
i t’allarga l’hora fosca on et perds en el pati vegetal.

Ja és dilluns, ja es nit. Ja no es possible una mort estúpida
a l’autopista un diumenge al mati. Amb tots els petits objectes de dins el cotxe bolcat
escampats pel terra. Inventari en colors de la tristesa i el dolor.

M’estic dormint. Més poderós que qualsevol paraula, frase, o creació,
l'ànsia del cos per descansar.

.

Avui

No lluitaré per un territori que no és el meu, ni pel desig d’un cos
que les marees que han sigut han fet ja estrany a mi.

Que faré en les altes hores que han de passar encara entre el cansament i el tedi?
Una comptabilitat implacable de les raons de l’aigua i de la pluja,
del cos moll i del crit ofegat de la tendresa possible. A les pantalles d’ordinador es repetiran consignes
de la buidor i de la desraó. Inutilitats que construeixen edificis que haurem d’enderrocar per viure.

Anorèxies: però enmig del vòmit hi han textos, pistes de la sortida. Laberints menors,
entre els maons i les canonades closes, i la maldat dels ferits.

Itineraris. Lentes avingudes on no passaran les riuades ni la soledat.
El camí que voreja els boscos mes alts i que s’endinsa en les valls i fondalades.

En una infància hi havia cases allà baix. Estranyament aïllades, extraradi de la muntanya.
Hi vivien personatges fascinants a qui el sol besava el front. Cicatrius
de llum de lluna. I a les platges, l’esperança de cossos on sortir del naufragi.

Itineraris on ningú es perd, ni ofega, ni malmet esperances. Escales vigilades
en recintes en enderroc. I en construcció la mirada del record.

Els dits ressegueixen a les pedres les fissures de la nit passada. I en el teu gest
cristalls o corals quallant des del pes de la pluja. La ruta dels núvols
en una direcció possible.

La darrera batalla, sota la pluja.
Caigut, derrotat al terra.
L’olor de l’herba molla em recorda a tu.

El tacte dubtós de les teves mans sota la pluja. Els que no tornen, mai.
A les butxaques, sorra humida per les tombes i un plor de més endins.
Fragilitat de les línies que ens mantenen aquí. I el tremolor dels cossos i els esvorancs
inesperats d’un paisatge on els núvols avançant. L'abraçada atura el desgast del temps,
l’erosió de les hores. Però no el buit aclaparador de lo inesperat.

A les finestres, lligues cordills de colors. Mantres de l’alegria i l’esperança.
I amb els dits aguantes els vidres. El ressò del temporal, les ones desfent la platja.
Circumloquis espirals. Escales sota el desfici.
T’apareix un cos com un ocell perdut a la teva habitació .

La pluja al desert. I que el silenci sigui vent fins el teu carrer. Atura la llum
i preguntem el gest de les coses, quan cauen.

Tanques els ulls i sents la terra rodar, dins teu. Més lluny, a Amitges, l’aigua es pura
i freda i sola. I més lluny, a Orió, explosions solars, semblants als castells de núvols
creixent a la teva finestra.

Vertigen de la soledat. I la desesperació empeny exercits. Obra la porta.
T’esperava, em dius, fa estones llargues. Els arbres han crescut, i han mort. I el riu,
ja no passa per aquí. Aigua que ja no trobaré. Arena. Desert malgrat la pluja i tu.

(escriu en el temps verbals correctes, em dius i, mentrestant, el teu rostre es pixelitza en el teu rostre d’abans)

Aplicadament busques llibres. T’empeny la bellesa, la màgia de les paraules
arran del deliri. Ereccions de membres d’aigua dins el teu cos d’herba.

La pluja dins els llibres. Imatges adolescents. Un rec de lletres desconegudes
fins la pell de qui estimes. Des dels núvols de l'absència. Soledat on s’inscriuen els altres.

I trobes de cop teories de Budapest. I es cert que escrius frases que no entens.
I et sembla percebre la segona vida de les coses. I que destrueixes murs
amb frases d’altres. Algunes citades, per que et son evidents. La majoria
amb la sospita de ressons que ja son la teva cal·ligrafia.

La mirada que em fascina i desitjo i anhelo posseir. La mirada que em buida.
La mirada que quasi mato a cada penetració. O a cada renuncia i allunyament.
Aquesta mirada que s'hem repeteix entre els anys, i que mai veure en el meus ulls.
O potser en el mirall, dins, del meu cantó. Des de dins, acabarà sent meva?

A vegades, caminar sota la pluja. Forma antiga.
En el record d’un gest, en l'absència, permanències del teu cos.
Ja no com ell, com una cadena de missatges que alguna frase devia iniciar.

La mateixa idea, com torno tants cops a aquella casa, en somnis.
Lo que em transcendeix, no pot ser possible que no quedi, encara que jo ja no hi sigui o mori.

Tremolor dels ocells, escolto el tremolor imperceptible en l’aire.
Els desig que brota de tu. Ja desig fora de tu.

A vegades, el silenci en dies, molts dies. Pàgines en blanc. Pàgines que mai existiran. Inexplicables,
com inexplicable els textos que marquen el seu acabament.
Paraules com torrent, carrer en la cruïlla, dolmen, grafits en les parets interiors.
Que ningú vol pintar. El dibuix d’unes cames, en moviment, la faldilla mes enllà de les cuixes.
Com acostar-se a penya-segats, vertigen .

A vegades, tancar els ulls i sentir una veu. I l’aire immòbil, encerclant les ondes de les teves paraules
Que més? A vegades.

Camines, i en el carrer no hi han frases, ni una paraula.

La mateixa idea (quina ?) cau des de dalt d'un edifici com enfonsar-se en el mar,potser només el son.

Un soroll somort des de dins la casa, com des de dins lo irrecuperable.

T'acostes a la via quan ve el tren que no pararà. L'aire es remolí. L'olor especial de l’escalfor del metall.

Seixanta es una de les claus, ferros rovellant-se a les butxaques. La roba estesa sota la pluja bruta i el vent trencat.