Preludis. En una lenta aproximació. L’aigua en el cos. Com netejar el temps
i els carrers. De dins. El silenci en les habitacions. Dents.

Escales d’alts edificis. Habitatges. Corredors i portes i ascensors. I el capvespre.

La llum somorta. Les ombres d’altre gent. Fissures en moviment.
Estàs aquí. Estaràs amb mi, si trobo les claus que ja no tinc.
Contrasenyes de la teva pell, oblidades.

I al darrer pis, clausurat, qui escriu permutacions de mirades i tons. Els teus llavis.
La fina línia que em separa de l’abisme. Quines seran les paraules?

Racons solitaris al mig d’esglaons i hores i trànsit. Esllavissades fèrtils. Riuades
repetides. Quina és la teva porta? Jo també tinc por, d’entrar i trobar-te.
Aturo el rellotge. L’aigua s’atura.

(Cello Suite No. 1 in G major, BWV 1007)

Aigua. En cercles. En l’aire esfèric.
Les teves mans al terra. On ets?

Una pluja agònica sobre la sorra. Per què l’esforç i les pedres rectangulars?

En el vent que ens arriba, molècules de mort. Ofec de rellotges on fitxem hores a canvi de vida.

Necessito aquella geometria del camins nous.
Em diràs els noranta-nou noms del teu desig?

Escrius en pagines gastades. Minúscules pompes de colors en el marge
de les frases, o de la mirada del núvols.

Un tremolor que m’acosta el teu cos

Ressegueixo les línies del teu cos en la meva memòria de sal. Dits d'aigua.
I els llavis s’obren, lúbrics, amargs, mes enllà del desig.
M'arrabasses la pell cremada i l'alè de l’orgasme.

Lluny de mi, bull la teva absència en la casa sola de tu i d’elles.
Fotograma fitxa on et mous sota meu. Ocell en el palmell. Ona i vent a la cara.

Una frase que és un punyal, breu i fervent i ràpida: a on endevino l'alè de l’enemic.
I on és ell quan en parlo? dins meu l’odi fins negar l’aigua?
Jaculatòria: fosc capellà predicant amb signes externs de luxúria.
Vàlvules de seguretat en submarins sota el gel de planetes sense estrella.

Arribar tard a la sala. Silenci inesperat en les cadires.
Després, rostres coneguts: els color il·luminats.
Habitacions de la llum. En el corredor, ella. Encreuament de somnis
en trens d’alta velocitat. En les mans un got de paraules, blanques, liquides.

Fragments. Llibres en triades, lectures possibles.
En les parades de l'autobús, un cos em parla del desig a l’estiu.

Aigua: com poder donar-la a l’enemic, si és lo més semblant a l’amor?
I l’amor, escorrent-se en les fissures del terra.

Llargues migdiades de l’estiu. L’ombra
i un silenci espès de calor i vida. El gir del ventilador, la pantalla del portàtil.
El record breu i recent del teus peus en la sorra i l’aigua. Del somni que t’ha fet moure els braços
en la frescor transparent. Les rialles d’elles.
El pòsit de la llum a la retina.

Al teu voltant l’aire té la densitat d’un color, invisible. Semblant
a la consistència del verdor de l’herba. Si el travesso, és penetrar en una aigua
disgregada, volàtil.

La construcció és al llarg del segles: en cada nou ús: penitenciaria, magatzem, fortalesa, monestir, ermita.
Pomes grogues creixent en l’arbre.

Em criden, tenen por. Sóc valent amb elles. La seva por evita la meva.
Les acompanyaria a dins el bosc, en la foscor. O potser no.

Et remous en somnis en el llit. El quasi imperceptible teclejar t’inquieta?
He quedat sol a coberta del vaixell, navegant que vetllo el son dels meus en aquest nit.

Missatges acumulant-se en comptes on ja mai entres. Pel·lícules on-line que et fascinen.
Travessar l’aire que et pertany, no al teu cos, tangencialment. Buits. Concavitats.
Esculpir la seva forma fins encendre la llum del capvespre.

Retrobar plaers quasi oblidats. Cinema amb els teus fotogrames.

Xifres mòbils. Numeracions dels actes. L’aire del matí.
El sol. Les ombres del carrer, de la gent. Els cotxes, el pas a vianants.
Per altres, inventari de metalls, d´espècies marines. O només de bits.

Escales d’esglaons absents en la teva joventut. I és el record de la seva,
ara ja perduda o només absent, la que et sedueix. Històries denses fins arribar
a les mans sobre la pell tapada, els sexes en contacte.

La confluència de dos rius. Els remolins d’aigua on es mescla
la mort inesperada i el futur on tot era possible.
Perquè aquest matí? I perquè tu? I perquè ara?
Sense més dades el formulari és incomplet i la significació irracional.
Però no obriré aquella porta, escolto el frec de la fosca i també de l’aigua.
I el tren de la nit segueix amb el seu xiulet sense compassió per apartar els suïcides.
Estan aixecant parets, et ve a dir la teva filla, i et mostra fulletons publicitaris.

.

No dic el que desitjo. Enigma, per a mi mateix.

La pluja al desert. I que el silenci sigui vent fins el teu carrer. Atura la llum
i preguntem el gest de les coses, quan cauen.

Tanques els ulls i sents la terra rodar, dins teu. Més lluny, a Amitges, l’aigua es pura
i freda i sola. I més lluny, a Orió, explosions solars, semblants als castells de núvols
creixent a la teva finestra.

Vertigen de la soledat. I la desesperació empeny exercits. Obra la porta.
T’esperava, em dius, fa estones llargues. Els arbres han crescut, i han mort. I el riu,
ja no passa per aquí. Aigua que ja no trobaré. Arena. Desert malgrat la pluja i tu.

(escriu en el temps verbals correctes, em dius i, mentrestant, el teu rostre es pixelitza en el teu rostre d’abans)

Un lent camí puja fins la carena, vorejant els prats i els antics boscos.
Quan t’acostes a prop i sento el teu perfum, promesa de la teva olor.
El cel tremola a la línia de l'horitzó, mes amunt l’aigua. I l’aire en el pulmons.

En un corriola i entre l’abisme, em creuo furtiu amb rostres, cossos, veus.
Ja no amagat, el meus dits a vegades s’aproximen en contactes mínims.
Mutualitats d’esperes. Tràmits o excuses. Paraules.

Dalt la muntanya, o en el pont rovellat sobre el riu.
Algunes nits t’estires a l’herba i acluques els ulls, i t’imagines els estels girant,
en una fotografia perfecta on no series sol, per un moment.

El so d’un piano des de la darrera habitació del corredor gris.
Una música massa contemporània per una època encara sense electricitat.

Et criden a dinar. Entrebancar-se en cadires i en el menjador la llum de la balconada,

la carena i els rostres que ja no son però han estat abans que tu. O seran desprès.
Llinatges mes enllà de la sang directa, dels dèbits. Potser del paisatge.
Potser del somnis. Desig.