D’avui

Ahir te un sentit figurat. Temps que ha sigut, que ja no es.

Però no en aquest text, o no volia tenir-lo.

Retenir per un moment la cursa del dies. Com aturar les imatges per poder contemplar,
per un moment, lo que ens arriba a dins.

Un flux, una sinapsis, una concatenació d'estímuls. De l’alegria de viure.

I de la tristesa. Mes enllà del vertigen, la lucidesa per no construir petites cases de nines en els nostres soterranis.

Somnis equívocs, escales dubtoses al malson.
Portes d’acer que tanquen l’horror, però atrapen a altres en el foc creuat.

La necessitat de trobar un sentit en les vides desfetes fins el sadisme.

Una protecció contra nosaltres mateixos. No escriure el seu nom,

per que d’altres noms no tenien que arribar a les noticies i als diaris

Paraules que mai utilitzes, no prohibides però closes en magatzems on el temps
va oblidant trossos del flux dels fotogrames. Com blocs del record

que una olor de bosc semblant a proust, un carrer d’una ciutat des del llibre,
una mirada entre perfils descabellats, exploten per dins nostre.

Des de l’escriptori alt on escric o escrius, infant
que amb els dits ressegueix les fissures de la fusta, les taques de tinta,
les minúscules bombolles en el vernís. Des del llenguatge inapropiat, llarg, dubtós.

Imatges de canyeries antigues, una inquietud d’estar al mig
de passadissos lliures, amb totes les portes tancades, però no amb clau.
En una barreja de llocs i dies diferents.

I llavors trucant al timbre, d’una manera somorta. Entre la musica que escoltes,
sentiràs una veu, unes paraules desconegudes, un significat inequívoc:
les raons de la llunyania, de la nostàlgia, de construir futurs records.
I respondràs amb aquelles paraules, un gest d'absència,
un lliscar la pedra per la superfície de l’aigua. Altres magatzems, pèrdues.