En l’empremta que tanca el darrer reducte. En aquell solc fet per les hores del treball
en les sortides. Les lentes petjades del final de la nit en la gènesis d’altres insomnis.
Aquesta por que s’arrapa al teu cos com una derrota que no pots assumir.

Defenses la geometria neta de les mirades i els vincles. Sense esperar
cap ajuda. Aquest vent que et traspassa ara, el mateix primer vent de dolor:
des d’aquell aire on vas morir per primera vegada.

Entra al passadís, corrents, a les mans foc. Per incendiar les parets del batec.
Ajuda el vol. Les torres de control s’enfonsen en un vertigen d’espurnes.
I a les sales d’espera el silenci forada el record.

Despertes massa d’hora, amb una sensació de por que t'absorbeix la son i la calma.
Inutilitat d’obrir el llum, llegir un llibre, escoltar aquesta musica que ara escolto.

Escape! Les hores de Philipe Glass. Si fos possible en aquells moments.
La por a alguna cosa inevitable. Irrecuperable. Por.
S’estreny com un puny que es clou. Mes enllà de la pell.

Es tanca en si mateix, forat negra que xucla tot el cos, tota l’esperança.
Parets abans de l’angoixa, de la claror unívoca en el carrer.
Un ofec persistent en les paraules trencades, trinxeres de significats clavats
en el terra del dormitori. Pedra.

Si aconsegueixo treure la ma, la soledat saluda amb signes muts
a ningú. Quan acaba l’obsessió, el color de les coses
es reafirma des de lluny. Entrevistes a personatges ja morts:
les seves mirades, els seus gestos, la seva veu. Vertigen. No de lo que diuen.
D’ells. Cerimònies de la consumació de l’oblit. Amors cremant
en naus que s'allunyen. Blaus transparents en el record gris.

Un nus de silenci. A les portes el color de la desesperança. El corredor dels absents.
Els dilluns desprès de vacances. Advocats amb sentencies d’estranys sospirs
i un petit ocell que es manté en l’aire, immòbil davant de la finestra del despatx.

La gent que estimes, la gent a qui t’agradaria abraçar. Aquesta nit.

Una espera. Arenes del plor. Ascensors de parets llises. Entre les dents restes d’ensalada
i una paraula i un somriure, per a tu.

On germinen els poemes. On les imatges es graven en papers sota la mirada
d’ella. Difosa, i repetida amb diferents cabells i llenguatges.

Et dono la ma, i con en un somni, t’acosta i em beses. Els teus llavis en els meus dits.
Mescla. De la teva sang, oblit. De la sang, mes enllà. Substància i elevació.

El darrer es un engany, i el primer una trampa. Entre els comuns, una vida normal.
Et dic una endevinalla i la resposta desfà el nus. I dins la musica, una veu
que parla de les hores del dia, i de trens aturats abans de les estacions.
Gent que no arribarà i gent que camina per les vies, com per flors.