Un son inesperat i profund. Del que despertes malalt. Un dolor que s’aferra al cos.
Com vaixells sense ancora. Naufragi o pèrdua. Curtcircuit.

Com cavar el terra fins trobar els ulls darrera les parpelles closes del somni.
I allà, retrobar els fils que porten fins la noia camí del mar. Ipanema.

Potser res. Potser el son només era un espai interromput. Un forat tancat a la tarda.

D’altres.
Camins en els carrers, la bellesa es allà. En elles. Fins l’estranyesa.

El gir de la roda d’aigua en el temps lent de la sorra. Els corredors foscos i freds de sota la muralla. Laberints de gestos on oblides amb qui et creues. I el vent. Catàleg improbable de musiques emmudint en la teva veu, i el somriure d’elles. Llibertat.

Del vol dels ocells, la línia que dibuixen contra el cel, i que es crema abans d’imprimir-se en els teus ulls.

De la por, viure ja en l’ahir. Ser passat. Mes enllà del desgast d’aquest cos on t'assentes i dorms.

Amb les mans agafes l’esfera sense superfície de la llum del capvespre. La talles, amb ganivets de frases no només buides o retòriques. Jaculatòries d’alguna secta dels boscos d’arena.

Vetllar l’espera. L’horitzó s’allunya, però el paisatge del bes és entre aquests carrers.

Escric per seduir-te, per res més. Per veure els teus ulls humits a prop, molt a prop.
Escric per seduir-te, a tu, encara que canvis de nom, d’identitat, de ser.
Fins el desconeixement.

La mirada. El color del teus ulls. L'intensitat de l’aurèola en l’aigua.

Conec aquesta roba. Dins els meus ulls crema.
No surts de l’habitació. Els corredors són buits. No veure't avui es no veure't en setmanes. I el temps, aquest temps dens on em capbusso i no floto..

Secret
Impuls que hom aplica a algú o a alguna cosa per comunicar-li una velocitat, un moviment, vèncer una resistència

...
Passen els dies, com un saqueig de gent estranya en terres indefenses.
Acumulació de dolor intangible. Pèrdua d’hores, i de vida.
Condemna innecessària.
...
Diversitats.
També haikus, rostres, somriures.
...
En el ull de l’escala, el buit de la teva mirada. Suicidi.
...
També moren pixels a la teva pantalla. Una mort vermella. Inconstant.
...
Mosques, un moviment de la mà et torna aquí,
on ella dorm. Et condensa en raó i vida.
...

Després de la pluja, en un aire estrany, m’adormo.
Somio amb la llum que flota en l’aigua,
en els trossos de corda mig podrits d’una platja, en els rostres que he vist avui i
que en aquest moments s’enfosqueixen fins l’oblit.

No equivoquis el dia de la data. Escriu amb lletra pulcra el nom
de malalties, tumors, desficis, buidors. Posa el segell
en el frontispici dels llibres profanats i tanca als armaris tot possible dubte.

Surto al carrer en el capvespre, els núvols tenen les figures de l’esperança
i m'esperen darrera les hores, amb una lleu indiferència feta de desig.

En la muntanya, amb les estaciones, construiran escales de pedra fins la carena.

El moment on gira la lucidesa. El vertigen de la mirada en una immobilitat
de certesa, d’exactitud febril. La veritat es una al·lucinació:
una flor oberta, descomponent-se en nous colors.

Ningú en els corredors. Les habitacions de la veu. Tu hi eres.
Gent estranya en sales d’espera. No són les teves en aquell dia.
Repeticions de diferents posicions fins la seguretat coneguda.

La casa de la teva infància ja no existeix. Si en el teu record.
I després de tu, deixarà de ser?
I tu: qui ets tu? jo? el desig? qui m’escolta? qui desitjo? tu? vosaltres?
Puc anotar, frase a frase, el subjecte real de cada una. Com puc inventariar
les habitacions i els mobles d’aquella casa. Exercicis de la banalitat. O crucials.

I la gent que hi va viure abans de nosaltres?

Repeteixes la mateixa paraula en veu alta fins disgregar el so del significat.

Els troncs nus i vius. El teu cos vençut per les hores del cansament,
i més al fons, per els anys. Cansat i expectant.

Qui habita la teva pell? Quin moviment, quines formes dibuixen les mans que et busquen?
Qui camina per les línies invisibles fins penetrar en la teva carn?
La teva carn que envelleix i que descobreixo amb màgia el desig en ella.

Em mostres el teu pubis. I no és el capvespre encara.
L’amor crema en un altre corredor. Darrera aquelles portes sense panys.
Sacrifici. Verges màrtirs per un deu inexistent. En la seva mirada embogida
de dolor el reflexa del seu amant d’aigua que no apagarà les ferides.
Només la música.

Qui salva els cecs dels precipicis? Qui salva el bosc del foc silenciós del desamor?
I jo, mestre, faig alts estudis però el teu gest m’és equívoc.

T’acostes a les portes. Escoltes furtiu. Saber de tu en boques estranyes. Desconegut d’elles.

Marcar el dia, i còpia la data en centenars de papers. No son absurdes les seves decisions.
Demostracions de poder. Qui esta amb ells. Tu no: no ets dels seus. Quietud.

Una rialla entre les columnes. D’una manera barroca estableixen les pautes,

en una cerimònia de la que escapes enfonsant-te en el son.

El teu nom en els opositors, o potser en els corregits. Part dels teus dies, de teu destí,

en les seves mans. Inconscients.

Una mescla de por i desconfiança vers ells i els seus gestos.

T’apuntes a processos. I en el moment d’inscriure’t, et guanya l'estranyesa.
T'aprendràs les llistes del nombres inclassificables, i de les inscripcions absurdes

en un esforç inútil, perquè les seves preguntes alienes als índex

et mouran al vòmit.

I entremig, inesperades ajudes, vincles, ferro.