El futur són daus vibrant en la superfície equivoca. L’atzar,
una matemàtica embogida de numeracions perdudes. La finitud,
prestatgeries per suportar la immortalitat, una idea que ell va descobrir.
Entre les pàgines de sorra d’una biblioteca infinita.

Grans paraules. Passatges. Entre els carrers, corredors i pous comunitaris.
I la balconada sense porticons.
Tot ho pots esborrar. Cremar la memòria. Incendiar rastres i escrits i l'historia apagada
de tu i de tothom i del que ja no estan. Retrocedir fins la pedra i l’aigua, i el foc,
I oblidar.

El camí a la casa entre el bosc d’alzines. Ella t’espera. Elles t'esperen.
T’acostes a elles i veus el seu gest. Es allà, en aquell moviment, on ets tu.
I l'única cosa que vols salvar per demà.

Aplicadament busques llibres. T’empeny la bellesa, la màgia de les paraules
arran del deliri. Ereccions de membres d’aigua dins el teu cos d’herba.

La pluja dins els llibres. Imatges adolescents. Un rec de lletres desconegudes
fins la pell de qui estimes. Des dels núvols de l'absència. Soledat on s’inscriuen els altres.

I trobes de cop teories de Budapest. I es cert que escrius frases que no entens.
I et sembla percebre la segona vida de les coses. I que destrueixes murs
amb frases d’altres. Algunes citades, per que et son evidents. La majoria
amb la sospita de ressons que ja son la teva cal·ligrafia.

La mirada que em fascina i desitjo i anhelo posseir. La mirada que em buida.
La mirada que quasi mato a cada penetració. O a cada renuncia i allunyament.
Aquesta mirada que s'hem repeteix entre els anys, i que mai veure en el meus ulls.
O potser en el mirall, dins, del meu cantó. Des de dins, acabarà sent meva?