Escales del desig. La seducció, ferida oberta en algun lloc. Que només pot aturar ella.
Quan s’acosta. L’instant en suspens. El salt al buit des del somni.
El bes i l’abraçada, on mort el cos.

Els fils del somni que han arribat fins aquí, i que no agafes, i el vent s’emporta.
Aquest oblit d’actes i records interns. Els corredors de dins, on arriba la llum equivoca del vitralls dels altres.

És el gest que evites i fas i et roba a tu mateixa, en el que jo em perdo.

En algun moment tot era senzill i clar i riure. I en algun moment ho tornarà a ser.
Però no ara, que del somni m'arriben trossos que no puc encaixar.

I fa estona que escric i no m’aixeco, i em venen elles

a dir bon dia de la seva manera, fades reals que em diuen i m’ensenyen

el nom i el lloc de cada cosa.

El reflexa del silenci en les parets. Estranys miralls, portes que fugen de corredors
circulars. El·líptics. Els absents son un buit que desapareix en la negror.

Les vibracions dels seients dels autobusos. I en el carrer, les llambordes enterrades
son un pes en el vol dels ocells.

Però es igual: et veig i el somriure es un camí que no existeix
i del que escolto la música i quasi paraules.
(diguem dels teus ulls el record del capvespre i de les teves mans la carícia al centre)
(diguem el perquè et busco a tu, impossible, d’altres portes vidrades)

D’altres dies, les hores que es perden i moren en espumes brutes. Res recuperable, només l'intercanvi.
Diners. Cansament.

Algun dia corregiràs els textos. Esculpir en la boira el rostre d’una paraula.
Algun dia, si la vida té meandres i en les cadires buides es repeteixen
les posicions de la calma, o del desesper o de la finitud.

Una angoixa que tremola en les fulles que cucs de seda es mengen.
Claustres. Crisàlides. Milions de papallones sorgeixen de l’herba i clouen el cel
amb el colors de la vida. Un migdia, potser.

La sensació d’una acceleració propera i brusca. Inevitable.
A cau d’orella, confidències. Suaus els llavis que acaben besan-te.
Mostres els palmells de les mans on res hi tens. Només pell, que cau.

Dolor. El petit dolor de les files de formigues que creuen el parc on no hi juguen els nens.
I les nenes, al carrer, saltaven a la corda. Repetides vegades. I una cançó.
La mort es a la barana de l’escala. Dins, disfressada de metall o fusta.
I sota teulada les gallines persegueixen els somnis dels infants que ja no són.

T’acostes al mirall, tatuatges inversos, en la teva cara els textos es difuminen.

D’ahir

Ja no dataves en un primer moment els teus escrits. Oblides rutines, formes, estructures.

I si les oblides, son vanes, vapors d’aigua dels embornals del carrer, en l’aire gèlid del mati.
Alcohòlic greu d’altres dependències. Res importa la cursa de l’altre banda, on es dibuixen les línies
dels escenaris on entres en la son i el somni.

Presents unívocs. Rotund.

Prens apunts, i tal com els escrius, els còpies a les parets. Per tothom
i per ningú. Per noms determinats també: mai arribaran a llegir-los.

Apunts, primer pas per altres coses, que no seran. I els que son, correccions
futures, possibles, improbables. Llenguatges estranys, però quin es el teu?

Els colors nítids i vius. Figures en els rostres com les línies dels vols d’ocells.
Desterrat en algun moment d’un lloc que has perdut. Fissures en la matèria
del record. Essències. El somriure d’una dona obrint-te la porta, en les pupil·les
el relleu del seu cos. Actors d’un teatre. Escenaris. Columnes.

Et reconec en el mirall. I dins, seria possible abraçar-te. Com cavalcar en la nit
cavalls al vent i a la sorra, desert o platja. I entre les cames, notar com palpites.

Vas escriure a les parets blanques d’altres habitacions teves. Petites frases,
quasi petits poemes. Que no s'esborraven, que quedaven en una casa
que ja no era teva. Apunts que molt temps després ja no recordes.

Despertes massa d’hora, amb una sensació de por que t'absorbeix la son i la calma.
Inutilitat d’obrir el llum, llegir un llibre, escoltar aquesta musica que ara escolto.

Escape! Les hores de Philipe Glass. Si fos possible en aquells moments.
La por a alguna cosa inevitable. Irrecuperable. Por.
S’estreny com un puny que es clou. Mes enllà de la pell.

Es tanca en si mateix, forat negra que xucla tot el cos, tota l’esperança.
Parets abans de l’angoixa, de la claror unívoca en el carrer.
Un ofec persistent en les paraules trencades, trinxeres de significats clavats
en el terra del dormitori. Pedra.

Si aconsegueixo treure la ma, la soledat saluda amb signes muts
a ningú. Quan acaba l’obsessió, el color de les coses
es reafirma des de lluny. Entrevistes a personatges ja morts:
les seves mirades, els seus gestos, la seva veu. Vertigen. No de lo que diuen.
D’ells. Cerimònies de la consumació de l’oblit. Amors cremant
en naus que s'allunyen. Blaus transparents en el record gris.