El camí es bifurca i es creua amb altres camins. Ve d’enlloc,
i el segueixes sense esperança.

En un somni lleu de migdia, creus reconèixer un dels altres camins.
Però qui et saluda des d’allà es cec...

...i et crida les raons que farien d’això un poema.
Alguna forma d’oblit. No te l’escoltes, però penses en llibretes escolars.

Mai és el moviment de l’aire. Núvols imprevistos que ja plouen en una altre ciutat.
Gris és el color del carrer i amb plaer contemples com les branques de l’arbre
ja entren per la finestra.

Els noms de la segona personal del singular que no escrius, i per a qui escrius.
Tan propera que potser dorms amb ella, o no coneixes,
o la fondalada que baixa fins el mar.
Fotogrames en una velocitat de vertigen, on els gestos de qui t’agrada no arribes a copsar.

Es cert que les sales d’espera del matí son cotxes aturats, on no acaba de sortir el teu cos.
Potser si tu. No t’espero.