(dos dies abans)
El moment del canvi de color d’un semàfor,
des de dins el cotxe aturat: veure una llarga abraçada.
(Ja desprès, ja de nit, tanco els ulls per pensar una frase, però la son em pensa a mi.
Com un esforç de sortir, de mantenir-me despert.)
Em falta l’aire, em dius. I no es fins quan ja marxo que penso que potser estàs malalt.
I a la porta de l’entrada, les paraules amables que no t'he dit em fan mal.
Somriures. Reconèixer interpretacions de personatges, en els corredors de l’espera.
En els bars, dames de companyia de senyores, menjant croissants,
I a la barra homes sols miren cap a la porta, sense esperar res.
La noció de fàstic corrompent la carn, els ossos, el cos.
(per que acabar amb aquesta frase?)
(ara)
Podràs veure una pel·lícula. En trossos de temps recobrat. Com tornar d’una malaltia.
Desprès de les proves, l’aigua s’aquieta, en un pòsit de tristesa. L'eufòria tan lluny.
Els dies, com una formació coneguda de situacions, fets, alegries i presons. De tornada.
Ja desconnectat, tornar a tu mateix i a vosaltres. Quotidianes parets conegudes, treballs del cansament.
Res a dir. S’allunyen trens desconeguts. Els paisatges nocturns que travessen, com raigs de llum entre la foscor esberlada.
