Entre parets, una musica que no identifico, i el teu somriure.
Si m’aboco, els records es solidifiquen en trinxeres de perill i mudesa.
Si m’aparto, l’abisme entre la pell. Surto amb una llanterna a ple dia,
recerco escales i corredors. El passat es remou. Animal desventrat.
La memòria pot ser un calidoscopi, un lent fregar les perilloses cuixes del desig.

El nom de les cruïlles i de les voreres. Els prestatges numerats de dins els armaris.
Peticions. Fre. Velocitat progressiva dels vagons en el desfici d’aquelles hores que esborro

fins reconstruir-me, com en un joc de daus. Cares. Lo que no significa, i la veritat en un lapsus.
Suor de gimnàs. Teclejar en un ordinador. I l’aire clar. Riure.

Us espero. Qui em falta, amb certesa.

Un vòmit d’esperma i de fel oblidada.
Grumolls de lletres que no arriben a paraules però si a frases.
Les teves mans captives a vitrines de museu resclosit.
Qui ens salvarà dels guies alienats? Del mati on treballen el seu buit
fins omplir de sorolls de mort el nostre menjar?

Et quedarà el carrer, després, i la nit i els cicles de la lluna. La pluja i tu.
Tu mateix esperant en un viatge on t’has perdut en estacions diferents.
Ciutats on arriben les marees però no el mar.

Resseguir el caminar de la gent, com un vol d’ocells. I el color
indefinit del somni. Allà, els nostres braços, figura de contacte,
les paraules detingudes, el somriure d’uns ulls on tot és possible.
La por visible en els meus palmells. O potser suor, o potser moll del teu sexe.

Zero, ú, zero, zero, ú, zero. Contrasenyes rovellant-se en butxaques
de la roba que no portes.

Fills dels somnis. Del desig.

Obrir les finestres des del somni i escoltar la teva veu. Un joc de somriures,
d’angoixes, de plors, i de vida.

Desig de tenir-te. Paraula clara. Dia a dia. Calendari de llum.
A casa meva, sentir-te creixer.

M’anomenes pare: et puc dir filla

Tancar els ulls i que l’aire emmudeixi. La textura d’estar tan a prop.
Les teves mans m'acaricien, per dins. El tacte de la tristesa,
mentre cura el dolor de les habitacions absents.

Se que veure el teu somriure, m’ho anuncien els núvols
perseguint-se en el cel. I que el ritme amb que truques la meva porta,
es un codi d’antics escribes. On es parla d’oasis i illes, i de la llum
on comença l’alba en els carrers estrets del poble, arran del mar.

I entraràs en aquella casa, i t’agafaran de la mà fins pujar al terrat del vent.
Ella et mostrarà els seus pits. Et miraré.
Sentiràs el riure de les nenes en el carreró de baix.
Fins a tu. La paret emblanquinada, enlluernadora sota el sol: mirall
on et veuràs en diferents rostres i personatges.
Una tarda senzilla en l’oreig de les ones interiors

Prens apunts, i tal com els escrius, els còpies a les parets. Per tothom
i per ningú. Per noms determinats també: mai arribaran a llegir-los.

Apunts, primer pas per altres coses, que no seran. I els que son, correccions
futures, possibles, improbables. Llenguatges estranys, però quin es el teu?

Els colors nítids i vius. Figures en els rostres com les línies dels vols d’ocells.
Desterrat en algun moment d’un lloc que has perdut. Fissures en la matèria
del record. Essències. El somriure d’una dona obrint-te la porta, en les pupil·les
el relleu del seu cos. Actors d’un teatre. Escenaris. Columnes.

Et reconec en el mirall. I dins, seria possible abraçar-te. Com cavalcar en la nit
cavalls al vent i a la sorra, desert o platja. I entre les cames, notar com palpites.

Vas escriure a les parets blanques d’altres habitacions teves. Petites frases,
quasi petits poemes. Que no s'esborraven, que quedaven en una casa
que ja no era teva. Apunts que molt temps després ja no recordes.

Somriure, el pètal caient al terra, a poc a poc. Vermell. Blanc.
Els ulls. La mirada autentica: quina?
Tot cansament acaba en un gest d’altre que et mira, o que es mou
com un tros de bosc a la teva presencia.
El bosc et nota? En sap en ell?

En la foscor camines amb els braços estirats endavant.
Recordes el mati com submergit en un somni sense fils. Massa real. Potser malsons d’altres
que et fan actor de teatres dels que ja ets fora.

I tu, jo, on ets, on soc? Remiralls, potser només amagatalls sense paper.
T’atures i mires el vent en l’arbre. Fissura de lo real en aquelles branques.
Túnel vertical a l’altre tren. Somriure: et cures de soledats d'infància.
Escrius frases fins acumular un mur, des de on saltar i posseir
el mínim espai d’una mirada, l’aire per un somriure. Posseir-te a tu mateix.
Per repetir el joc on la darrera casella no es la mort. Si, bemoll.
Tronc. Rasa. Vena. Cànula. Estrip. Bes. Et miro.