Un tret obrint els camins de la nit. Dolor.

Les mínimes rutes on acaba per moure's el trànsit lent d’una vida.

Despertes de la migdiada a una tarda on ja quasi no queda res de la sorra de l’estiu.
Fa un moment, entre les columnes de fum del fràgil somni: pensament impossibles.

A la paret es mouen les ombres de les fulles de l’arbre del carrer.

El sol en els límits concrets del quadre. Pintura. L’art del moviment i de la mort.

El tret esquinça el guix. Trenca el maó, i penetra a altres habitacions. Ja res teu.

Nu de veus. Com un mag, mous les mans i de l’aire buit sorgeix l’aroma d’una noia nua. Angoixa antiga.

El nom que no recordo, clau oblidada. La camera en suspens, imatges que no seran fotografies.
Cadenes d’oblits, i el tacte agradable del teu cos, quan t’acostes
i entres en contacte amb mi. Corrents magnètiques. Translacions en l’espai.

La pesada profunditat de l’aigua. Consciència de perdre l'aïllament. Foscor de gravetat.
La por de deixar de ser. Fusions. Creuar una ciutat.
On s’ajunten els mars, mes enllà dels noms.
Però no som mars, potser si aigua. Arribar a ser molècules. Consciències a nivells
impossibles. L’amor es una porta. Una curta carretera sense final ni rutes. Al record. Vertigen.

Aismalibar, nom mític en histories personals, mínimes, anònimes.
Missatges errats. L’autor que no recordes, i la cançó. Il·luminacions entremig de llistats.

A Walk On The Wild Side. Era aquesta. Lou Reed
Una senzilla porta entre habitacions en la casa sense número.
M'empenyés al passat, sense pretendre-ho.
El dibuix del recorregut de les boles en una taula de billar, imaginada. I begudes, sense provar.