Un lent camí puja fins la carena, vorejant els prats i els antics boscos.
Quan t’acostes a prop i sento el teu perfum, promesa de la teva olor.
El cel tremola a la línia de l'horitzó, mes amunt l’aigua. I l’aire en el pulmons.

En un corriola i entre l’abisme, em creuo furtiu amb rostres, cossos, veus.
Ja no amagat, el meus dits a vegades s’aproximen en contactes mínims.
Mutualitats d’esperes. Tràmits o excuses. Paraules.

Dalt la muntanya, o en el pont rovellat sobre el riu.
Algunes nits t’estires a l’herba i acluques els ulls, i t’imagines els estels girant,
en una fotografia perfecta on no series sol, per un moment.

El so d’un piano des de la darrera habitació del corredor gris.
Una música massa contemporània per una època encara sense electricitat.

Et criden a dinar. Entrebancar-se en cadires i en el menjador la llum de la balconada,

la carena i els rostres que ja no son però han estat abans que tu. O seran desprès.
Llinatges mes enllà de la sang directa, dels dèbits. Potser del paisatge.
Potser del somnis. Desig.